PROFESSORA, NO CATEQUISTA

A l'Estat espanyol hi ha uns 17.000 professors proposats per l'episcopat i contractats i pagats amb els pressupostos generals de l'Estat que imparteixen la classe de religió a les escoles. L'acomiadament d'una professora pel fet de conviure amb un home que no és el seu marit va donar peu primer a un plet davant els tribunals ordinaris i després a un requeriment davant del Tribunal Constitucional que ara ha emès la sentència i ho ha fet donant la raó a l'episcopat emparant-se amb el Concordat i acords bilaterals posteriors entre l'Església i l'Estat.

Resulta, segons la sentència del Constitucional, que els acords bilaterals avalen la tesi dels bisbes segons la qual els bisbes, que fixen la idoneïtat del professor, hi poden incloure el requisit de ser un model de referència segons el codi moral de la religió catòlica que ensenya. No n'hi ha prou en explicar el cos doctrinal del dogma catòlic, de fer el recorregut per la història de l'església, la seva estructura, la seva jerarquia, la seva moral sinó que s'imposa un estil de vida adequat a aquesta moral i aquests principis per part del professor/a que ensenya la matèria.

Com queda el respecte per als drets fonamentals de la persona, en aquest cas de M. del Carmen Galayo Macías que, sense contradir cap llei de l'Estat, lliurement, ha volgut conviure amb un home que estima? Com queda el caràcter aconfessional de l'Estat si s'accepta com a condició per ensenyar a una escola pública que es porti una vida personal adequada als codis morals d'una determinada religió?. Perquè l'Estat ha de pagar uns professors per a les seves escoles públiques deixant a una autoritat religiosa la fixació d'uns criteris d'idoneïtat que superen el criteri bàsic de competència acadèmica i professional per entrar en el de la vida personal i privada?

El cas de la professora Galayo no és únic, però la declaració del Constitucional hi afegeix un element que considero preocupant i que ens porta a plantejar sense embuts la conveniència de posar sobre la taula la revisió dels acords entre Espanya i la Santa Seu.

No em resisteixo, d'altra banda, a contraposar el zel dels bisbes a l'hora d'exigir una exemplaritat de vida personal segons els seus codis morals d'una professora competent i permetre que dia rere dia des de la seva emissora es llencin improperis i calúmnies contra els que no combreguen amb les tesis polítiques del personatge que predica a la Cope.

A mesura que el fet religiós al nostre país per una banda ja no és un element d'ahesió i de pràctica tan comuna i d'una altra el fet que s'incorporin en la societat catalana i espanyola altres referents religiosos com els que acompanyen el fenòmen creixent de l'immigració, obliga a donar un pas contundent en la defensa de la laïcitat de l'Estat en totes les seves traduccions o manifestacions públiques.

Es hora de revisar els acords bilaterals entre Espanya i el Vaticà 1979 que van actualitzar el Concordat dels anys 50.

De qui i per a qui és la cultura

Sovint el debat polític és un pim-pam-pum entre oposició i govern. Hem de ser capaços, tanmateix, de focalitzar la reflexió en reptes que estiguin més a mig i a llarg termini de l'acció de govern. Són aquells àmbits on es juga el dia a dia dels ciutadans: salut, treball, habitatge, convivència... També cultura o polítiques culturals en una Catalunya canviant i en el marc d'un món sense fronteres.

Divendres el conseller Tresserras farà la primera compareixença davant la comissió de cultura del Parlament. S'estrena d'alguna manera com a Conseller en la instància parlamentària encarregada de fer el seguiment de l'acció de govern en l'àmbit cultural. No comença de zero. Es hereu d'una acció de govern que ha fet de la cultura un referent nou del model de l'estat del benestar. Parteix de la convicció que la cultura és una eina bàsica en la construcció de l'imaginari d'una nació i és l'instrument més eficient per a la convivència dels seus ciutadans.

Ferran Mascarell, l'antecessor de l'actual conseller Tresserras, havia remarcat les quatre dimensions en què s'expressa avui la cultura: la dimensió simbòlica, la dimensió creativa, la dimensió econòmica i la dimensió social. La cultura , per tant, no és només l'àmbit de la llengua, instrument indispensable encara que no únic, de l'expressió cultural. La cultura és coneixement. Com a tal produeix valor afegit a tot allò que toca, a tot allò que porta l'imprompta de l'home, sobretot en la seva dimensió col.lectiva. Per això la cultura és patrimoni de tots els que se senten integrats en la col.lectivitat. Per això és important que tots els que conviuen en un territori se sentin formant part d'aquest col.lectiu nacional que genera drets i deures.

La cultura feta per homes i dones que comparteixen territori i projecte de país esdevé un patrimoni el gaudi del qual ha de ser a l'abast de tothom.

Afavorir la creativitat, garantir la difusió i incentivar el consum d'aquesta productivitat col.lectiva és tasca del govern. I aquí és precisament on es juga avui la seva grandesa el govern d'entesa de la Generalitat que presideix José Montilla i que té el Conseller Tresserras com a responsable polític d'aquest àrea fonamental de l'executiu.

Catalunya és una nació que al costat del capital cultural acumulat al llarg de la seva història viu avui una transformació sociològica d'una enorme transcendència: la derivada de l'allau d'una immigraciò massiva procedent de cultures d'origen ben divers. Tenim clar avui que la immigració no és només mà d'obra, sinó que és també capital humà. Per tant, és també potencial cultural que porta el segell de la diversitat. Es un col.lectiu amb drets d'accés al consum dels béns culturals del país d'acollida. Aquesta nova realitat, complexa en sí mateixa, exigeix una política ambiciosa i atrevida per part del govern. El conseller Tresserras ho sap. Sap que aquest país som set milions de catalans. Set milions, la meitat dels quals tenen la matriu de la Catalunya històrica però l'altra meitat són fills de les migracions i la barreja que han comportat. Set milions, per tant, no tallats amb el mateix patró. Set milions que sense haver begut de les mateixes fonts culturals, tots es poden sentir amb més o menys capacitat de crear i de produir cultura. Set milions amb dret a consumir i gaudir d'aquesta riquesa cultural heretada i produïda en el passat o en el present.

Caldrà incentivar la creativitat, la productivitat i l'excel.lència. Caldrà protegir l'especificitat catalana d'aquesta producció cultural però també la seva diversitat i la seva pluralitat. Caldrà mantenir i augmentar les inversions en equipaments. I caldrà repensar la política de comunicació per trobar la complicitat dels mitjans que permeti una millora substantiva en la difusió i la distribució d'aquesta riquesa cultural que ha de ser patrimoni de tots.

Desitjo i confio que el conseller Tresserras ens pugui presentar un projecte ambiciós, integrador i il.lusionant.

VOLEM SABER: LA MEMÒRIA QUE FA JUSTICIA

L'Auditori del Palau de Congressos de València estava ple de gom a gom. A primera fila, a més del promotor de la iniciativa, Eliseu Climent, hi havia Danielle Mitterrand, presidenta de l'associació France-Liberté. Hi havia Federico Mayor Zaragoza, ex director general de la Unesco i president de la Fundació Cultura de Paz. Hi havia l'historiador Gabriel Jackson. Hi havia Alfons López Tena, membre del Consell General del Poder Judicial. També hi era el portaveu del grup parlamentari d'ICV, Jaume Bosch. Jo hi era en representació del grup SOC/CpC. Era l'acte de de presentació de la COMISSIÓ DE LA VERITAT, una iniciativa que es proposa recuperar la memòria de la repressió de la immediata postguerra i dels llargs i foscos anys del franquisme sense obviar cap aspecte: des dels camps de reclusió a les presons, passant per les depuracions ideològiques, les desaparicions, les fosses comunes... l'exili...

Al llarg de l'acte vam escoltar adhesions de personalitats internacionals: Franco Frattini, vicepresident de la Comissió Europea i responsable de Seguretat i Justícia. Es van adherir Desmond Tutú, arquebisbe de Sud-Africa, Mario Soares, expresident de Portugal, Francesco Cossiga, expresident de la República italiana, Jorge Semprún, escriptor i exministre de Cultura del govern espanyol...

Més enllà de les personalitats assistents i les que s'hi van adherir, cal dir que la iniciativa per a posar en marxa aquesta Comissió de la Veritat va sorgir d'entitats ciutadanes del País Valencià que apleguen un ampli ventall d'associacions cíviques i religioses disposades a treure de l'oblit i de l'anonimat els milers de ciutadans que van ser represaliats per la dictadura franquista.

En els parlaments es va insistir una i una altra vegada que la iniciativa no sorgia de ressentits sinó de persones i col.lectius que defensen el dret a saber la veritat del que va passar: "Tenim dret a saber" es repetia i afegien que aquesta memòria històrica sobre la repressió de la dictadura no és incompatible amb la reconciliació d'una generació que vol mirar cap al futur. La memòria és un dret. L'amnistia de la transició no és sinònim ni d'amnèsia ni de silenci.

Va ser un acte emotiu. Recordo algunes de les coses dites en els parlaments: "La memòria històrica és una condició per fer justícia i retornar la dignitat als perdedors". "La democràcia no es pot construir sobre un silenci". "Hem de poder respondre amb dades històriques als néts que pregunten on són enterrats els seus avis afusellats". "La història no és un tribunal però és la instància que dóna dret a buscar la veritat". Es van recordar les paraules de Nelson Mandela: "Es impossible oblidar però és possible perdonar". Es va fer una crida al rigor: "Hem de voler saber i hem de saber voler". Amb la distància que ens donen els anys transcorreguts podem dir avui que "tenim força per assimilar la memòria". I aquesta memòria, si volem que sigui duradora, s'ha de transmetre no només en comissions o en seminaris especialitzats. Aquesta memòria -deia Jorge Semprún- cal que es transmeti a través dels llibres, del cinema, del teatre i a través dels mitjans de comunicació. Una democràcia consolidada no pot tenir por de la veritat ni pot tenir vergonya d'explicar-la.

L'acte de València va acabar amb l'actuació de Lluís Llach que acompanyat per l'Agrupació Artística Musical de Dènia i l'Orfeó Navarro Reverter de València va interpretar la seva impressionant composició CAMPANADES A MORT.

Catalunya es disposa també a encarar aquesta memòria. El projecte de llei del Memorial Democràtic és a punt d'entrar al Parlament. Com a diputat nascut aquell any en el que Raimon canta que tots havíem perdut, confio de poder-me implicar a fons en la tramitació d'aquesta llei.

El trencaclosques ha de passar per les urnes

No hi ha dubte. Els crits de "Zapatero dimisión" ressonen avui com un eco d'aquell altre crit "Váyese señor González" d'ara fa deu anys. El PP no només no ha digerit la derrota del 2004 sinó que cada cop amb més virulència i amb la cara descoberta deixa clar que vol tornar al poder aliant-se amb qui sigui: togues, mitres, micros i fins i tot tirant mà de l'enemic que diu que vol combatre, és a dir, ETA.

Assistim a una escenificació insòlita d'una oposició que no repara en mitjans. La dreta ha descobert la força del carrer ple de manifestants, de pancartes i de banderes. Amb la gola enrogida pel crit de llibertat, reclamen una Espanya que exclogui una altra manera de conviure lliurement en la diversitat. Són ja set les manifestacions multitudinàries fetes a Madrid amb gent vinguda o portada de tots els racons de l'Estat. L'eclosió popular té benediccions i suports mediàtics.

Amb aquest panorama quina és la força del govern i d'aquells que li donem suport? Deixo per descomptat que cal mantenir i repetir la crida a la unitat dels demòcrates en contra del terrorisme. Però s'ha d'evitar que es vegi el terrorisme com l'únic repte que té avui el país o el govern. En aquest camp estic segur que Zapatero acabarà trobant les condicions i els aliats per reprendre un procés de pau que només ETA ha trencat. Però, mentrestant, Zapatero ha de demostrar també -i ho està fent- que l'acció de govern ni s'esgota en el combat antiterrorista ni es redueix a les iniciatives del govern central. Cal continuar impulsant l'economia productiva, lluitar contra la corrupció urbanística, aplicar les mesures que incrementen els serveis socials i l'atenció a persones amb dependència, posar en marxa plans que faciliten l'accés a l'habitatge de la gent jove, combatre activament la violència de gènere... Aquesta és i serà la força de Zapatero enfront d'una dreta sectària.

Però Zapatero ha de creure també que les autonomies i els ajuntaments són part de l'Estat. Des de la proximitat gestionen serveis i aporten cohesió social i territorial. S'ha d'evitar duplicar funcions o envair competències. I esperar que en la propera cita de les urnes els ciutadans posin nota a uns i altres. Aquesta nota de finals de maig serà l'avantmatx de les generals de l'any que ve. Zapatero ha de guanyar les dues partides. Des de l'esquerra, des dels socialistes, des de Ciutadans pel Canvi lluitarem per consolidar el lideratge de José Luis Rodríguez Zapatero convençuts que amb ell veurem el final d'ETA, i amb ell podrem traduir i gestionar l'Estatut sense recels ni restriccions al servei dels ciutadans i en l'òptica cada cop més viable d'una Espanya federal.

Competències polítiques i demandes socials

Probablement com a polític hauria d 'estar preocupat aquests dies sobre el presumpte conflicte de competències entre el govern de l'Estat i el govern de la Generalitat en dos àmbits molts sensibles: el de l'educació i el derivat de la llei de dependència. Confesso, tanmateix, que predomina en mi la preocupació sobre els destinataris dels decrets més que no pas la instància governamental que s'ha avançat a regular continguts i recursos. Em preocupa per damunt de tot el com afecten les mesures i les normatives "decretades" més que no pas qui les ha signades. I entenc naturalment que no podem deixar d'analitzar a qui li pertoca organitzar el sistema educatiu o gestionar els serveis socials.

Els serveis jurídics per una banda i el Consell Consultiu per una altra ja han dit la seva i pertoca ara al govern, als partits i al Parlament pronunciar-se sobre si cal, si procedeix o si és oportú donar curs a recursos que permetin dirimir els àmbits de les respectives competències. Però m'incomoda com a ciutadà constatar que els mitjans s'omplen de planes o de minuts sobre el debat competencial i no dediquen apenes espai i temps en la substància dels decrets o de les lleis que han donat peu a la polèmica.

Decret sobre la tercera hora de castellà.

Em pregunto: L'increment d'una hora més de castellà o en castellà, qüestiona de debò l'aposta del nostre sistema educatiu que té el català com a llengua vehicular de l'ensenyament? Va en detriment de la capacitació dels alumnes en la llengua catalana que a Catalunya empapa tot l'aprenentatge escolar? Què hi diuen els pares? Què hi diuen els mestres? No seria convenient que bona part del debat actual se centrés en discutir entre tots els sectors de la comunitat educativa la manera de reforçar i garantir des de primària el domini oral, escrit i comprensiu del català, del castellà i progressivament també de l'anglès? No seria bo que creguéssim de debò en l'autonomia de centres i deixéssim que cada escola estructuri horaris, reforci els punts febles i compensi els dèficits que hi puguin haver segons el marc sociològic i lingüístic extraescolar del centre? En definitiva: No valdria la pena que ens preguntéssim si hi ha nens i nenes en els barris perifèrics de Barcelona o en els petits nuclis rurals del territori que tenen més mancança d'una llengua que d'una altra i que en funció d'això es programés una atenció, un temps o una resposta diferenciada? Per ser rigurosos, no hauríem de fer estudis ben transparents i per saber el substrat lingüístic de la població escolar d'arreu del territori per respondre amb mitjans pedagógics als deficits o demandes que puguin aparèixer? No hauríem d'afrontar el debat públic i mediàtic en aquestes coses i no centrar-lo exclusivament en l'esfera política dels drets competencials?

Llei de la dependència.

El Consell Consultiu ha estat contundent: Assegura que la llei aprovada al Congrés dels Diputats per tots els grups parlamentaris ( menys CiU i el PNB), envaeix competències del nou Estatut en una proporció del 70%. Amb aquesta única dada caldria concloure que s'ha de recórrer al Constitucional per blindar l'àmbit competencial de la Generalitat. No hi ha dubte que ens tornem a trobar en el debat políticament correcte i necessari: la defensa del marc competencial. Però aquest debat polític sobre competències relega a un segon pla els comentaris, valoracions i abast dels continguts de la nova llei a un segon pla. Les informacions i les tertúlies mediàtiques no discuteixen sobre l'impacte social que poden tenir les mesures d'una llei que consagra per primera vegada l'atenció a les persones dependents com a un dret universal i fonamental, que estableix uns criteris objectius per a definir graus i riquisits que donen dret a uns serveis universals, independentment de quina sigui l'administració que atorga o gestiona aquests ajuts. Cal dir i recordar que l'aplicació de la llei suposarà una atenció efectiva i programada a casa nostra a més de 200.000 persones que pateixen ara algun tipus de dependència. Aquest és el fons que segurament interessa i preocupa al ciutadà i que hauria de ser avaluat i discutit en l'àmbit de l'opinió pública. No oblidem que el recurs podria eventualment, encara que no necessàriament, aturar el compte enrere de l'aplicació d'aquesta llei.

Cal afegir també que aquesta llei estatal no és cap obstacle per a la tramitació d'una llei pròpia de Serveis Socials anunciada pel govern de la Generalitat i que, en aquest marc podrà implementar la llei del govern central.

Resumint: Que el debat de competències es faci i es mantingui en les instàncies polítiques que correspongui però que no sigui motiu o excusa per silenciar o escamotejar el debat públic sobre reptes educatius o deficits socials que estan a la base d'unes mesures legals o administratives que pretenen donar-hi resposta.

Perquè posen llenya al foc?

No puc deixar de pronunciar-me i de manifestar la meva discrepància i la meva preocupació per la sentència de la Sala Penal de l'Audiència Nacional de denegar l'excarceració de De Juana Chaos per a poder complir la pena de presó al seu domicili i evitar així el risc de morir a la presó com a consequència de la seva vaga de fam. Ha estat una decisió majoritària al dels Magistrats de l'Audiència: 12 contra 4. Però aclarim bé que ha estat un Ple forçat per evitar precisament que rebés llum verda la petició del fiscal que demanava l'excarceració i que els tres jutges encarregats del cas tenien intenció d'avalar.
Jurídicament s'ha d'acatar la resolució però tots tenim el dret d'opinar sobre l'oportunitat d'una decisió judicial i sobre la càrrega política que traspua. Ho reflecteixen les reaccions que ha generat. Hi ha un rerefons de venjança en veus procedents d'AVT. Hi ha instrumentalització partidista quan el PP responsabilitza no només al Fiscal General sinó també el govern d'haver plantejar l'alternativa legal de l'excarceració. Hi ha baixesa moral quan Rajoy diu que la sentència ha estat una de les alegries més grans de la seva vida.
Voldria recordar que el senyor De Juana Chaos compleix aquesta sentència d'empresonament no pas pels crims o assassinats comesos en 11 atemptats teroristes. Per això ja va complir la pena imposada al seu dia. Ara està a la presó per dos articles de premsa que van ser considerats com una amenaça terrorista. Si 12 anys de presó per un delicte d'opinió ja és una cosa força gruixuda, mantenir unes condicions en el compliment de la pena que poden portar a la mort de l'etarra, considero que sobrepassa les consideracions jurídiques per posicionar-se en l'estratègia política d'una determinada manera de lluitar contra el terrorisme. Jo dic NO a la politització de la justícia. Vull confiar ara en el Suprem. Mentrestant, si estimem la vida i si volem trobar camins de pacificació, si us plau senyors jutges, no posin més llenya al foc.

Eutanàsia: un dret que ha de madurar des de baix

Els drets no s'imposen. Quan són col.lectius s'han de protegir. El blindatge dels drets col.lectius prenen forma de llei.
És un dret l'eutanàsia? Hi ha divisió d'opinions perquè, entre d'altres coses, no tots o no sempre tothom vol dir el mateix quan defensa o condemna l'eutanàsia.
El malalt que té una malaltia incurable que li porta sofriments permanents i difícilment suportables pot desitjar escurçar-se la vida i/o demanar que no li allarguin mecàniment. El meu pare va morir als 99 anys. En les quatre darreres setmanes, quan patia per la insuficiència respiratòria cfeixent, repetia sovint: perquè costa tant de morir! Hi ha gent que no és la vellesa la que tanca el seu cicle vital sinó la malaltia que impedeix de viure amb un mínim de dignitat.
Cada vegada que es dóna un cas de persona que al desig de morir hi ha afegit uns mitjans que li han permès d'acomplir la seva voluntat d'escurçar la vida, es replanteja el debat ètic de la legitimitat de l'eutanàsia. El cas de la mort fa uns dies de Madeleine Z n'és una mostra. Carme Figueras en va fer una consideració valenta en el seu blog que després Pilar Rahola va citar i va ampliar. S'han publicat cartes. N'hi havia una a El País signada per Ana Alonso de Las Palmas de Gran Canaria que deia que probablement per insuficiència de suport social el govern Zapatero no promourà la despenalització de l'Eutanàsia. Probablement tingui raó. Les lleis arriben quan hi ha un gruix de demanda social i la demanda social es produeix després d'un ampli debat en l'opinió pública. Cal aprofitar el moment per obrir-lo a fons.
El cas de Ramon Sampedro i la pel.licula Mar adentro, el cas de l'italià Piergiorgio Welby i el cas de Madelaine Z ha tornat a incidir en aquest debat ètic. És important que en aquest debat hi diguin la seva els metges, les associacions per a la mort digna, l'església, els psicòlegs i també els partits polítics o els polítics individualment. Jo penso que cal anar a una despenalització. Jo penso que ho hem de dir i ho hem d'argumentar amb tots els matisos que facin falta.
Curiosament la setmana passada llegia a El País les discrepàncies que sobre aquest punt tenien dos cardenal de l'església catòlica: El cardenal Camillo Ruini, president de la Conferència epìscopal i el cardenal Martini, arquebisbe de Milà. Martini demana un debat al si de l'església sobre aquest punt i afirmava que la renúncia a un aferrissament terapèutic no es podia anomenar eutanàsia. Per tant, ho justificava èticament. Són nous simptomes d'un debat que s'obre camí fins i tot al si d'institucions que tenen la defensa de la vida i la condemna de l'eutanàsia com un element nuclear de la seva doctrina.
Us convido a sumar-vos-hi.

Diputat i territori

Des del Parlament toques de prop l'acció de govern, les propostes, els projectes de llei, els decrets i les normatives de funcionament d'una administració pensada per servir el país i per executar un projecte de govern. Des del Parlament coneixes les preocupacions dels diputats, els de la majoria i els de l'oposició, que pregunten al govern, que demanen explicacions, que proposen resolucions... T'adones que la política es pensa i es fa al llarg d'una legislatura i que el moment fort no és precisament el de l'etapa preelectoral. De mica en mica es fa perceptible les sensibilitats dels grups parlamentaris i la traducció en mesures de govern que acabaran de definir el prfil d'una legislatura.
Personalment tinc interès en fer de mediador d'interessos i de preocupacions de la gent del territori, en el meu cas del Vallès. Per suggeriment de la Federació del Vallès Oest del PSC he enviat una carta de presntació a entitats cíviques de la comarca oferint la meva mediació en tot allò que pugui necessitar un diàleg, una resposta, una complicitat amb el govern d'entesa. No han passat gaires dies per rebre ja peticions de contacte. Coses diverses: La Teresa Casals, vol saber a qui s'ha d'adreçar per saber si pot rebre algun ajut una ONG de Terrassa vinculada solidàriament amb El Alto de Bolívia on hi voldria aportar ajuda a centres infantils o escolars. El SR. Rafael Montero, portaveu de l'Associació catalana pel benestar familiar del menor està interessat en que es promoguin mesures legislatives que evitin el dolor de fills de famílies que han passat per una ruptura matrimonial. La Sra. Antònia Domènech que reclama ajuts per poder continuar reforçant uns serveis a persones dependents que no arriben a poder resoldre el seu problema asmb els seus recursos... Són problemes, són iniciatives, són respostes solidàries que el govern ha de conèixer i ha de poder recolzar. Penso que la tasca de diputat del territori ha de permetre canalitzar demandes i reforçar inciatives ciutadanes d'aquesta mena quan depassen l'àmbit municipal, sobretot quan van lligades amb un compromís solidari.

Es una tasca sovint desconeguda però alhora important de fer.

Embolica que fa fort!

Si no ens hi juguéssim el futur això seria un espectacle entretingut. Però és massa important el que està en joc per deixar que la lluita contra el terrorisme, l'aposta per aconseguir una convivència sense violència, el procés de pacificació al país basc i el final d'Eta es converteixin en instrument de confrontacio partidista entre el govern i el primer partit de l'oposició. Resoldre el problema de la violència terrorista no és una aposta de partit. Es un repte per a l'estat democràtic. Partits i ciutadans tenim el deure de fer pinya per forçar el final del terrorisme. Lamentable l'espectacle el d'ahir al Congrés amb un Rajoy agressiu fins a l'extrem d'afirmar que si no hi ha bombes és un simptoma que el govern està fent concessions i que els terroristes les posen quan el govern no cedeix a les seves demandes. El debat del Congrés va ser l'escenificació d'un combat polític de boxa més que un debat per trobar la unitat dels demòcrates contra els que no saben, no volen o no poden reconstruir un procés que posi punt final a una dinàmica de terror.
Partits i societat hem de fer un crit ben fort per dir: No al terror. No a ETA. Sí a la llibertat i sí també a la discrepància democràtica. Però una cosa hem de tenir tots ben clar: qui ha de liderar el procés ha de ser el govern democràticament elegit. Avui ha de ser el govern de Rodríguez Zapatero. Si un dia Rajoy arribés a president també tindriém el deure de fer-li costat en el lideratge en la lluita terrorista. Ara li ha tocat i encara li toca de fer-ho a Rodríguez Zapatero. Té dret a assejar nous camins, a explorar, quan es donin noves circumstàncies, nous diàlegs. Ho ha de poder fer amb el suport i el coixí dels partits i de la societat. Ara no toca, o no és el moment. Ara cal pair la trencadissa, però no es pot renunciar a aprofitar qualsevol escletxa nova que el futur depari per a intentar-ho de nou. Una condició bàsica és la discreció. No es pot fer ni mullader mediàtic ni lluita electoralista amb el terrorisme. Em va agradar l'observació que va fer el portaveu del PNB al Congrés Josu Erkoreka referint-se al paper dels mitjans. Va dir: el procés irlandès no hauria resistit ni una sola tertúlia radiofònica espanyola. Hem frivolitzat el repte del procés de pau i l'hem exposat al vent i als cops de qui comparteixen taula mediàtica amb la funció de donar un espectacle dialèctic. El procés per ell mateix delicat i fràgil no pot aguantar els cops creuats i necessàriament contradictoris d'unes tertúlies plantejades com a fòrums de confrontació i no pas de consensos.
Acabo per avui. Eta potser es frega les mans. Els demòcrates no ens podem quedar esperant a veure qui ha de moure fitxa o a comentar qui treu més rendiments electorals d'aquest situació. Ara cal aixecar la veu reclamant pau, però també unitat, reclamant suport a qui té la responsabilitat de liderar el procés polític: Zapatero i el seu govern i exigir alhora una paraula, un gest, un posicionament clar de l'esquerra abertzale desmarcant-se del terror i condemnant tota forma de violència. Batasuna ha quedat desconcertada i fora de joc. Només sobreviurà si és capaç de dir prou al terror. Quan ho faci, si arriba finalment aquest moment, potser es podran obrir nous camins que aplanin un nou procés de pau.

No ens equivoquem/ Aposta pel territori

Aquesta tarda Zapatero fixarà el seu posicionment sobre la lluita antiterrorista. El debat parlamentari reflectirà probablement la polèmica mantinguda arran de les manifestacions de dissabte. El perill és que el debat serveixi més per a la batalla partidista que per fixar estratègiqes unitàries democràtiques davant la barbàrie d' ETA. I és impresentable, al meu entendre, que després d'unes convocatòries amb vocació d'unitat a les que s'hi va negar tant el PP com AVT ara surti el Fòrum d'Ermua convocant-ne una altra per al dia 3. L'objectiu no és un altre que posar a provar el govern i el PSOE sobre la seva presència en aquesta convocatòria a la que de ben segur s'hi cumarà el PP. Continua la guerra partidista que no és la millor per fer front a ETA i al terrorisme. Lamentable. Zapatero no ha de renunciar a liderar el procés per acabar amb el terrorisme. Zapatero no ha de negar que el final últim d'aquest procés ha de ser dialogat. Però ha de continuar reclament unitat. Ho hem de dir i repetir. Hem de fer costat al president Zapatero i hem de fer una crida al mitjans perquè acompanyin també aquest procés. La setmana passada vaig veure un ebat pel Canal 9 sobre el tema. Sis participants moderats per una periodista: tots qüestionant la política de Zapatero. Ni una sola veu matisant o defensant el posicionament del govern. Impresentable. Aquesta intoxicació mediàtica sectària fa mal. Són massa els mitjans que intoxiquen en la mateixa direcció. Es difícil d'adonar-se'n des de Catalunya però això és el que crea un determinat estat d'opinió a la resta de l'Estat que no ajuda a crear les condicions per a una estratègia antiterrista unitària i democràtica. Des de Ciutadans pel Canvi hem de fer una treball d'informació, d'explicació, de mobilització activa per clarificar on és l'enemic que fa impossible la pau. Perquè no ens enganyem: mentre hi hagi guerra entre els partis democràtics, ETA en treurà rendibilitat.

Territori.

El Grup Parlamentari Socialistes/CpC vam tenir dos dies de reflexió sobre el nou curs parlamentari. Ho vam fer a Deltebre. Els Consellers nadal, Maragall i Castells ens avn explicar els projectes dels seus respectius Departaments. Interessant el que van dir, el que van explicar però sobretot la sensació de capacitat i de convicció. S'ho creuen i alhora en saben. Però una altra vesant de la trobada va ser el contacte amb el territori: Terres de l'Ebre. Contacte no només amb alcaldes regidors i càrrecs electes d'aquelles terres sinó també amb cooperatives d'allà. Jo vaig visitar la Cooperativa de cítrics Exportadora d'Agris d'Alcanar. Viuen preocupats per la crisi: preus de venda per sota dels costos de producció. Ens deiemn que un 25% de la collita es quedarà als arbres perque no és rendible el cost de la collita amb el de la venda posterior. Demanen atenció: ajuda per retirar la fruita dels camps i suport via reduccions dels impostos entre d'altres.
Considero interssant aquesta atenció als problemes del territori. Els parlamentaris ens n'hem de fer ressò i buscar propostes que hi donin resposta.
Més a prop, també rebo peticions d'entitats i associacions de la comarca del Vallès on intento fer de diputat territorial, que plategen problemes i demanen ajuats. El diputat ha de fer si més no, de canal d'intermediació per a donar resposta a reptes i problemes de petits o grans col.lectius. En tornaré a parlar un altre dia.

Madrid i Euskadi concentren els focus d'actualitat

No hi ha hagut vacances per Zapatero. No en tindran mai més el dos equatorians morts a Barajas. El desig i l'esperança que el 2007 podia ser un any que ens apropés una mica més a la pau a Euskadi i a Espanya ha quedat frustrat per la bomba d'ETA del dia 30.
Quin sarcasme el comunicat de la banda. Han prostituit les paraules que havien generat expectatives de pau. L'alto el foc i la treva en llavis d'ETA no tenen cap credibilitat i per això el diàleg no és possible. Perquè el diàleg es construeix amb mots i paraules que els interlocutors han de poder interpretar sense ficció.
Entenc que ara cal obrir un període de reforçament de la unitat dels que creuen en la possibilitat de la pau. I aquí hi haurien de ser tots els partits democràtics i tota la societat espanyola. Les bombes de Barajas han fet una trencadissa: han segat vides humanes, han destrossat la T-4 però també han fet miques el referent polític de Batasuna que ja no pot erigir-se com a pont o mitjancer entre els violents i el govern. Batasuna ha desaprofitat l'ocasió de la condemna sense matisos de l'atemptat. Li serà difícil, per no dir impossible, reivindicar una presència en el joc democràtic d'una eleccions municipals que són a la cantonada. Zapatero ha quedat també sorprès i descolocat i el PP, renunciant un cop més al sentit d'Estat, ha volgut aprofitar el trencament de la treva per erosionar l'autoritat del govern culpant-lo de la tragèdia.
Jo vull creure que es tornaran a donar les condicions per a la represa d'un procés de pacificaciò. No es podrà fer amb els mateixos termes i potser tampoc amb els mateixos interlocutors, però caldrà un dia o altre tornar a asseure's en una taula per generar les condicions per a una pau estable al País basc.
De moment, el que cal és reforçar la unitat i la cohesió de tota la ciutadania. La crida a sortir al carrer ha der tenir una resposta massiva. Els que se n'excloguin demostraran que busquen alguna cosa diferent de la condemna del terrorisme.

Josep M Balcells
diputat

Salutació

El dia 1 de novembre vaig ser elegit diputat al Parlament de Catalunya a proposta de Ciutadans pel Canvi en les llistes de la candidatura del PSC-CpC que encapçalava José Montilla. Després d'una llarga trajectòria professional en el camp del periodisme audiovisual se'm va donar una oportunitat inesperada de viure el compromís polític des del lloc més noble que no és altre que el de la representativitat democràtica en el Parlament. Una experiència. Un repte. Uns anys de servei al país i al programa del govern d'entesa que es va formar arran dels resultats electorals i dels pactes posteriors entre els partits de l'esquerra catalana.
Entenc que un diputat representa no només els seus electors sinó el conjunt dels ciutadans de Catalunya. En aquest sentit considero un deure mantenir alguna mena de lligam i de comunicació amb l'electorat. Aquesta comunicació, més enllà dels partits i els grups parlamentaris que poden expressar-se de forma col.legial, es pot traduir també a escala personal o individual en informació i valoració de l'actualitat, en comentaris sobre fenomens socials, sobre estats d'opinió, sobre tendències, sobre valors, sobre iniciatives parlamentàries, sobree l'acció de govern, o sobre reaccions i posicionaments de l'oposició i un llarg etcètera sota l'única i exclusiva responsabilitat de qui ho signa, en aquest cas el diputat de més edat del Parlament de Catalunya, Josep M Balcells. L'objectiu és establir un punt de comunicació que no voldria que fos només en una direcció sinó que permetés el comentari extern d'aquells lectors que puguin accedir al blog. Les noves tecnologies ens permeten aquest diàleg, aquesta capacitat de donar a conèixer el punt de vista propi i rebre el comentari i el contrapunt dels lectors. D'entrada la iniciativa és meva, la d'un diputat que no parlarà mai en nom del grup ni tan sols en nom del moviment de Ciutadans pel Canvi al qual pertany. És una pressència testimonial, lliure, que em permetrà expressar el meu pensamewnt de forma espontània i fresca. No pretenc, per tant, dogmatitzar ni tenim sempre la raó sinó dir senzillament el que penso d'una cosa en aquell moment. Pot ser que l'endemà canvii d'opinió com a resultat de reflexions d'altris o d'elements nous que facin madurar el primer punt de vista expressat.
però tot plegat pot ajudar a promoure i dinamitzar la participació dels ciutadans en el debat polític
Es a partit d'aquest marc que enceto il.lusionat el meu blog.
Des del primer moment, una salutació a tots els que tinguin curiositat de llegir-me. Si a mes de llegir us veieu en cor de contestar, criticar, aplaudir o senzillament comentar algun aspecte... podrem experimentar l'enriquiment que es deriva d'un diàleg frang entre persones que porten a dins la inquietud de la vida col.lectiva.

Josep M Balcells