A l'Estat espanyol hi ha uns 17.000 professors proposats per l'episcopat i contractats i pagats amb els pressupostos generals de l'Estat que imparteixen la classe de religió a les escoles. L'acomiadament d'una professora pel fet de conviure amb un home que no és el seu marit va donar peu primer a un plet davant els tribunals ordinaris i després a un requeriment davant del Tribunal Constitucional que ara ha emès la sentència i ho ha fet donant la raó a l'episcopat emparant-se amb el Concordat i acords bilaterals posteriors entre l'Església i l'Estat.
Resulta, segons la sentència del Constitucional, que els acords bilaterals avalen la tesi dels bisbes segons la qual els bisbes, que fixen la idoneïtat del professor, hi poden incloure el requisit de ser un model de referència segons el codi moral de la religió catòlica que ensenya. No n'hi ha prou en explicar el cos doctrinal del dogma catòlic, de fer el recorregut per la història de l'església, la seva estructura, la seva jerarquia, la seva moral sinó que s'imposa un estil de vida adequat a aquesta moral i aquests principis per part del professor/a que ensenya la matèria.
Com queda el respecte per als drets fonamentals de la persona, en aquest cas de M. del Carmen Galayo Macías que, sense contradir cap llei de l'Estat, lliurement, ha volgut conviure amb un home que estima? Com queda el caràcter aconfessional de l'Estat si s'accepta com a condició per ensenyar a una escola pública que es porti una vida personal adequada als codis morals d'una determinada religió?. Perquè l'Estat ha de pagar uns professors per a les seves escoles públiques deixant a una autoritat religiosa la fixació d'uns criteris d'idoneïtat que superen el criteri bàsic de competència acadèmica i professional per entrar en el de la vida personal i privada?
El cas de la professora Galayo no és únic, però la declaració del Constitucional hi afegeix un element que considero preocupant i que ens porta a plantejar sense embuts la conveniència de posar sobre la taula la revisió dels acords entre Espanya i la Santa Seu.
Resulta, segons la sentència del Constitucional, que els acords bilaterals avalen la tesi dels bisbes segons la qual els bisbes, que fixen la idoneïtat del professor, hi poden incloure el requisit de ser un model de referència segons el codi moral de la religió catòlica que ensenya. No n'hi ha prou en explicar el cos doctrinal del dogma catòlic, de fer el recorregut per la història de l'església, la seva estructura, la seva jerarquia, la seva moral sinó que s'imposa un estil de vida adequat a aquesta moral i aquests principis per part del professor/a que ensenya la matèria.
Com queda el respecte per als drets fonamentals de la persona, en aquest cas de M. del Carmen Galayo Macías que, sense contradir cap llei de l'Estat, lliurement, ha volgut conviure amb un home que estima? Com queda el caràcter aconfessional de l'Estat si s'accepta com a condició per ensenyar a una escola pública que es porti una vida personal adequada als codis morals d'una determinada religió?. Perquè l'Estat ha de pagar uns professors per a les seves escoles públiques deixant a una autoritat religiosa la fixació d'uns criteris d'idoneïtat que superen el criteri bàsic de competència acadèmica i professional per entrar en el de la vida personal i privada?
El cas de la professora Galayo no és únic, però la declaració del Constitucional hi afegeix un element que considero preocupant i que ens porta a plantejar sense embuts la conveniència de posar sobre la taula la revisió dels acords entre Espanya i la Santa Seu.
No em resisteixo, d'altra banda, a contraposar el zel dels bisbes a l'hora d'exigir una exemplaritat de vida personal segons els seus codis morals d'una professora competent i permetre que dia rere dia des de la seva emissora es llencin improperis i calúmnies contra els que no combreguen amb les tesis polítiques del personatge que predica a la Cope.
A mesura que el fet religiós al nostre país per una banda ja no és un element d'ahesió i de pràctica tan comuna i d'una altra el fet que s'incorporin en la societat catalana i espanyola altres referents religiosos com els que acompanyen el fenòmen creixent de l'immigració, obliga a donar un pas contundent en la defensa de la laïcitat de l'Estat en totes les seves traduccions o manifestacions públiques.
Es hora de revisar els acords bilaterals entre Espanya i el Vaticà 1979 que van actualitzar el Concordat dels anys 50.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada