Diem les coses pel seu nom

(article que ha sortit avui (13/03/11) al diari El Punt).

No es pot matar tot el que és gras. No es pot passar el ribot per rebaixar el mateix gruix o el mateix tant per cent a totes les partides de tots els departaments. Precisament el que defineix la línia de fons d’un govern és precisament definir els accents, les prioritats, allò que es considera imprescindible de garantir i de protegir d’allò que no és urgent o es pot dosificar.
Estem assistint aquests darrers dies a una constant i, si ho comparem amb l’oposició, diria que desequilibrada, presència mediàtica dels consellers que miren pel dret i pel revés d’avalar i de justificar les retallades en àrees molt sensibles relacionades precisament amb els serveis universals de salut, d’educació, de benestar social o d’infraestructures.
El missatge és pervers: Ho sentim, venen a dir, hi ha dos culpables: el govern anterior que ens ha deixat una herència que no ens permet fer una altra política que la retallada indiscriminada de serveis i el govern de Madrid que no ens dóna el que ens deu i ens regateja el que ens ha promès. Conclusió: Si la culpa és dels altres no em podeu demanar ni responsabilitats ni que fem miracles.
Si aquesta explicació la dóna avui el president, demà el portaveu del govern, demà passat el conseller del ram i fan la roda primer als mitjans públics i després als privats i tornem a començar, resulta que el discurs acaba calant en l’opinió pública: No podem mantenir la dotació d’ordinadors a les escoles, no podem mantenir l’aportació de recursos de manteniment per a calefacció, llum o materials als instituts. Hem d’aturar el pla d’ajuts de la llei de dependència. Hem de suprimir parades de metro de la Línia 9. Hem d’allargar les llistes d’espera dels hospitals. Hem de deixar de fer intervencions quirúrgiques a la tarda. Hem de renunciar al criteri de proximitat per concentrar les proves diagnòstiques en centres seleccionats... Tot per culpa de l’herència rebuda, per culpa de la crisi o per culpa del Madrid que “convida a cafè i ens el fa pagar a nosaltres”.
Allà on no n’hi ha no en raja, ve a dir el govern.. Però el bo del cas és que alguna dels aixetes que encara podrien rajar resulta que el govern d’Artur Mas la vol tancar. Em refereixo a la llei de successions que encara aporta anualment gairebé 500 M€. Per què es renuncia a un ingrés i s’opta per retallar partides a tort i a dret?
La ciutadania assisteix atònita a l’arrencada del govern de CiU. No sap com reaccionar. Ni els sindicats, ni els professionals, ni les associacions cíviques planten cara. Trobo a faltar el lideratge polític de l’oposició. No han passat encara els 100 dies de gràcia però el govern ja ha ensenyat totes les cartes i és hora d’assenyalar a qui perjudiquen les seves retallades i de denunciar a qui beneficien determinades restriccions de serveis públics. És hora de desemmascarar, d’explicar les contradiccions, de demostrar que hi ha polítiques alternatives que poden garantir el manteniment de l’estat del benestar tan difícilment aconseguit. I en aquest marc i en defensa dels interessos de la ciutadania no hi ha dubte que els mitjans de comunicació haurien d’assumir també el seu paper.

Josep M Balcells
Periodista i ex diputat

PRIMÀRIES I DECEPCIONS

Primàries i decepcions
Fa just 24 hores estava pendent dels resultats de les primàries, primer a Sant Cugat i després a Barcelona. En casos així sempre esperes el petit miracle que no es va produir ni a Barcelona ni a Sant Cugat. Va pedre Tura, l'alternativa a Jordi Hereu. Va perdre Jordi Menéndez, l'alternativa al primer secretari de l'Agrupació de Sant Cugat, Ferran Villaseñor.

La lectura de l'experiència i dels resultats depèn sempre des de quina perspectiva la pots fer. He estat al costat de Jordi Menéndez i he seguit amb simpatia l'esforç de Montse Tura per obtenir l'aval de la seva candidatura. Ni l'un ni l'altra han aconseguit el suport de militants i simpatitzants.

La primera pregunta que m'he fet és si la tria interna es correspon a la tria que faria la ciutadania més enllà de carnets i filiacions. Segons les enquestes, no. Els sondejos diuen que Tura tindria més vots que Hereu i malgrat aquesta radiografia corroborada per múltiples enquestes els militants han escollit Hereu. És l'expressió d'un divorci entre partit i ciutadania? Jo penso que sí. Els interessos interns passen pel damunt de les expectatives ciutadanes. Anem malament.

Mirava les xifres dels subjectes d'aquestes primàries barcelonines. Dels 12.000 barcelonins amb dret a vot, han votat 4.214 (un 34%) i dels que ho han fet un 40% han dit no a l'Hereu. Uns alta abstenció i un percentatge de suport reduit al guanyador és el marc que situa el PSC a les portes del repte del 22 de maig.

A mitjanit d'ahir rebia un correu d'una militant de l'equip de Montserrat Tura que s'havia lliurat amb passió a la campanya de les primàries. M'han arribat al cor les seves paraules. Recullo només tres fragments significatius:

"Avui, tot lo positiu que he viscut i la gent que he conegut d'un equip entusiasta, honest i valent, hauria de procuarar-me alegria i consol, però no puc deixar de plorar..."

"Avui hem regalat Barcelona a Convergència. Han guanyat els interessos de la persona per sobre dels valors i el projecte comú que defensa el meu socialisme".

"Als meus socialistes els agraeixo tot el que m'han donat i els dono les gràcies per ser-hi. Si un dia els deixen sortir al sol, m'alegraré mirant-los d'amagat des de la meva cabana".

Tot un testimoni emotiu, ple de tendresa i de desencís. Com es traduirà tot això el 22 de maig?

Egipte-Sortu: Motius per a l'esperança

Submergits en el marc d'una crisi que està condicionant el futur de l'estat del benestar val la pena posar de relleu aquells altres fets que en el marc d'aquest món global ens porten missatges d'esperança. Jo concretament em sento esperançat arran de dues notícies que, malgrat els clarobscurs que alguns hi poden veure penso que obren camins de renovació i de prevalença democràtica importants .

Em refereixo primer a la iniciativa de l'esquerra abertzale de posar en marxa i legalitzar en el marc de les lleis de l'Estat un nou partit sobre les bases d'unes estatuts que categòricament rebutgen la violència, condemnen el terrorisme, abjuren de la banda ETA i es disposen a participar en el joc democràtic per arribar a una fita que ells concreten en la independència d'Euskalerria. Els que han fet de la lluita contra ETA i la política antiterrorista una bandera electoralista ara tenen por de quedar-se sense arguments i preten barrar el camí a un procés que pot portar el país basc en una situació de normalitat democràtica on les discrepàncies, profunds discrepàncies, es puguin resoldre amb la paraula i el vot sense violència, ni amenaces ni extorsions de cap mena. Tan de bo que el seny i la visió de futur del govern de ZP permeti avançar en aquest camí ecetat.

Penso que és hora de facilitar i no entorpir aquest procés i per tant deixar portes obertes a l'esperança. Cal agafar-se als compromisos concrets i recollits per escrit en els estatuts i no entrar en disquisicions sobre intencionalitats de dirigents que és cert que poden venir d'una història tèrbola però que finalment han pogut evolucionar fins a incorporar-se a la dinàmica democràtica. Benvinguts. El naixement de Sortu, ha de ser celebrat amb esperança.

Segon motiu d'esperança: La situaciò d'Egipte. Quan escric aquestes ratlles les notícies que arriben dels corresponsals és que sembla imminent la retirada, dimissió o fugida de Mubarak. Aquesta vegada i malgrat les víctimes es podrà dir que el poble ha acinseguit la caiguda del règim. Estem a les portes d'un nou cicle a Egipte com ha començat també a Tunícia i com seguirà a la resta de països de cultura islàmica governats per dictadures avalades per Occident. Cauen les dictadures per la pressió popular i no per un cop d'estat. Es important. Pressió feta per la clsse mitjana, pels estudiants amb les eines de les noves xarxes de comunicació. Ens trobem davant d'una transició forçada, no pas davant d'una transició pactada com va ser la nostra. Caldrà veure ara com es pot conduir aquest procés amb la complicitat de tots els sectors socials del país. Segur que el fet que a la Casa Blanca hi hagi l'Obama i no el Bush ha permès que aquest procés no hagi acabat en tragèdia. Nou motiu d'esperança.

Represa

He tingut el blog "bloquejat" per problemes tècnics. Han passat les eleccions, i moltes coses més. Tenim nou govern presidit per Artur Mas. Val a dir que de tot el que ha envoltat el canvi polític el que més m'ha dolgut és aquesta mena de macroclima que s'ha extès en l'opinió pública i que tertulians i vells i nous opinadors han venut com la recuperació de la "normalitat". Les dues legislatures d'esquerra apareixen en aquests cercles de mirada endogàmica com un parèntesi en la història política de Catalunya. Finalment, venen a dir, s'ha pogut tancar el parèntesi del maldestre tripartit i s'ha retornat tot el poder arrabassat als legítims hereus de la història mil·lenària del país...Aquí estem. Jo m'ho miro ara sense aquella implicació personal que suposava la condició de diputat. Confesso que quan veig les imatges d'una sessió parlamentària m'ho miro amb una certa nostàlgia. M'impacta encara la imatge del nou escenari parlamentari. Veure el grup popular al centre de l'hemicicle. Veure el gruix del grup de CiU (62 diputats) i la reducció dràstica del grup socialista que han passat de 37 a 28... Saber que les comissions deixaran de ser l'àgora dels debats entre govern i oposició i que les votacions ja no dependran del nombe de diputats que hi assisteixin sinó del nombre d'avals assignats als portaveus de cada grup... El govern ha entrat trepitjant fort. Una presència intensa, massiva en els mitjans per vendre el "govern dels millors". Aquest no es dirà mai el govern "bipartit". Els comentaristes respecten els títols que es dóna el govern. Els de Maragall i Montilla no van aconseguir de consagrar l'etiqueta de govern d'esquerres o "govern d'entesa i de progrés" sinó que es va consolidar el títol que li va donar des del primer dia l'oposició: el "tripartit" amb tota la càrrega negativa que va acompanyar els dos governs de coaliació dels partits d'esquerra. Sincerament, desitjo encert al govern Mas. Ho necessita el país. I segurament caldrà fer pinya en temes estratègics. I no ens ha de doldre. Cal que l'interès general passi pel davant dels interessos partidistes. Es hora de fer pinya en mesures per fer front a la crisi, recuperar la confiança i reforçar l'autogovern.Feta la introducció vull afegir que m'agradarà ser constant en la cita del blog. Opinar des de la llibertat personal. I compartir amb els amics anònims la reflexió sobre el dia a dia. Per començar, un motiu d'esperança: la capacitat del poble egipci de forçar un canvi democràtic. És fantàstic. Veurem com serà el desenllaç.

lideratge per regenerar el sistema

No és simple el mapa electoral que han dibuixat les eleccions del 28N. I encara és més difícil interpretar els resultats. Majoritàriament el vot s'ha concentrat en CiU. Si sempre s'ha parlat de vots prestats, aquesta vegada també podem dir que Convergència en té molts, i Artur Mas haurà de saber gestionar aquesta diversitat de suports que ha obtingut per la fuita d'altres formacions polítiques que han pagat car el pas pel govern, els efectes de la crisi o els errors d'enfocament de campanya.
L'altre element preocupant és l'espai consolidat i ampliat que ha obtingut el PPC. Amb discursos equívocs i jugant amb el foc del fenomen immigratori Alícia Sànchez Camacho ha posat les bases que poden permetre una penetració del vot popular de cara les generals del 2012. Posem-nos tot les piles!.

De la campanya m'ha dolgut sobretot una cosa: que no s'hagi insistit prou en la immensa feina feta. Que no s'hagi insistit en el compromís de no permetre fer cap pas enrere. Que s'hagi volgut passar pàgina molt aviat de l'experiència de govern de coalició per anunciar que jo repetiríem l'aposta del mal anomenat "tripartit". Que els trets marcadament catalanistes de l'acció de govern s'hagin esvaït per posar-nos exclusivament en els braços protectors del govern de ZP...

Panorama socialista a Catalunya: daltabaix, derrota inapel·lable, clatellada. Són termes que s'han fet servir en les darreres hores per qualificar els resultats electoral d'ahir dels socialistes de Catalunya. No n'hi ha per menys. Montilla ha reaccionat ràpid: renúncia a l'acta de diputat i renúncia a presentar-se com a candidat a la primera secretaria del partit. Són primeres mesures per donar peu a una anàlisi sense condicionants del que ha passat i del per què.
Ara ve el més difícil: deixar que lliurement flueixi el debat intern que permeti la catarsi. El socialisme català ha de poder decidir què vol ser aquí a Catalunya i quin tipus de relacions orgàniques o no orgàniques vol tenir amb la o les famílies socialistes d'arreu.
El socialisme català no només té un lloc i una veu a fer-se sentir en el mapa polític català sinó que ha de tenir lloc i veu a Madrid. Reivindicar i recuperar aquesta veu del socialisme català és del tot imprescindible per a poder tenir també el reconeixement entre l'electorat i la ciutadania de Catalunya.
El socialisme català ha de poder expressar i defensar el seu projecte d'Estat plurinacional, amb autonomia, amb independència, amb autoritat, aquí i allà. Ha de poder proposar la via federal per encaixar les relacions de Catalunya i Espanya. I a partir d'aquí ha de tenir la capacitat de guanyar-se aliats aquí i allà.
Per tot això fa falta lideratge perquè això ha de desembocar en una mena de regeneració del partit. Lideratge amb discurs, amb relat, amb objectius formulats i argumentats, amb capacitat d'arrossegar els de dins i els de fora. El perill que tenen els vells partits és que esdevinguin partits vells.
El PSC té a curt termini el repte de les municipals. Si no comença el procés de regeneració pot acumular la desfeta que provoquen mecànicament els tsunamis. Algú ha d'aixecar la bandera de la reconducció. El PSC té un gran capital humà però els lideratges no s'improvisen. I no puc deixar d'assenyalar un nom de referència que en aquests moments corre de boca en boca, per liderar aquest procés: Antoni Castells ! S'atrevirà a aixecar aquesta bandera?
Acabo. Avui a casa hi fa fred. Se'ns ha congelat l'alè i haurem d'encendre la calefacció conscients que necessitarem temps fins a notar que hem recuperat la temperatura perduda.

el peix ja està venut i a casa fa fred

Demà en parlarem

El dia 29 ja no hi serem a temps

A hores d’ara no sabem què ens depara la nit electoral. Coneixem de moment les tendències que marquen els sondejos, però les mateixes enquestes detecten, a pocs dies dels comicis, un milió de vots d’indecisos. Aquest milió de vots, que de moment, no han quedat reflectits en la distribució d’escons, són els que faran decantar finalment la balança.
Però jo fa dies que em ve al cap un altre imaginari: El dels ciutadans que potser es posaran aquella nit les mans al cap en veure els resultats i la distribució d’escons. Ciutadans que potser s’hauran abstingut, que potser hauran votat en blanc, que potser s’hauran decantat per l’aposta més utòpica o més rupturista i a l’hora de l’escrutini s’adonen que al final de la jornada el país es troba amb unes noves majories o unes noves combinacions partidistes que ens poden portar a polítiques neoliberals o a carrerons sense sortida.
Aquella nit, els “formatgets” de les televisions ens dibuixaran un nou mapa polític a Catalunya i és possible que aquell dibuix provoqui aquella mateixa nit, més d’un calfred i més d’un s’acabi penedint del seu vot.
Què passaria, em pregunto, si l’endemà mateix de les eleccions poguéssim repetir les votacions? Estic seguríssim que els resultats no serien els mateixos. Estic segur que hi hauria molt gent que, un cop vistos els resultats, tindria la sensació que col·lectivament ens hem equivocat encara que la teoria digui que el poble no s’equivoca mai. A més d’un li agradaria tenir una segona oportunitat, tenir la capacitat de refer la consulta, de canviar el seu vot i els del seu entorn per refer l’assignació d’escons i configurar unes noves majories i minories. Al ciutadà no li agrada que siguin les cúpules dels partits les que cuinin l’endemà les aliances negades potser durant la campanya. A més d’un li agradaria decantar-se ara per aquell candidat que hagi pogut quedar excessivament castigat o rebaixar el suport a aquell altre que hagi estat excessivament valorat per les urnes.
Lamentacions inútils en la nit electoral d’una ciutadania que tendeix a votar més pels impulsos a flor de pell que per raonaments d’eficiència política. El fet és que l’endemà ja no hi serem a temps de canviar les coses. No hi haurà una segona oportunitat com no n’hi va haver, i ho poso com a exemple, a les eleccions del 1999 i del 2003. Estic segur que si aquesta segona oportunitat hagués existit en aquells comicis, Pasqual Maragall, hagués recuperat l’endemà de la jornada electoral els vots i escons suficients per passar àmpliament a Jordi Pujol i a Artur Mas. Ens vam quedar curts i Maragall va arribar quatre anys tard a la Presidència i va necessitar les crosses de tota l’esquerra, per poder presidir el primer govern progressista i d’esquerres a Catalunya. Molts van lamentar ben aviat no haver concentrat molt més el vot en la primera gran oportunitat de donar un tomb a la política catalana.
Amics, amigues: Després del 28N no hi valdran les lamentacions. No podrem tornar a votar el dia 29. Tenim una sola oportunitat. Per tant, el 28N hem de saber votar com ho faríem en una segona volta, apostant per aquells que són garantia de progrés!.