Puc opinar?

El meu blog és com un aparador personal per dir de tant en tant i en veu alta el que penso de l'actualitat que més m'interpel·la. Darrerament, tanmateix, hi ha hagut tantes coses sobre les que volia dir la meva que, per complexes i diverses, han acabat bloquejant-me més que no pas estimulant la meva capacitat de bloguejar. Avui, en canvi, hi ha hagut dues coses que em conviden a reprendre aquesta mena de fòrum personal d'expressió per projectar sentiments i reaccions.

La primera és la satisfacció per la nota que he rebut de la Comissió de Defensa i Ètica professional del Col·legi de Periodistes arran d'un recurs d'empara que vaig formular després de la desqualificació pública que feu el Col·legi del contingut del meu blog de data 16 de març comentant el to de l'entrevista de la Directora de TV·3 Monica Terribas al President Montilla feta el dia abans. El Col·legi, fent un 'totum revolutum' dels comentaris crítics que van aparèixer aquells dies sobre l'entrevista va denunciar i reprovar els blogs crítics dels polítics perquè interferien en l 'exercici professional dels periodistes. Exclusió feta dels que incloïen insults em va semblar que la nota del Col.legi no era de rebut per als que ens havíem limitat a opinar i convençut de no haver traspassat cap límit reprovable ni èticament ni professionalment vaig presentar un recurs d'empara al Col·legi de Periodistes preguntant si consideraven que amb aquell blog realment havia vulnerat el codi deontològic de la professió periodística o si, per contra, calia entendre que la meva reflexió personal expressada en el blog s'havia cenyit a l'ampli camp de la llibertat d'expressió que tinc com a diputat i com a periodista.

Ha trigat dos mesos en arribar la resposta, aclaridora per a mi. El president de la Comissió, el periodista Ramon Besa signa el comunicat en el que reconeix que el meu blog del 16 de març no vulnera per res el codi deontològic i que es circumscriu en l'àmbit legítim de la llibertat d'opinió. El Consell reconeix que la seva nota va ser poc precisa, que donava peu a la polèmica i que entenien que m'hagués pogut sentir molest per la mateixa. No inclou una disculpa precisa però deixa clar que la crítica (excloent l'insult) forma part d'aquell marge ampli de la llibertat d'expressió del que no n'ha d'estar exclòs el treball professional dels periodistes.

Ve a tomb aquesta referència per expressar també una primera reacció avui al reportatge emès ahir per TV·3 titulat "Adéu Espanya". Una felicitació a la periodista Genovès per la pulcritud del documental: les imatges, el recurs dels ninotets, la música, el ritme... molt aconseguit. Enhorabona. Una altra cosa és la lectura política que inexorablement se'n pot derivar d'un documental d'aquestes característiques. El reportatge no només avalava la viabilitat d'un procés independentista a Catalunya sinó que s'hi traspuava complicitat -legítima, si voleu, en un documental d'autor-. La viabilitat del procés cap a la independència depenia en exclusiva, segons el reportatge, de la voluntat majoritària dels catalans. Es remarcava que no hi havia problemes insuperables ni en el terreny polític, ni en l'econòmic i els jurídics, constitucionals o comunitaris, eran fàcilment superables un cop aconseguida la majoria refrendada. Però jo em preguntava: Per què en cap moment es van plantejar interrogants o punts de vista diferents en aquests camps en els que segur qu no hi ha un sol punt de vista, o per què no es van analitzar les previsibles resistències internes i externes que podria desencadenar un procés d'aquestes característiques a casa nostra?. Repeteixo que el documental estava molt ben facturat però em va semblar que, per una banda, es deixava palesa (legítimament) la simpatia o l'empatia de qui signava el reportatge per al procés i per la viabilitat del mateix i per una altra banda resultava notòriament incomplert pel fet d'obviar les objeccions diverses que a dins i a fora de Catalunya es plantegen, també legítimament, sobre el cas.

Jo m'atreveixo a suggerir a TV-3 un nou reportatge sobre un altre model d'estructura política de Catalunya en el marc espanyol i europeu. Seria el procés i l'aprofundiment del model federal com un model que no és ni centralista ni independentista i del qual també en tenim models reeixits a Europa i fora d'Europa. Estic segur que el desplegament generós de l'Estatut, superada la sentència del TC, ha de permetre avançar precisament cap aquest model federal en el marc d'Espanya i d'Europa desbordant a mig termini el model autonòmic. L'aposta majoritària pel federalisme hauria de ser una altra alternativa tant o més plausible que la independència.