Abajo el capitalismo!, viva la clase obrera!

Em limito aquesta vegada a penjar l'article que vai g enviar al diari digital eldebat.com.

Abajo el capitalismo! Viva la clase obrera!

Als anys setanta havia vist i participat no poques vegades en manifestacions antifranquistes en les que es corejaven repetidament dues consignes: Abajo el capitalismo! Viva la clase obrera! En el moviment obrer es veia el règim franquista com la forma que prenia el sistema capitalista a Espanya. Anar contra Franco era anar contra el capitalisme. Eren els temps on molts havíem après a debatre el “catecisme” del materialisme dialèctic de la Marta Harnecker.
Després va venir la transició, la democràcia, la caiguda de mur del Berlín i la caiguda del comunisme que s’havia presentat com l’alternativa al capitalisme imperialista americà.
Ara resulta que aquells “revolucionaris radicals” dels anys setanta han sortit al carrer per celebrar la victòria electoral d’un president nord-americà i ho han fet pensant que tal vegada el capitalisme salvatge de Bush podria reformar-se i fins i tot humanitzar-se amb Barack Obama. Els mateixos treballadors de Nissan, tot reivindicant els seus llocs de treball, es mostraven satisfets pels resultats de les eleccions nord-americanes.
Es que el capitalisme ja no es qüestiona? Ens hem convençut que és el menys dolent dels sistemes? Recordem la definició que en fa el diccionari: Sistema econòmic caracteritzat per la propietat privada dels mitjans de producció, concentrats en mans d’una minoria, la prevalença del mercat i la recerca del benefici.
Justament ens trobem en el pitjor dels escenaris socioeconòmics derivats de la dialèctica implacable del sistema. Però vet aquí que avui la sortida ja no és l’abjuració del capitalisme ni tampoc és la classe treballadora la protagonista de la gran revolució. Ara la consigna dels experts és “refundar el capitalisme”. A això es dedicaran els dies 14 i 15 a Washington els màxims mandataris del planeta. Difícil tasca per no dir impossible.
Ja m’agradaria que fossin capaços de rebaixar el poder absolut dels amos de les grans finances, que imposessin a aquest sector totpoderós el necessari control públic i que en garantissin la transparència. Que proclamessin convençuts que no es pot deixar tot a la llei del mercat i que la riquesa produïda pel treball de tots ha de revertir en serveis més universals i qualitat de vida col·lectiva.
La veritat és que tot es veu molt fosc però com que és humà agafar-se al més petit bri d’esperança, voldria creure que amb el lideratge d’Obama potser el futur no serà tan negre.
Josep M Balcells
diputat

OBAMA: El futur es veu menys negre

No em puc estar de reflectir avui aquella íntima sensació de veure i de viure un moment obert al canvi i a l'esperança en el context internacional. Obama ha guanyat! Hi ha un abans i un després. Segurament d'aquí a uns mesos la dura realitat ens farà tocar novament de peus a terra però tenim dret avui a sentir la satisfacció d'una nit que ens obre a l'esperança. "L'esperança, deia el senador Obama a Iowa el 7 de gener d'enguany, no és l'optimisme cec, sinó una cosa que portem a dins nostre i que ens diu que, malgrat que tot sembla anar en direcció contrària, ens espera un futur millor si tenim el valor de creure-hi, de treballar i de lluitar per ell".
Obama ha guanyat i tenim la impressió que tots hem guanyat. Ha guanyat la democràcia intuitiva del poble nordamericà. El món sencer ha estat pendent d'aquestes eleccions. Els mitjans de comunicació d'arreu del planeta estaven pendents dels EUA, dels resultats d'unes eleccions històriques, a l'espera que hi hagués un senyal de canvi creïble. I la victòria històrica d'Obama ha estat el senyal inequívoc que ens trobem en una nova perspectiva de futur que no vindrà només del nou President sinó que ell farà que no hi hagi obstacles insalvables per fer-lo viable. El candidat Obama deia la nit del 7 de gener: "El destí no serà escrit per a nosaltres sinó per nosaltres".
Europa ara té un repte o una disjuntiva: esperar que els Estats Units liderin el canvi o apostar per coliderar aquest canvi. Hi ha el perill que el desconcert de l'etapa Bush que Europa no ha sabut aprofitar per forçar un relleu de lideratge internacional sigui substituit per la resignada posició de simple aliat que es resigna i accepta sense més ni més l'hegemonia nordamericana.
El futur d'aquest món globalitzat està condicionat a decisions econòmiques, energètiques, polítiques de gran transcendència però caldrà veure fins a quin punt aquestes decisions tenen com a objectiu les persones, els drets de les persones i dels pobles, de tots els pobles o continuen condicionades als interessos dels que sempre han controlat els poders.
Acabo aquesta primera reacció joiosa reproduint un troç del mateix discurs al qual em referia al començament, el discurs d'Obama del 7 de gener, després de la victòria a Iowa: Deia el senador i ara president electe dels Estata Units: "Tot és dur en la vida, però alguna vegada, només alguna vegada, hi ha nits com aquesta, una nit que d'aquí a uns anys, quan hagim fet els canvis en els que creiem, quan més famílies es puguin permetre d'anar al metge, quan els nostres fills, els meus i els vostres heretin un planeta una mica més net i segur, quan el món vegi els Estats Units d'una manera diferenti els EUA es vegi a si mateix menys dividit i més unit, llavors sereu capaços de mirar enrere i dir que fou en aquest moment quan tot va començar"
Jo tinc ávui la sensació que aquest nit tot ha començat. Tenim dret a l'esperança. Penso, de debò, que el futur amb Obama es veu avui menys negre.

Es de dretes la Reina?

Llegeixo en els diaris d'aquests dies un extracte de confidències de la Reina Sofia a la periodista Pilar Urbano que recull en un llibre en motiu del 70è aniversari de l'esposa del Cap d'Estat. La ubicació política de la periodista Pilar Urbano és ben coneguda i és comprensible que hagués volgut apropar-se al personatge de la Reina sabedora, d'entrada, de la morbositat que genera el poder entrar en la intimitat amagada i sempre misteriosa de la vida d'un membre de la Casa Reial. Pilar Urbano, però, va més enllà i aprofita les confidències per esbrinar el pensament de la Reina sobre temes de debat polític en els que els partits democràtics d'aquest país mantenen discrepàncies notables.
Pilar Urbano estira la corda i hom intueix la satisfacció de poder portar l'aigua al seu molí, al molí de la filosofia conservadora. La Reina s'hi presta i descobrim, en una sinceritat que és d'agrair el seu pensament sobre coses opinables entre els mortals. Es ben comprensible que no li agradin les les cremes de fotos reials ni les imitacions humorístiques dels mitjans, però va més enllà i lamenta aquesta "sagrada llibertat d'expressió" que ho permet. La Reina, potser cedint a l'interès periodístic i polític de l'entrevistadora, s'atreveix també a opinar sobre aspectes de debat polític. Es mostra contrària a que es faci bandera de l'homosexualitat i sobretot és mostra personalment contrària que s'anomeni matrimoni a la vida en comú de dos homesuxuals. La Reina pot tenir totes les opinions que vulgui sobre tot però potser hauria de ser més curosa a l'hora de questionar públicament expressions recollides a les nostres lleis. El 3 de juliol del 2005 Espanya legalitzava el matrimoni entre persones del mateix sexe. Encara que no li agradi, ha de saber callar. La Reina és partidària que s'ensenyi religió a l'escola, un altre tema discutible i discutit entre els partits polítics. Es mostra contrària a l'avortament. No sé si al fet d'avortar o a la despenalització legal de l'avortament. Tampoc és partidària de l'eutanàsia. Jo celebro la "llibertat d'expressió" de la senyora Sofia però voldria que la Reina manifestés en tot moment el respecte per totes les sensibilitats dels ciutadans d'aquest país i no entrés a opinar sobre les lleis que el Congrés democràticament hagi o pugui aprovar. La Monarquia no és el resultat d'una elecció democràtica i si la nostra actual Constitució la consagra és per a què estigui per damunt de les legítimes controvèrsies partidistes o politiques. No fer-ho així seria donar arguments als que aposten per un altre model d'Estat.
Pilar Urbano pot ser de dretes. La Reina en el seu fur intern també. Però si Pilar Urbano ho pot proclamar als quatre vents, la Reina no.

Mestissatge: Una oportunitat

Hi ha un alt índex d'immigrants a Catalunya. Uns ho sabem per les dades d'enquestes. Uns altres ho saben pel contacte quotidià que tenen amb la població immigrada ja sigui al treball, a l'escola, al barri. Hi ha gent preocupada per aquest fet imparable. Hi ha gent que té por de perdre una manera de fer i una manera de ser col.lectiva. Això es nota sobretot en el món rural, on la immigració hi ha arribat també amb força.

Ahir vaig anar a escoltar Juan Goytisolo al CCCB. Va parlar de la seva experiència, de la seva reflexió sobre el contacte amb altres cultures, amb gent de tota mena de procedències. I la conclusió que en treia era que aquest contacte, que aquesta barreja, aquest intercanvi quotidià era enriquidor, conflictiu alguna vegada però sempre positiu. Va fer referència a les etapes de convivència cultural a l'Edat Mitjana a Castella i Al Andalus i comentava que la cultura s'engrandeix i es reforça en la mesura que es troba en contacte amb altres tradicions i amb altres portadors culturals que poden semblar rivals. Només el mestissatge, deia Goytisolo, fa que la creativitat no s'estanqui i obliga a repensar-ho tot a partir de la confrontació de maneres diferents de veure i de viure el món.

Detractor de la multiculturalitat que impermeabilitza els diferents, defensava la interculturalitat que comporta barreja, dialèctica i síntesis sempre noves. L'experiència de l'Edat Mitjana, allà on van conviure pacíficament àrabs jueus i cristians n'és una demostració. Goytisolo considera que la crisi actual té el risc de tancar encara més les fronteres. Europa podria tancar-se en sí mateixa i això no seria bo. Per això reivindicava la necesitat d'una gran aliança amb tots els països de la Mediterrània. Som iguals, repetia i hauríem de pensar que tot és de tots. Va recordar aquella frase d'un pensador que aramateix jo no recordo, que deia: "El mundo es la casa de los que no la tienen".

Finalment va denunciar la política d'emigració de la UE. La normativa que avala la "retenció" dels sense papers la va qualificar com un empresonament camuflat i això, deia, és intolerable.

Interessant. Estem abocats a mirar cara a cara els que arriben per poder sobreviure. Són ara força de treball però porten la llavor d'unes noves sensibilitats que han de ser també creadores de cultura i de saber.

Mentre parlava jo pensava en aquells que tenen por de perdre identitats històriques oblidant que la identitat es renova i transforma cada dia. No és un fòssil que cal conservar i ensenyar com a peça de museu sinó una manera de compartir un patrimoni heretat que es multiplica cada dia amb noves aportacions.

Suso de Toro interpel·la els catalans

El Parlament va organitzar i acollir el dia 20 unes jornades sobre Mitjans Audiovisuals. Hi va haver una riquesa de reflexions sobre la funció dels mitjans en l'àmbit de la cohesió social sobretot en etapes de constants allaus de nouvinguts. Es va debatre sobre si hi ha d'haver límits en la llibertat d'expressió en el ciberespai, a internet, sobre si es poden posar límits en aquest món que sembla que no té més fronteres que les tecnològiques. Es va parlar de les relacions i les interdependències entre periodistes i polítics: qui marca l'agenda. El conjunt d'intervencions seran editades pel Parlament i seran, sens dubte, motiu de consulta i de reflexió.

Però el que a mi em va calar més a fons va ser el col.loqui privat entre els ponents a l'hora de l'àpat del migdia. Va ser l'escriptor Suso de Toro qui va posar sobre la taula una seriosa d'interpel.lació als polítics, intel.lectuals i periodistes catalans sobre el que ell considerava que era la dimissió dels catalans d'afrontar des d'aquí i de forma valenta i pública el nostre model d'Espanya. Suso ens retreia la sensació d'autocomplaença dels catalans pel fet de sentir-nos autosuficients, cultes i feliços amb la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra capacitat emprenadora i el nostre autogovern. Us heu creat -ens deia- una bombolla que us permet dir que esteu feliços i contents d'haver-vos conegut i, consegüentment, poc us importa del que passa fora.

Suso de Toro ens venia a dir que Espanya és també cosa nostra i que la seva permanent refundació ha de ser cosa de tots. Novament posava sobre la taula no només l'encaix de les comunitats hidstòriques dins de l'Espanya autonòmica sinó el projecte de futur d'una Espanya plural, federal potser, que no es pot deixar només a les mans del centralisme madrileny sinó que els catalans, gallecs i bascos hi tenim molt a dir. I ho hem de dir des d'aquí i des d'allà, sense complexes si no volem assistir a la consolidació d'una estructra d'Estat aliena a la sensibilitat dels pobles amb més autoconsciència nacional .

En Fèlix Riera que compartia taula, li va oferir la seva editorial, per posar negre sobre blanc les seves idees i li va proposar el títol: Diàlegs amb Catalunya. Jo he escrit a Suso demanant-li que escrigui i li proposo d'organitzar un cop més un gran debat obert sobre el repte de fons de la seva interpel.lació.

Un vell amic, bisbe de Girona

Avui ha volgut assistir a l'acte d'ordenació del nou bisbe de Girona, Francesc Pardo. Catedral plena de gent: tots els bisbes catalans i algun més, amb el Nunci al capdavant. Capellans vinguts d'arreu. Autoritats, consellers, diputats i alcaldes... Cerimònia llarga, suntuosa per tantes mitres que es treien i es posaven els bisbes. El Nunci ho ha fet tot en català. Era d'agrair. Les paraules del nou bisbe han estat al seu estil: planeres, amb un record per a tots i amb un to ja molt episcopal.

Avui mateix el diari el Punt ha tret un article meu que pret`´en reflectir elsmeus records del jove Francesc pardo, la seva trajectòria en el marc d'una església avui més tancada de la que vam viure molts fa trenta anys... Acabo l'article amb una aposta voluntarista del tarannà que el nou bisbe de Çgirona pot imprimir en la seva nova responsabilitat episcopal. Transcric l'article d'El Punt:

Un bon bisbe per a Girona i per a l’església catalana?

Avui serà ordenat a la catedral gironina Mons. Francesc Pardo. Aquests dies més d’un m’ha preguntat: el coneixes? Conservador o reformista? A la primera pregunta he contestat en temps passat: “el coneixia, i molt” A la segona pregunta la història n’escriurà la resposta.
Vaig conèixer el futur bisbe de Girona quan era senzillament el Sisco Pardo. Vaig conviure amb ell durant els darrers anys del franquisme. Compartíem treball de conscienciació dels joves cristians del món rural. Vam fer molts quilòmetres plegats per les comarques catalanes per parlar de fe i compromís. Compromís que en aquell temps volia dir compromís per la democràcia, compromís per les llibertats, compromís antifranquista. Ens vam atrevir a entrar en el debat apassionant de la compatibilitat entre fe i marxisme. De la mà d’Alfonso Carlos Comín vam participar en la fundació del moviment Cristians pel Socialisme. Se sentia còmode en el marc de la teologia de l’alliberament. En Sisco Pardo participava, en representació de la JARC a l’Assemblea de Catalunya. El que serà bisbe de Girona, té arrels progressistes, era un capellà compromès, valent, en sintonia entusiasta amb el Vaticà II.
La meva desvinculació del món eclesiàstic va fer que les nostres relacions personals es refredessin fins quasi desaparèixer. D’això fa trenta cinc anys. Francesc Pardo va seguir vitalment lligat a l’església assumint progressivament responsabilitats pastorals que l’han portat ara fins a l’episcopat. El cert és que amb motiu del seu nomenament com a bisbe de Girona, alguns col·lectius d’església l’han catalogat com a capellà conservador, fins i tot integrista, en consonància amb els aires preconciliars que bufen massa fort al si de l’església. De fet, moviments netament conservadors, aixoplugats per la doctrina restauracionista vaticana, guanyen avui terreny en el camp institucional, teològic i mediàtic. Al mateix temps hi ha fuites importants de sacerdots i cristians decebuts entre altres coses per un replegament doctrinal i moral de l’església que no està disposada a renunciar a les seves quotes de poder social i institucional.
En aquest marc, jo avui vull atrevir-me a fer una aposta en positiu pel nou bisbe de Girona. Una aposta de bisbe potencialment obert, de bisbe proper al poble, de bisbe estimulador de la tasca dels capellans compromesos, un bisbe obert al diàleg amb el món de la cultura, un bisbe que no silenciarà mai la veu dels crítics, la veu dels pobres, la veu de les dones, la veu dels seus preveres. Vull creure de debò que Mons. Francesc Pardo serà fidel a unes arrels de família senzilla, creient, servicial. Fill de casa de pagès sabrà sembrar, sabrà conrear, també sabrà podar i esporgar però segur que finalment podrà collir en el seu camp pastoral. I en el camp obert de la societat civil estic convençut que sabrà dialogar. Girona és terra abonada per al diàleg. Intel·lectuals de prestigi, universitaris, artistes, escriptors, artesans, botiguers, nouvinguts de totes les procedències. El diàleg serà fecund. Girona és terra d’acollida i el bisbe, el nou bisbe Francesc Pardo segur que no hi posarà fronteres. I aquest tarannà d’home bo tindrà la seva influència en l’església catalana que tindrà en el bisbe de Girona un home que sabrà discernir, que no voldrà “apagar mai el ble que fumeja ni trencarà la canya a punt d’esberlar-se”
La història de la tasca pastoral de Francesc Pardo al capdavant de la diòcesi de Girona comença aquest diumenge. L’església catalana té dret a esperar que el nou bisbe esdevingui referent dels que van creure en el Vaticà II i aposti per aquell model comunitari de poble de Déu arrelat al país, a la gent i ajudi a cercar respostes als reptes col.lectius de creients i de ciutadans que treballen plegats per a la fraternitat.
Serà un bon bisbe per a Girona i per a l’església catalana, Mns. Francesc Pardo? Deixem que ho digui la història. Té fusta per ser-ho.

Més enllà de la política, hi ha POESIA

Perquè els politics només sabem parlar de politica? Perquè no parlem mai de poesia? Es que no ens agrada? És que no en llegim?

A la Comissió de Política Cultural vaig proposar –i es va acceptar- de mostrar la satisfacció pel fet que el nostre poeta Joan Margarit fos guardonat amb el Premio Nacional de Poesía.
Margarit és avui un referent d’aquella poesia sorgida d’allò de més preuat que tenim els humans: els sentiments, les emocions.

M’agrada la poesia de Joan Margarit. M’agrada quan diu que “un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra: hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, un grau de desordre. ... La informació de sortida és aquesta persona que, després de llegir el poema, té un grau menor de desordre o, si es vol, se sent més ordenada”.

Margarit posa paraules poètiques a la vida i per això la seva poesia té una càrrega de sentiment i d’humanitat: és el recer que queda en darrera instància quan ens trobem en la intempèrie. Per això diu: “La poesia és ara l’última casa de misericòrdia”.

“Casa de misericòrdia” és el títol del darrer llibre que ha estat la base per justificar el guardó: Premio Nacional de Poesía.

Margarit és arquitecte i catedràtic de Càlcul d’estructures i això no impedeix que sigui un gran humanista, apassionat per la vida, la vida d’avui, el present. En el seu epíleg diu: “Pensant i parlant sobre la vida que un voldria dur, se’n va la vida. Per això és més important el que fem que no pas el que pensem que volem fer”.

Que a la nostra terra no hi faltin els poetes. Perdríem tots l’última casa de misericòrdia.

Joan Carrera: Un bisbe que creia en el Vaticà II

Ha mort el bisbe Carrera. El coneixia bé. Durant una llarga etapa el vaig tenir com a convidat quinzenal en un programa de Barcelona Televisió en un cara a cara amb Ramon Espasa: Un agnòstic i un creient parlant de l'actualitat però tocant sobretot temes relacionats amb els valors. No defugia cap qüestió i es pronunciava amb valentia i alhora amb prudència sobre temes morals i socials fregant sovint l'heterodòxia eclesiàstica. Era bisbe "auxiliar". Això té connotacions de "criat de l'amo" i l'amo era el Cardenal Ricard M. Carles. Les relacions entre el Cardenal i el seu bisbe auxiliar no sempre van ser plàcides. Les discrepàncies es van accentuar en moments concrets i Joan Carrera vivia amb dolor però alhora amb fermesa aquesta manera diferent de veure l'església però sobretot la manera diferent de veure el món. Carrera era un bisbe del Vaticà II, convençut que l'Església és sobretot "poble de Déu" més que Jerarquia autoritària. És vivència més que no pas ritual de pràctiques, és consciència més que no pas dogma.
El bisbe Carrera valorava els mitjans de comunicació. Els veia com una eina transmissora de valors i de missatges i volia que els valors i els missatges de l'evangeli puguessin passar també a través de les ones. Ell va impulsar Ràdio Estel, però no va fer una ràdio sectària ni propagandística, sinó un mitjà per donar cabuda a la paraula de l'església i dels valors humans. Res a veure amb l'altra emissora episcopal -la Cope- que ell havia denunciar públicament com a sectària.
Ha mort Joan Carrera. Ha mort un pont de diàleg amb la societat civil, amb els partits polítics. Ell era partidari del compromís polític. Ell havia participat en el naixement d'Unió Democràtica. Un home proper al món obrer. Un home que vivia en barri obrer. Un bisbe que entenia els capellans compromesos amb els moviments veïnals. Un bisbe que era comprensiu amb els capellans que es secularitzaven i mantenia amb ells l'amistat de sempre. Era sosbretot un home de fe, de conviccions, de coherència. Era no només una bona persona sinó una persona bona.
He perdut un amic. Hem perdut un home senzill i compromès. L'església ha perdut un referent del Vaticà II.
L'església avui ja no fa bisbes de la talla de Joan Carrera. Quina llàstima!.

Qui paga els plats trencats?

Quan escric aquestes notes tots els mitjans de comunicació estan pendents de l'acord imminent entre demòcrates i republicans per a l'aportació pública al sistema financer americà de 700.000 milions de dòlars amb la finalitat d'evitar la fallida de tot l'entremat del sistema que aguanta l'economia capitalista.

La majoria d'analistes aproven aquestes mesures d'urgència però són pocs els que s'atreveixen a denunciar la injustícia que en el fons s'amaga darrera d'aquesta inevitable però escandalosa operació.

La veritat és que no entenc tot l'entrellat del problema que trasbalsa l'economia mundial però sí que tinc clar que estem veient el rostre més descarnat del capitalisme. Josep Borrell ha descriu avui en un article a El Periódico quan parla de les "activitats especulatives d'un sistema financer sense control que s'ha convertit en un casino regentat per dirigents amb sous fantasiosos, assumint riscos creixents finançats per muntanyes de deutes".

Qui paga, ara els plats trencats? Ens podem quedar tranquils quan els americans contesten: l'Estat. Però qui és l'Estat? Són -som- els ciutadans els que haurem de treure les castanyes del foc. Salvaran i "salvarem" ( quan l'onada de la crisi ens toqui més de prop) les grans institucions financeres amb nous impostos, amb noves restriccions de serveis sense que ningú pugui venir a salvar aquells ciutadans concrets que es veuran arrossegats per la crisi en perdre els llocs de feina, o perdre el patrimoni familiar o la casa hipotecada.

L'eufòria presumptuosa dels gestors financers que es van engreixar aquests darrers anys amb els seus jocs de mans especulatius són ara o seran ben aviat angoixa per als sectors més febles del sistema a qui es demanarà, per escarni, que tapin el forat deixat pels seus indigníssims servidors.

Ramon Folch qualificava avui aquesta situació de gran estafa i es preguntava: "On són els delinqüents, quantes ordres de cerca i captura han dictat els jutges quants patrimonis dels estafadors han estat embargats?" i concloïa: "És un cas de desvergonyiment inaudit"

M'agradarà seguir l'evolució. Haurem d'estar al costat del govern quan prengui mesures per evitar les fallides però caldrà fer dues coses més. Per un costat, reforçar des de l'administració i les grans institucions de l'Estat el rigor i el control de tot l'entramat financer per retornar la confiança dels ciutadans amb les institucions democràtiques que han de vetllar pels interessos col.lectius i per un altre promoure les denúncies col.lectives contra els delictes de coll blanc, contra tots aquells que des del poder financer han jugat a inflar la bombolla especulativa i malden ara per sortir de l'embolic amb les butxaques plenes. Butxaques plenes, per cert, a costa de l'erari públic que s'alimenta dels diners que surten de les altres butxaques, les dels ciutadans que els toca pagar un cop més els plats trencats. En català del carrer diem: Cornuts i pagar el beure!

Pedres vives

Demà es casen en Joan i la Mariona. Ho volen fer d'una manera ben informal però acompanyats de molts amics. La parella viu ara a El Salvador. Hi van anar en projectes de solidaritat i han volgut allargar la seva estada allà per compartir amb aquell poble llatinoamericà els reptes, la pobresa i l'esperança. Demà es casen i ben aviat es retrobaran amb els seus col.legues salvadorencs. Aquí, els amics catalans som molts. Amb en Joan , els meus fills i una colla més de nois i noies amb llurs pares hem participat molts anys d'acampades i molts anys de convivència al Mas Molelles, una masia compartida ara a St. Pere de Torelló. En Joan és geòleg. Ha pogut treballar en la seva especialitat aquí i allà.

Demà farem festa grossa com la vam fer fa una setmana en el vint-i-cinquè aniversari de la primera acampada de tota aquesta colla batejada com a "colla Vallferrera". El regal col.lectiu serà unes pedres que cadascú té guardades del viatges personals i que són procedents d'indrets ben diferents. Amb la pedra s'hi ha d'acompanyar un pensament, una frase, un desig...

En trio tres que porten missatge: Una pedra d'una platja de Turquia, un mar -diu la nota- que banya països i cultures ben diverses. I afegeix: "Les pedres, com el mar, no entenen de races ni d'identitats. Són universals".

Una altra, treta de la vora del mar Mort (Jordània). Amb la pedra, l'amic del Joan i la Mariona els diu: "Pedra de prop d'un mar salat, ple de llàgrimes de dos pobles: Israel i Palestina. La pedra fosca vol ser imatge de la síntesi de dues races cridades a conviure en pau".

La tercera és d'una glacera de Noruega, "una pedra -diu un altre amic- polida pel fred i el glaç. la vida sovint és dura i freda però la reacció a la fredor i a la duresa exigeix esforç i solidaritat. Si hi afegim tendresa ens sentirem definitivament humans".

Un casament, dóna per això i més. Una parella carregada d'il.lusions, de projectes, de somnis però sobretot carregats d'estimació. Un amor, però, no per quedar-se'l sinó per repartir i compartir.

Demà serà un dia gran per en Joan i la Mariona però també per tots els amics que els acompanyarem.

Ricard Domingo i BTV

Acabo de llegir la notícia: l'Angel Casas ha estat elegit nou Director de Barcelona Televisió pel Consell d'Administració de la cadena barcelonina. Confesso que m'ha sorprès el relleu. Vull pensar que tant l'Angel com els membres del Consell hauran sospesat molt la disponibilitat, la capacitat i el projecte que volen dur a terme en aquesta nova etapa plena de reptes tecnològics, de gestió i de model. Angel Casas hereta un televivisó d'un molt alt nivell de prestigi, de qualitat i de bona gestió. No serà fàcil mantenir-ho i millorar-ho, però li ho desitjo cordialment.

No vull, però, parlar ara del nou director ni de la nova etapa que arrenca per a Barcelona televisió sinó retre homenatge al director sortint, en Ricard Domingo. Recordo bé la seva arribada a la direcció. Durant dos mesos jo vaig exercir de director en funcions després que Joan Tàpia deixés aquesta responsabilitat. Confesso avui que fins i tot havia tingut la presumpció que podria ser jo mateix el substitut definitiu de Tapia al capdavant de BTV, però vet aquí que en el seu moment em comuniquen que no seré jo sino que serà en Ricard Domingo qui prendrà el relleu de la direcció. Recordo que en Ferran Mascarell, president del Consell d'administració, em va dir: veuràs, Josep M., que d'aquí a un temps, me'n faràs els millors elogis del nou director i n'estareu tots molt contents.

Avui puc dir que la prediccions es van complir. Ricard Domingo ha estat un gran director de Barcelona Televisió. S'hi va submergir des del primer dia i des del primer moment va tenir clar que ell era el pal de paller d'un equip i ha sabut fer de pal de paller. Ha sabut estructurar l'equip de direcció i la resta de personal. Hi ha dedicat tot el temps i més. Ha renovat la imatge, ha renovat i bastit tota la infraestructura tècnica, digital, operativa en la nova seu del Poble Nou. Amb escassos recursos ha sabut posar en antena una programació de qualitat, oberta, plural i de proximitat.

Ricard Domingo ha sabut estimar Barcelona i ha sabut posar la televisió pública al servei dels barcelonins. Ricard Domingo és una gran persona que s'ha fet estimar. Jo he après d'ell i avui em sento en l'obligació d'agrair-li en veu alta els anys i el treball compartits però sobretot l'amistat que es va anar forjant des del primer dia i que estic segur que els canvis professionals no l'afebliran.

Laicitat a fora, restauracionisme a dins

Massa sovint des de l'esquerra ignorem els moviments interns que es gesten a dins de l'Església catòlica. Cal tenir en compte que no són aliens al que passa a fora, a la societat civil. Encara que no ho sembli, l'església no és un cos monolític. Hi ha corrents interns en el col.lectiu eclesial dialècticament potents. Es va visualitzar molt en el Concili Vaticà II on va guanyar el corrent renovador que va repensar la mateixa teologia de l'església i la seva relació amb el món, amb la societat des d'un angle progressista, respectuós amb l'autonomia d'allò que els pares conciliars en deien "l'ambit temporal".
Vet aquí, però, que Benet XVI, que en el concili més aviat estava amb els renovadors ha esdevingut el líder del restauracionisme iniciat ja per Joan Pau II. Els seus posicionaments teològics i morals estan més a prop de les tesis de Trento i del Concili Vaticà I.
Però la llavor sembrada pel Concili de Joan XXIII no s'ha mort i alhora l'aire que bufa a la societat actual no deixa d'entrar també a les consciències dels creients més oberts. El tema de la reivindicació de la igualtat de la dona, el seu accés al sacerdoci, el celibat dels capellans, la moral sexual, l'autonomia de la societat civil, els corrents de laicitat, reforçats arreu d' Europa al costat d'una barreja creixent de creences religioses, relativitzen automàticament l'hegemonia que fins ara tenia l'església catòlica i dibuixen una situaciò nova en vies de canvis i de transformacions. Tots hi hem d'estar amatents, també des de la política.
Dos articles d'El País (15/08/08) m'han dut a fer aquesta reflexió. Dos articles que recomano. Un de Gregorio Peces Barba, titulat -Versión laica del "non possumus"-. En transcric aquest paràgraf: "Està justificado desde el lado de la democracia, en la cultura jurídica y política moderna, poner límites a la soberbia pretensión de la Iglesia de tener la última palabra en el ámbito público y señalar las incompatibilidades radicales de su visión premoderna del mundo y de la vida, des un non possumus laico y secularizado frente a los abusos eclesiásticos. También frente a esa laicidad "descafeinada" que pretende la convivencia del pluralismo y de la neutralidad del Estado con privilegios y con una situación de diferencia con las demás religiones, en base a una "realidad social" mayoritaria, de su función nacional y de su influencia sobre la cohesión de España". Em sembla senzillament encertada l'anàlisi del catedràtic Peces Barba.
L'altre article, del mateix divendres dia 15, es titula "En el nombre de la Madre, de la Hija y del..." que analitza el moviment de fons, intern a dins de l'Església, de lluita per la igualtat de la dona i assegura que el Vaticà fa el sord i en tanca a revisar una situació que els corrents de la història faran insostenible.

Es bo que, al costat dels debats d'aquests dies sobre el finançament autonòmic, sapiguem girar la mirada cap a altres fenòmens, cap a altres reptes que condicionen també la convivència i el marc de valors que regulen la nostra vida col.lectiva.

Finançament: Paraules, gestos i resultats

El finançament és una peça clau de l'autogovern. L'Estatut marca les regles de joc. Hi ha una part, govern de l'estat, que s'ha saltat de moment un punt capdal del reglament: el del calendari. La part perjudicada, Catalunya, protesta, gesticula, fa retrets, recorda la vigència de la llei. L'altra part, el govern central, diu que no passa res, que el partit no ha acabat i pronostica que al final els resultats seran del gust de tothom. Els espectadors o els altres equips que tenen també partits pendents, per exemple Andalusia o Galícia, diuen que aquest partit no el pot guanyar Catalunya. Com que no hi ha àrbitre, de moment, el joc està mig parat.
Això no és cap conte, però sembla, talment, el joc dels enfadors. Confesso que estic preocupat. Per un costat estic molt content de la fermesa del govern. De la fermesa pública del President Montilla. Ha demostrat que Catalunya està per damunt de tot. Ningú no el podrà acusar de "vendre's" al govern de Madrid. Montilla ha demostrat que és el president de tots, el president de Catalunya i que no li tremolen les cames quan ha de plantar cara al govern de l'Estat. El President Montilla ha aconseguit també que la resta de partits facin pinya. Avui, dia 11 d'agost, això és veritat. Tinc només por de la traca final. CiU ha dit que farà costat al govern de Catalunya fins a "l'últim minut". A mi m'hagués agradat que haguessin dit que faran costat "fins al final" perquè poden fer pinya fins al darrer minut i despenjar-se al darrer segon.
Sóc dels que penso que la fermesa s'haurà de traduir en el futur més immediat, en gestos i en fets si les coses van maldades. I això, més enllà de protestes col.lectives o manifestacions al carrer, s'ha de poder traduir en un vot negatiu o com a mínim en una abstenció a l'hora de votar els pressupostos si és que no recullen el nivell de finançament marcat per l'Estatut.
El Pressident Montilla es reunirà ben aviat amb els diputats i senadors del PSC a Madrid. Serà la reunió política de més transcendència en el joc d'interessos suprapartidistes que s'està jugant a Madrid.
Jo defenso fermesa i alhora confio que Jose Luis Rodríguez Zapatero reconduirà la situació. Voldria, tanmateix, que no ho fes mai per la simple pressió política catalana sinó perquè en el seu cap acabi prevalent el model federal d'Estat que comporta el tractament diferenciat i alhora solidari de tots aquells territoris que configuren aquesta Espanya plural i diversa. Si no fos així, em sentiré decebut profundament per no dir traït. No vull pensar-hi. Estic convençut que si els catalans vam ajudar decisivament a fer president Josep Luis Rodriguez Zapatero, ell no voldrà jugar amb foc perquè probablement es cremaria en una propera contesa electoral.

Trepitjant un front de batalla

Escric des de Bot, a la Terra Alta, després d'un dia de celebració del 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre. A Mora d'Ebre s'hi està celebrant un Congrés internacional. Avui a Corbera d'Ebre el President Montilla ha inaugurat el "Centre d'interpretació 115 dies" que recull testimonis, fotografies, objectes i documentació sobre aquells quatre mesos de combats, de destrucció, d'acarnissament, de morts.
A la tarda, tot sol, he visitat el poble vell de Corbera d'Ebre. He quedat corprès en veure les cases destruides pels bombardejos que han romàs tal com van quedar. La vida s'ha refet a la vall i l'església antiga guarda el campanar i les parets refetes com a testimoni de tot el que va suposar la guerra en aquest front de l'Ebre. Els habitants de Corbera tenen cada dia davant dels seus ulls la imatge de desfeta que va deixar la guerra. Hi viuen néts dels que hi van morir. Alguns recordaven avui vells records i les llàgrimes els humitejaven els ulls. Que difícil per a ells ha de ser oblidar i en canvi, com costa transmetre encara avui a les noves generacions aquesta història relativament recent però alhora tan silenciada i tan poc coneguda per les joves generacions.
Trepitjar el que fou el camp de batalla ajuda a pensar, a imaginar la vida, la mort, el dolor, les famílies destrossades. Corbera tenia 2.5oo habitants en el moment de la guerra. Setanta anys després en té 1.100. En el que queda de runa i destrucció del poble vell s'hi aixeca una mena de monument imaginari en honor als caiguts en la batalla de l'Ebre. Un monument fet d'obres escampades en els antics carrers del poble vell i que porta el nom d'ABECEDARI DE LA LLIBERTAT. Són com a 28 poemes (les 28 lletres de l'abcedari) que es canverteixen en poemes de pau i crits de llibertat.
N'he apuntat fragments:
"En el present, preserveu les vostres petjades i proclameu la pluralitat. No permeteu que us podin. Perseguim el perfum del pacifisme".

"Ben caminats siguin tots els K mtrs. que us duguin pel camí d'una feliçllibertat. Fem K amí, és la joia de la vida. Conèixer-vos un k arnaval d'idiosincràcies".

"Qué puedo decirte hijo? Tu abuelo era como tu ahora y su padre uno más de cuantos se sumaron al grito que acabó con la palabra. Imagínate, hijo, el no del sin palabra y el sol ardiente sin palabra y sin palabras el fuego, la luna cayendo rota sobre los tejados, el éxodo descalzo y la amenaza enquistada del otro, el que siembra el camino de clavoss y envenena las fuentes... ¿Qué puedo decirte sin palabra? Conocían, eso sí, los nombres de algunos muertos. Nada. El silencio sólo de las ruinas guarda quizá alguna respuesta".

Val la pena visitar els escenaris d'una guerra fratricida que la nostra generació no ha sabut transformar en memòria regeneradora de la democràcia.

Avui maleïa un cop més el dictador i em preguntava si nosaltres hem sabut explicar als nostres fills el drama que va suposar plantar cara al feixisme i haver de suportar després la humiliació del vençut.

PSC: Fermesa i complicitats per anar més lluny

En el seu moment m'agradarà expressar les sensacions de viure per dins el Congrés del PSC. Avui em limito a transcriure l'article que he publicat al diari digital "eldebat.com".

Un congrés de partit no és l’aplec d’un col·lectiu homologat per un carnet i una militància disciplinadament homogènia convocat per ratificar els dictats de la direcció. És el moment de formular els grans principis inspiradors de la seva acció política degudament actualitzats a partir d’un debat intern mantingut primer a les bases de les agrupacions i perfilat definitivament amb esmenes i transaccions debatudes i votades pels seus delegats.

El PSC ha celebrat el seu onzè congrés. Al seu darrera, trenta anys d’història. Al seu present unes responsabilitats de govern. Al seu davant uns reptes de societat i de país.

Ciutadans pel Canvi ha pogut fer sentir també la seva veu al Congrés del PSC. Des de l’autonomia i alhora des de la complicitat de fons. Si hagués d’assenyalar matisos o diferències diria que són de ritme: les reformes s’han d’accelerar, s’ha de fer a més velocitat. En alguns punts són de grau: cal anar més enllà, cal anar més lluny. Són d’accents: el protagonisme ha de recaure per damunt de tot en la ciutadania i amb plena complicitat amb els seus representants democràtics

Ciutadans pel Canvi ha reclamat una llei electoral catalana basada en un principi de major proporcionalitat i mirant de trobar, en determinades consultes, fórmules de llistes obertes i de limitació de mandats.

Ciutadans pel Canvi ha reivindicat consultes puntuals entre períodes electorals. Cal trobar mecanismes de participació democràtica de la ciutadania sobre punt o dilemes d’interès col·lectiu. El divorci entre partits polítics i ciutadania només se salva si som capaços d’articular nous mecanismes de participació i nous llenguatges que permetin un diàleg franc i permanent amb els col·lectius dinàmics de la societat.

Ciutadans pel Canvi ha demanat més concreció en l’aplicació de la laïcitat de l’Estat. La laïcitat és compatible amb les bones relacions amb l’església catòlica i les altres religions, amb respecte per la seva llibertat d’expressió i amb no poques complicitats amb totes al servei del poble, però això no ha de generar mai cap privilegi ni cap tracte de favor ni en el sistema fiscal ni en el camp educatiu ni ha de permetre cap interferència en la gestació o aplicació de les lleis.

Ciutadans pel Canvi comparteix amb el PSC l’aposta federal d’Espanya, però demanem sense embuts la reforma de la Constitució que ho faci viable.

Ciutadans pel Canvi, dins d’aquesta estratègia federal vol que els diputats socialistes catalans puguin anar més lluny a l’hora de marcar un perfil propi. Que puguin tenir veu pròpia i que això es tradueixi en el moment oportú en grup propi al Congrés. Catalunya és plural. No volem que siguin només els nacionalistes els que s’apropiïn a Madrid de la representativitat dels catalans.

Ciutadans pel Canvi ha demanat exigència i celeritat en el desplegament de l’Estatut. En aquest marc hem demanat aquell nou model de finançament que permeti la suficiència financera de les polítiques públiques i obri la porta a un autèntic federalisme fiscal.

Del Congrés en sí mateix vull remarcar-ne tres coses. Primera: el perfil dels delegats i de la nova executiva: pluralitat de sensibilitats, de gènere, de procedència territorial i d’història personal: el botó més significatiu és el nou President, Isidre Molas i el Primer Secretari Jose Montilla. Segona: la fermesa de José Montilla a l’hora de proclamar davant de José Luis Rodriguez Zapatero que per damunt de tot ell i el partit es deuen a Catalunya i els seus ciutadans. Tercera: La convocatòria de la Conferència Oberta per a la Catalunya del futur per aplegar totes les sensibilitats de l’esquerra.

Anirem lluny!

El País també veu fantasmes

Ahir em va sorprendre i doldre la primera plana del diari El País qualificant de "segregació" la iniciativa de les aules especials d'acollida dels alumnes que arriben a mig curs... Vaig comentar la notícia fins i tot amb persones de la redacció de Barcelona que em confessaven la seva discrepància amb l'enfocament que havia donat el diari a la informació. No es tracta només d'una cosa puntual. Estem assistint a una dinàmica d'opinió que es va estenent fora de Catalaunya i que comença a fer forat també a casa nostra.

Penso que cal reaccionar amb serenor i alhora amb contundència. Penso que d'entrada hem de mostrar la nostra disconformitat amb la presentació de la notícia per part d'El País. Jo ahir vaig escriure una carta al director en aquest sentit i avui també en llegeixo una del Conseller Maragall. per què no som molts els que ho fem...?

Això escrivia al Sr. Javier Moreno, director del diari de Madrid.

Querido director.
Soy suscriptor de su diario. Me sorprendió muy negativamente esta mañana el titular de primera página de El País sobre las aulas de acogida que está planeando el Departament d’Educació de la Generalitat.
“Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar” La lectura para quienes no conocen la realidad escolar de Catalunya és que se pretende organizar una especie de apartheid, cuando en realidad se pretende ayudar a un aterrizaje suave a los niños que llegan una vez iniciado el curso y entran en un centro donde se imparten las materias en catalán, la lengua propia de Cataluña. Es una medida para los niños y para sus familias. La acogida y el contacto con el entorno de su ciudad y de su barrio, de la llengua escolar y de las costumbres del país que los acoge, facilitarán una mejor integración posterior en el aula.
Algo se está haciendo últimamente en los mismos centros escolares, pero la experiencia dice que los alumnos llegados a mitad de curso, tienen dificultades de integrarse en el conjunto. Es un problema para ellos y es un problema para sus compañeros y para los mismos docentes. Un tiempo corto de acogida y de ayuda personalitzada para los niños y las familias puede ayudar a sentirse más cómodos en el inicio de curso, cuando se incorporen definitivamente en el aula correspondiente.
Por qué presenta EL PAIS la noticia como una segregación?, Por qué da pie a la interpretacIón de una exclusión en toda regla de los inmigrantes cuando precisamente es una medida para facilitar su inclusión?
En un momento de fuerte debate sobre las lenguas españolas, cuando incluso en el Congreso del PSOE se ha reconocido que las cosas se están haciendo bien y que las lenguas cooficiales són una riqueza común, por qué presentan vds. en negativo una medida pensada para integrar y no para segregar?
Que lo haga El Mundo o la Cope... bien, però por qué se suma El País que tiene una redacción en Cataluña que conoce bien la situación y las razones de estas medidas? Por favor, no echen más leña al fuego en una polémica capitalizada por la derecha más integrista de España o por aquellos que entienden España como una realidad unívoca y no plural.!

Por favor, director, expliquen las cosas en profundidad para unos lectores que no disponen de información completa y para los que su primera página de hoy les puede haber provocado una vez más el desconcierto y una visión sesgada de lo que se hace en Cataluña.

Atentamente

Santa Nebrera, verge i màrtir

Montserrat Nebrera va entrar a la política per curiositat intel.lectual de la mà de Josep Piqué. Penso que els Mitjans de Comunicació la vam posar a l'aparador i l'ala renovadora del PP es va fixar que aquella professora de la Universitat Internacional tenia ganxo com a polemista. Jo recordo, dirigint a Barcelona Televisió un espai de debat que en moments d'absència de portaveus del pensament conservador vam descobrir-la: una dona que sabia parlar, que argumentava bé, que tenia bona imatge i es va convertir en un referent dels tertulians de la dreta civilitzada del país.
M'he retrobat amb ella al Parlament. Hem tingut l'ocasió de comentar la nostra experiència política, cadascú en posicionaments ben diferents però els dos amb ganes d'aportar aire fresc a les nostres formacions polítiques.
Avui Nebrera s'ha fet políticament gran. Ha madurat als ulls dels militants del PP i als ulls de l'opinió pública. Continua sent de dretes, continua defensant els valors conservadors en el camp dels models familiars, dels models econòmics, dels models d'estructura territorial de l'Estat... però és una dona que no s'ha sotmès a la dinàmica interna de les jerarquies de partit. Ha estat heterodoxa en aquest sentit. Ha estat rebel i ha lluitat per la llibertat de pensament al si del partit que la va acollir com a militant.
Això li ha exigit esforç, tenacitat, duresa, valentia... I ha aguantat. Per això li dic "santa" Nebrera. Li dic també verge en sentit figurat perquè s'ha deixat estimar sense tastar encara la mel del poder. amb una certa ingenuitat s'ha tirat a la piscina sene tenir en compte que la podria trobar sense aigua o hi podria trobar els cocodrils esperant-la per cruspir-se-la. Li dic màrtic perquè l'han crucificat, l'han pressionat, l'han desqualificat i han intentat de marginar-la. N'ha sortit victoriosa moralment. Per això ahir al vespre li vaig enviar un correu amb aquest text:

"Et felicito molt sincerament!. Penso que avui has fet un gran servei no només al PP sinó a la dinàmica interna dels partits. Has estat no només una rebel sinó una dona que té unes idees, una manera de veure la política i la funció del propi partit i ho sap defensar. Segur que has passat hores baixes, de molta tensió... però la pròpia militància al final t’ha donat un suport que ni tu mateixa et deuries imaginar. Jo que he seguit de prop la teva trajectòria me n’he alegrat i m’he sentit solidari de la teva gosadia. No sé que faràs ara amb la nova presidenta. Què et deixaran fer al Grup parlamentari. Tindrem ocasió de parlar-ne. De moment, descansa de l’esforç però amb aquella íntima sensació que ha valgut la pena!."

Ella m'ha contesat agraint les meves paraules.
I això no treu que demà mateix ens tornarem a veure les cares en el debat perlamentari des d'optiques polítiques ben diferents, però amb el respecte que dóna saber que tens davant una dona amb una trajectòria de coherència.
vvfkfyp

Bassas - Ibarretxe

L'actualitat que m'interessa cada dia té noms propis. Avui en destaco dos: Antoni Bassas i Juan José Ibarretxe.

L'Antoni Bassas, anuncia que deixa la direcció del seu programa Els matins de Catalunya Ràdio després de 14 anys de dirigir-lo i presentar-lo. Demà i durant no sé quants dies es dirà de tot sobre el periodista, sobre el programa, sobre els directius de la Ràdio Nacional de Catalunya, sobre les motivacions del relleu... Jo avui només vull aportar unes consideracions.

He valorat sempre en positiu la professionalitat de l'Antoni Bassas si per professional entenem el que sap estar davant del micròfon cinc hores cada dia, portant amb ritme un magazin d'actualitat rabiosa, d'entrevistes calentes, d'informació, d'entreteniment... L'Antoni és, en aquest sentit, un dels millors professionals de Catalunya. El que ha fet o ha demostrat també en Bassas, de forma progressiva, és que un bon professional, davant el menú diari d'actualitat rabiosa, no hi pot estar indiferent. Ha mostrat clarament que la objectivitat periodística, entesa com aquella forma d'explicar les coses de forma incolora, inodora i insípida, no existeix i més consentida abans o més desenfadada i explícita darrerament ha volgut donar el pas, sempre arriscat, de manifestar el propi posicionament davant una realitat, sobretot política, que de forma oberta o sibilina sempre es pot aplaudir, es pot qüestionar, desqualificar o valorar de forma personal. Amb aquest atreviment ignoro si ha pretès o s'ha trobat convertit en una mena de referent que divideix amb més o menys grau l'audiència: aquells que se senten més còmodes i amb més sintonia amb el discurs de fons que destil.laven les seves editorials, les seves entradetes o les seves valoracions de l'actualitat i aquells altres que s'han pogut sentir sovint incòmodes amb el seu discurs que traspuava una manera d'entendre Catalunya, Espanya, la llengua, el govern d'abans i el govern d'ara... els líders polítics d'ara o els d'abans... d'una manera molt decantada a posicionaments de partits o de col.lectius ben lícits però alhora també discutibles en el debat de les idees o del projecte de país. Té alguna cosa a veure això en el desenllaç professional anunciat?

Probablement Antoni Bassas ha sabut entendre que la seva trajectòria havia arribat a un punt que, si més no, calia clarificar per definir la nova etapa. Les raons de la "no entesa" amb el director, el Sr. Oleguer Sarsanedas, potser les coneixerem aviat o potser no. No sé si es pot tractar de condicions retributives, de condicions de línia editorial, de marges de llibertat o de criteris d'empresa. Jo, avui, volia posar només sobre la taula les coordenades d'una trajectòria, la valoració professional, i la funció de la Ràdio Pública. Aquesta penso que està cridada a ser veu dels ciutadans, de tots els ciutadans, i alhora compromesa a acompanyar la marxa del País en la direcció marcada per la voluntat democràtica dels electors.

Un altre nom: Juan José Ibarretxe. Avui el Parlament basc ha donat llum verda al projecte de llei que ha de regular la consulta popular a l'octubre d'enguany per posar en marxa un procés que hauria de desembocar en un referèndum el 2010 sobre l'autodeterminació.
El govern de l'Estat ja anunciat que presentarà recurs davant del Ttribunal Constitucional per barrar aquest procés. El recurs suposa aturar la tramitació. El TC no emetrà el seu dictàmen abans de l'octubre. Per tant, la consulta no es podrà dur a terme en el calendari previst.

De moment dues reflexions: Es democràtica la iniciativa del lehendakari i del parlament de Vitòria a tramitar un projecte de llei de consulta al poble. Es també democràtic el recurs del govern de Madrid. I haurà de ser democràtica l'acceptació de la sentència del TC, sigui quina sigui la valoració que en facin.

No pot ser mai dolent saber què pensa la gent d'un territori sobre qualsevol tema que els afecti. Els governants saben que l'estat d'opinió no obliga a fer el que la gent pensa sinó a actuar amb criteris polítics tenint en compte les opinions i els sentiments de la gent.

No ens posem nerviosos. No desqualifiquem ni el Lehendakari, ni el tripartit que dóna suport al govern d'Ibarretxe ni els partits que estan a l'oposició ni els abertzales radicals que tiren la pedra i amaguen la mà. Ara caldrà esperar les màximes instàncies del Constitucional, lamentablement amb un prestigi molt devaluat darrerament. Mentrestant que tothom opini. És bo que s'obri un debat però no només sobre els mètodes o les formes sinó sobre el fons dels tema plantejat. La maduresa democràtica de tots hi està en joc.

CONGRESSOS: NOUS PERFILS, NOUS REPTES

Estem acabant el curs polític i totes les formacions volen deixar els deures fets per tenir encarat el proper curs que es preveu difícil econòmicament i socialment.

ERC ha fet seu congrés. No l'ha tancat bé. No hi ha hagut capacitat d'integració de les diverses famílies que conviuen sota el paraigua de l'esquerra independentista. Quan un congrés no es tanca bé deixa sempre una mena de bomba de rellotgeria per explotar. Pot ser que sigui desactivada a temps però pot ser que exploti en el moment menys oportú. He parlat personalment amb tots els corrents presents en el Congrés. Tothom admet que el debat ha deixat ferides obertes i s'han produit trencadisses no desitjades. A títol molt personal un dels personatges defenestrats en el Congrés em confessava que ell ho estava digerint prou bé però que en cavi era molt dur de pair per a la seva família a la que havia sacrificat molts anys per la dedicació absoluta a la seva tasca política i ara tenia la impressió que li havien donat una patada al cul sense miraments... Són un de tants aspectes emocionals derivats del compromís polític.
Em preocpa les derivades que això té o pot tenir per al govern d'Entesa. No ho podem passar per alt. Qui serà l'interlocutor en el govern d'aquesta ERC sorgida del Congrés? Puigcercós?, Carod? Predominarà la responsabilitat de partit de govern o les estratègies utòpiques dels més radicals independentistes? Què passarà al setembre a l'arrencada del nou curs? Què passarà després de la sentència del Constitucional? Estic segur que el President Montilla ha tingut temps de plantejar-se totes les alternatives. Serà un curs, la crònica del qual, ni està escrita ni es pot avançar.

Congrés del PP a València. Una altra dada important del panorama polític. Rajoy ha aconseguit el que semblava impossible: imposar la seva gent i donar la imatge de gir cap al centre. Però deixa també els crítics amb l'Aznar al capdavant, descol.locats però no vençuts. No hi ha dubte que la nova executiva té un aire nou, gairebé tots menys el propi Rajoy que vcol aparèixer com alliberat dùn paper que l'aznarisme li havia assignat. Tanmateix, no ens enganyem: El PP és la dret que aplega totes les sensibilitats de la dreta i m'atreveixo a dir del postfranquisme. El seu objectiu és evitar el vot de càstig d'un sector que vota el PSOE per no veure el PP al govern. Es un repte per a ells i és un repte per als socialistes. Tenim el risc, des del socialisme de voler llimar tant les arestes que tenen color d'esquerra progresista que deixi de ser un pol de referència del tot una franja de l'electorat que ens vota perquè confia en un govern i en una política alternativa de progrés en mig d'una crisi global on s'hi kuga el benstar de les capes més febles de la nostra societat. Las situació general es preveu crítica en els propers dos anys. La temptació és sumar-se a fer polítiques conservadores i proteccionistes dels interessos dels de sempre... Em preocupa les línies de fons de la política social europea: el tema de les 65 hores setmanals, el tema de la política d'immigració. I com a catlà em proecupa el gir centralista de les polítiques comptencials i territorials del govern Zapatero.

Em pregunto: serem capaços des de la societat civil, des del PSC, des de la Convenciói pel futur, des de Ciutadans pel Canvi de mantenir l'aposta per la renovació, per l'Espanya federal, per una nova llei electoral, per la defensa de la pluralitat, per la interculturalitat...?

Llei de fosses: Justa i necessària

En el Ple del Parlament del dia 18 de juny es va aprovar la tramitació parlamentària del projecte de Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista (col·loquialment anomenada Llei de Fosses). Es va rebutjar, amb el vot de la resta de grups (inclòs el grup mixt), l’esmena a la totalitat que proposava el Partit Popular i, per tant, el projecte de llei continua el seu tràmit parlamentari.

L’Estatut per una banda i la llei del Memorial Democràtic reclamaven saldar els deutes de la nostra transició democràtica. Una transició que per fer-la més viable en aquell moment, va haver de pagar el deute d’una certa amnèsia que avui tots reconeixem que va ser injusta i que ha fet patir a no poques persones.

La llei pretén regular la dignificació de les fosses localitzades a Catalunya i preveu un seguit d’instruments jurídics que han de permetre disposar d’un coneixement més exacte i fidel a la realitat de les fosses existents al nostre país i del nombre i distribució de les persones desaparegudes que s’hi podrien trobar enterrades.

La Generalitat té censades actualment dos mil i escaig de persones desaparegudes i ha comptabilitzat 179 fosses que poden guardar els cossos de soldats caiguts en el front d’un bàndol o de l’altre o de persones civils assassinades en funció de la seva ideologia, de les seves creences o del seu color polític o sindical. No hi ha distincions de cap mena pel que fa a les raons per les quals aquestes persones van ser assassinades. Totes les víctimes de morts violentes en una guerra fratricida o en una dictadura tenen dret a ser recordades i honorades. No podem deixar que hi hagi encara dols reprimits de persones que no saben on anar a plorar els seus morts perquè les seves despulles romanen desaparegudes sense haver estat enterrades dignament. Un dret aquest, que cap poble no nega als seus ciutadans.

La memòria i la justícia han de ser també patrimoni del nostre poble. Amb le llei sobre localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista, ho fem possible.