El PSC, a més governar les quatre capitals catalanes, presideix 20 dels 23 ajuntaments de Catalunya de més de 50.000 habitants. Avui té 56 alcaldes més que el 2003. Fa quatre anys 4.660.896 persones vivien en municipis amb alcaldes socialistes. Ara en són 5.309.814.
CiU té molts alcaldes en poblacions petites però en té 111 menys que al 2003.
Els números canten: els socialistes han vist reforçat el seu poder municipal. Els convergents, que perden dues diputacions i més d’un centenar d’alcaldies, tasten una vegada més la duresa d’una situació que els deixa més pobres en poder i en capacitat de recursos.
Més enllà de les xifres, tanmateix, la configuració dels ajuntaments són també un element de pedagogia democràtica. Cal remarcar el ventall de combinacions que han donat de si els resultats a l’hora de configurar els equips de govern municipals. La veritat és que els ajuntaments s’han constituït en funció de moltes variables. Hi ha hagut pactes i aliances que responien a models i programes. Hi ha hagut pactes que s’han materialitzat o s’han fet inviables en funció de les persones. Uns altres senzillament per guanyar o no perdre el poder o les prebendes que poden anar lligades al seu exercici.
M’he preguntat i m’ha preocupat com ho ha pogut veure l’elector, tant el que ha votat, com el que s’ha abstingut o el que ha votat en blanc. I m’ha preocupat que la imatge de mercadeig hagi prevalgut en no pocs casos per damunt de programes i coherències d’afinitats polítiques. I que això pugui donar més raons als desencantats dels polítics. La veritat és que uns partits han jugat a la ‘puta i la ramoneta’ molt més que uns altres. Més d’un s’haurà de posar vermell si li retreuen discursos i grans principis que reclamen dels altres i justifiquen quan són ells els que els conculquen o no respecten.
El cas més significatiu que tinc a la ment: Vielha. Convergència ha fet alcalde a l’únic regidor del PP que va obtenir poc més de 200 vots, un 11% dels electors. Convergència va rebutjar l’oferta dels socialistes d’UA que li oferiren compartir l’alcaldia dos anys entre les dues formacions més votades.
On és la coherència amb el discurs tan repetit per part de CiU i del PP que cal que governi la llista més votada? On és la coherència amb els compromisos contrets a cal notari durant les autonòmiques?. Tan efímers són els principis?
Una darrera observació: quan els resultats no són del tot satisfactoris la repercussió més immediata es reflecteix en crisis internes en els partits. Només cal veure la primera lluita pel lideratge a dins de Ciutadans, partit de la ciutadania. Només cal veure el desconcert a dins d’ERC per definir espai, prioritats i aliances estratègiques. Només cal veure al si de Convergència i Unió la pugna Mas – Duran per situar-se en el marc de la política espanyola.
La propera cita de les generals posarà cadascú al seu lloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada