divendres, d’agost 24, 2007

XIRINACS: MÀRTIRS NO, COMPROMÍS POLÍTIC SÍ



Em va impactar la notícia de la mort d’en Lluís M. Xirinacs. Em va agafar fora del país. El cert és que em va arribar revestida des del primer moment per l’aureola de la desaparició del profeta incòmode, del màrtir, de l’heroi que fa un darrer gest amb la voluntat de sacsejar la consciència col.lectiva del que ell anomena el seu poble.

No vull desdibuixar o desfigurar aquesta imatge que ell i els seus han anat teixint al llarg dels anys. Ho han fet no tan sols amb paraules sinó també amb compromisos valents i nobles. Però al costat d’aquesta visió de Xirinacs, impecable fins i tot amb el final induït que ell mateix ha volgut donar-se, s’hi ha de poder posar un contrapunt crític. Contrapunt que no treu mèrits a la seva trajectòria però que a mi em porta a dir NO de forma contundent a la temptació o tendència fàcil de crear mites en vida que no podran deixar de ser referents ni tan sols quan aquell que encarna el projecte o el somni sent de forma molt lúcida que el fracàs truca un dia i un altre a la seva porta.

Xirinacs era un home amb una densa formació teològica-bíblica-humanística. Un marc intel.lectual que acompanya o fins i tot alimenta un determinat model de societat que podríem qualificar d’utòpic i escatològic i que serveix per alimentar i motivar esperits inconformistes, creadors de pensament alternatiu, crítics amb el poder però alhora, necessitats de sentir-se un col.lectiu portador de projectes o d’un full de ruta que porta a la desitjada terra promesa.

He admirat la trajectòria i conviccions de Xirinacs però modestament considero que ha estat incapaç d’assumir i d’afrontar la necessària i imprescindible mediació política per avançar cap a una societat més lliure. Ell identificava d’alguna manera nació lliure, estat català i Catalunya independent. Hi tenia dret de veure-ho així però potser havia de fugir de sentir-se o que el consideressin consciència del ‘seu poble’ o referent exclusiu dels ciutadans de Catalunya que d’altra banda, més o menys motivats però democràticament, van decidint el marc d’autogovern desitjable o viable en cada moment.

De la mort d’en Xirinacs no en són culpables ni Espanya, ni França ni Itàlia. Al meu entendre, la inducció del seu propi final s’ha produït per la no acceptació que els seus projectes legítims, els seus somnis i els canvis polítics que exigien no eren viables sense la mediació de la política, d’aquella política de la que ell feia temps que n’havia sortit frustrat i que denunciava com a sotmesa a interessos externs. Ho hem de dir així de clar encara que sigui contradint el seu testament. Amb la Mort de Xirinachs no ha mort un esclau. Ha mort un visionari valent, víctima de les utopies que no va voler passar pel cedaç implacable del marge de maniobres que permet el sistema. Penso que no és hora ni de ser ni de fer màrtirs. Es hora, tanmateix, de no renunciar al compromís polític.