JMBalcells - Notes d'un exdiputat

Diem les coses pel seu nom

2011-03-13T06:05:00.000-07:00

(article que ha sortit avui (13/03/11) al diari El Punt).

No es pot matar tot el que és gras. No es pot passar el ribot per rebaixar el mateix gruix o el mateix tant per cent a totes les partides de tots els departaments. Precisament el que defineix la línia de fons d’un govern és precisament definir els accents, les prioritats, allò que es considera imprescindible de garantir i de protegir d’allò que no és urgent o es pot dosificar.
Estem assistint aquests darrers dies a una constant i, si ho comparem amb l’oposició, diria que desequilibrada, presència mediàtica dels consellers que miren pel dret i pel revés d’avalar i de justificar les retallades en àrees molt sensibles relacionades precisament amb els serveis universals de salut, d’educació, de benestar social o d’infraestructures.
El missatge és pervers: Ho sentim, venen a dir, hi ha dos culpables: el govern anterior que ens ha deixat una herència que no ens permet fer una altra política que la retallada indiscriminada de serveis i el govern de Madrid que no ens dóna el que ens deu i ens regateja el que ens ha promès. Conclusió: Si la culpa és dels altres no em podeu demanar ni responsabilitats ni que fem miracles.
Si aquesta explicació la dóna avui el president, demà el portaveu del govern, demà passat el conseller del ram i fan la roda primer als mitjans públics i després als privats i tornem a començar, resulta que el discurs acaba calant en l’opinió pública: No podem mantenir la dotació d’ordinadors a les escoles, no podem mantenir l’aportació de recursos de manteniment per a calefacció, llum o materials als instituts. Hem d’aturar el pla d’ajuts de la llei de dependència. Hem de suprimir parades de metro de la Línia 9. Hem d’allargar les llistes d’espera dels hospitals. Hem de deixar de fer intervencions quirúrgiques a la tarda. Hem de renunciar al criteri de proximitat per concentrar les proves diagnòstiques en centres seleccionats... Tot per culpa de l’herència rebuda, per culpa de la crisi o per culpa del Madrid que “convida a cafè i ens el fa pagar a nosaltres”.
Allà on no n’hi ha no en raja, ve a dir el govern.. Però el bo del cas és que alguna dels aixetes que encara podrien rajar resulta que el govern d’Artur Mas la vol tancar. Em refereixo a la llei de successions que encara aporta anualment gairebé 500 M€. Per què es renuncia a un ingrés i s’opta per retallar partides a tort i a dret?
La ciutadania assisteix atònita a l’arrencada del govern de CiU. No sap com reaccionar. Ni els sindicats, ni els professionals, ni les associacions cíviques planten cara. Trobo a faltar el lideratge polític de l’oposició. No han passat encara els 100 dies de gràcia però el govern ja ha ensenyat totes les cartes i és hora d’assenyalar a qui perjudiquen les seves retallades i de denunciar a qui beneficien determinades restriccions de serveis públics. És hora de desemmascarar, d’explicar les contradiccions, de demostrar que hi ha polítiques alternatives que poden garantir el manteniment de l’estat del benestar tan difícilment aconseguit. I en aquest marc i en defensa dels interessos de la ciutadania no hi ha dubte que els mitjans de comunicació haurien d’assumir també el seu paper.

Josep M Balcells
Periodista i ex diputat

PRIMÀRIES I DECEPCIONS

2011-02-21T11:05:00.000-08:00

Primàries i decepcions
Fa just 24 hores estava pendent dels resultats de les primàries, primer a Sant Cugat i després a Barcelona. En casos així sempre esperes el petit miracle que no es va produir ni a Barcelona ni a Sant Cugat. Va pedre Tura, l'alternativa a Jordi Hereu. Va perdre Jordi Menéndez, l'alternativa al primer secretari de l'Agrupació de Sant Cugat, Ferran Villaseñor.

La lectura de l'experiència i dels resultats depèn sempre des de quina perspectiva la pots fer. He estat al costat de Jordi Menéndez i he seguit amb simpatia l'esforç de Montse Tura per obtenir l'aval de la seva candidatura. Ni l'un ni l'altra han aconseguit el suport de militants i simpatitzants.

La primera pregunta que m'he fet és si la tria interna es correspon a la tria que faria la ciutadania més enllà de carnets i filiacions. Segons les enquestes, no. Els sondejos diuen que Tura tindria més vots que Hereu i malgrat aquesta radiografia corroborada per múltiples enquestes els militants han escollit Hereu. És l'expressió d'un divorci entre partit i ciutadania? Jo penso que sí. Els interessos interns passen pel damunt de les expectatives ciutadanes. Anem malament.

Mirava les xifres dels subjectes d'aquestes primàries barcelonines. Dels 12.000 barcelonins amb dret a vot, han votat 4.214 (un 34%) i dels que ho han fet un 40% han dit no a l'Hereu. Uns alta abstenció i un percentatge de suport reduit al guanyador és el marc que situa el PSC a les portes del repte del 22 de maig.

A mitjanit d'ahir rebia un correu d'una militant de l'equip de Montserrat Tura que s'havia lliurat amb passió a la campanya de les primàries. M'han arribat al cor les seves paraules. Recullo només tres fragments significatius:

"Avui, tot lo positiu que he viscut i la gent que he conegut d'un equip entusiasta, honest i valent, hauria de procuarar-me alegria i consol, però no puc deixar de plorar..."

"Avui hem regalat Barcelona a Convergència. Han guanyat els interessos de la persona per sobre dels valors i el projecte comú que defensa el meu socialisme".

"Als meus socialistes els agraeixo tot el que m'han donat i els dono les gràcies per ser-hi. Si un dia els deixen sortir al sol, m'alegraré mirant-los d'amagat des de la meva cabana".

Tot un testimoni emotiu, ple de tendresa i de desencís. Com es traduirà tot això el 22 de maig?

Egipte-Sortu: Motius per a l'esperança

2011-02-10T10:25:00.000-08:00

Submergits en el marc d'una crisi que està condicionant el futur de l'estat del benestar val la pena posar de relleu aquells altres fets que en el marc d'aquest món global ens porten missatges d'esperança. Jo concretament em sento esperançat arran de dues notícies que, malgrat els clarobscurs que alguns hi poden veure penso que obren camins de renovació i de prevalença democràtica importants .

Em refereixo primer a la iniciativa de l'esquerra abertzale de posar en marxa i legalitzar en el marc de les lleis de l'Estat un nou partit sobre les bases d'unes estatuts que categòricament rebutgen la violència, condemnen el terrorisme, abjuren de la banda ETA i es disposen a participar en el joc democràtic per arribar a una fita que ells concreten en la independència d'Euskalerria. Els que han fet de la lluita contra ETA i la política antiterrorista una bandera electoralista ara tenen por de quedar-se sense arguments i preten barrar el camí a un procés que pot portar el país basc en una situació de normalitat democràtica on les discrepàncies, profunds discrepàncies, es puguin resoldre amb la paraula i el vot sense violència, ni amenaces ni extorsions de cap mena. Tan de bo que el seny i la visió de futur del govern de ZP permeti avançar en aquest camí ecetat.

Penso que és hora de facilitar i no entorpir aquest procés i per tant deixar portes obertes a l'esperança. Cal agafar-se als compromisos concrets i recollits per escrit en els estatuts i no entrar en disquisicions sobre intencionalitats de dirigents que és cert que poden venir d'una història tèrbola però que finalment han pogut evolucionar fins a incorporar-se a la dinàmica democràtica. Benvinguts. El naixement de Sortu, ha de ser celebrat amb esperança.

Segon motiu d'esperança: La situaciò d'Egipte. Quan escric aquestes ratlles les notícies que arriben dels corresponsals és que sembla imminent la retirada, dimissió o fugida de Mubarak. Aquesta vegada i malgrat les víctimes es podrà dir que el poble ha acinseguit la caiguda del règim. Estem a les portes d'un nou cicle a Egipte com ha començat també a Tunícia i com seguirà a la resta de països de cultura islàmica governats per dictadures avalades per Occident. Cauen les dictadures per la pressió popular i no per un cop d'estat. Es important. Pressió feta per la clsse mitjana, pels estudiants amb les eines de les noves xarxes de comunicació. Ens trobem davant d'una transició forçada, no pas davant d'una transició pactada com va ser la nostra. Caldrà veure ara com es pot conduir aquest procés amb la complicitat de tots els sectors socials del país. Segur que el fet que a la Casa Blanca hi hagi l'Obama i no el Bush ha permès que aquest procés no hagi acabat en tragèdia. Nou motiu d'esperança.

Represa

2011-02-03T10:24:00.000-08:00

He tingut el blog "bloquejat" per problemes tècnics. Han passat les eleccions, i moltes coses més. Tenim nou govern presidit per Artur Mas. Val a dir que de tot el que ha envoltat el canvi polític el que més m'ha dolgut és aquesta mena de macroclima que s'ha extès en l'opinió pública i que tertulians i vells i nous opinadors han venut com la recuperació de la "normalitat". Les dues legislatures d'esquerra apareixen en aquests cercles de mirada endogàmica com un parèntesi en la història política de Catalunya. Finalment, venen a dir, s'ha pogut tancar el parèntesi del maldestre tripartit i s'ha retornat tot el poder arrabassat als legítims hereus de la història mil·lenària del país...Aquí estem. Jo m'ho miro ara sense aquella implicació personal que suposava la condició de diputat. Confesso que quan veig les imatges d'una sessió parlamentària m'ho miro amb una certa nostàlgia. M'impacta encara la imatge del nou escenari parlamentari. Veure el grup popular al centre de l'hemicicle. Veure el gruix del grup de CiU (62 diputats) i la reducció dràstica del grup socialista que han passat de 37 a 28... Saber que les comissions deixaran de ser l'àgora dels debats entre govern i oposició i que les votacions ja no dependran del nombe de diputats que hi assisteixin sinó del nombre d'avals assignats als portaveus de cada grup... El govern ha entrat trepitjant fort. Una presència intensa, massiva en els mitjans per vendre el "govern dels millors". Aquest no es dirà mai el govern "bipartit". Els comentaristes respecten els títols que es dóna el govern. Els de Maragall i Montilla no van aconseguir de consagrar l'etiqueta de govern d'esquerres o "govern d'entesa i de progrés" sinó que es va consolidar el títol que li va donar des del primer dia l'oposició: el "tripartit" amb tota la càrrega negativa que va acompanyar els dos governs de coaliació dels partits d'esquerra. Sincerament, desitjo encert al govern Mas. Ho necessita el país. I segurament caldrà fer pinya en temes estratègics. I no ens ha de doldre. Cal que l'interès general passi pel davant dels interessos partidistes. Es hora de fer pinya en mesures per fer front a la crisi, recuperar la confiança i reforçar l'autogovern.Feta la introducció vull afegir que m'agradarà ser constant en la cita del blog. Opinar des de la llibertat personal. I compartir amb els amics anònims la reflexió sobre el dia a dia. Per començar, un motiu d'esperança: la capacitat del poble egipci de forçar un canvi democràtic. És fantàstic. Veurem com serà el desenllaç.

lideratge per regenerar el sistema

2010-11-29T07:30:00.000-08:00

No és simple el mapa electoral que han dibuixat les eleccions del 28N. I encara és més difícil interpretar els resultats. Majoritàriament el vot s'ha concentrat en CiU. Si sempre s'ha parlat de vots prestats, aquesta vegada també podem dir que Convergència en té molts, i Artur Mas haurà de saber gestionar aquesta diversitat de suports que ha obtingut per la fuita d'altres formacions polítiques que han pagat car el pas pel govern, els efectes de la crisi o els errors d'enfocament de campanya.
L'altre element preocupant és l'espai consolidat i ampliat que ha obtingut el PPC. Amb discursos equívocs i jugant amb el foc del fenomen immigratori Alícia Sànchez Camacho ha posat les bases que poden permetre una penetració del vot popular de cara les generals del 2012. Posem-nos tot les piles!.

De la campanya m'ha dolgut sobretot una cosa: que no s'hagi insistit prou en la immensa feina feta. Que no s'hagi insistit en el compromís de no permetre fer cap pas enrere. Que s'hagi volgut passar pàgina molt aviat de l'experiència de govern de coalició per anunciar que jo repetiríem l'aposta del mal anomenat "tripartit". Que els trets marcadament catalanistes de l'acció de govern s'hagin esvaït per posar-nos exclusivament en els braços protectors del govern de ZP...

Panorama socialista a Catalunya: daltabaix, derrota inapel·lable, clatellada. Són termes que s'han fet servir en les darreres hores per qualificar els resultats electoral d'ahir dels socialistes de Catalunya. No n'hi ha per menys. Montilla ha reaccionat ràpid: renúncia a l'acta de diputat i renúncia a presentar-se com a candidat a la primera secretaria del partit. Són primeres mesures per donar peu a una anàlisi sense condicionants del que ha passat i del per què.
Ara ve el més difícil: deixar que lliurement flueixi el debat intern que permeti la catarsi. El socialisme català ha de poder decidir què vol ser aquí a Catalunya i quin tipus de relacions orgàniques o no orgàniques vol tenir amb la o les famílies socialistes d'arreu.
El socialisme català no només té un lloc i una veu a fer-se sentir en el mapa polític català sinó que ha de tenir lloc i veu a Madrid. Reivindicar i recuperar aquesta veu del socialisme català és del tot imprescindible per a poder tenir també el reconeixement entre l'electorat i la ciutadania de Catalunya.
El socialisme català ha de poder expressar i defensar el seu projecte d'Estat plurinacional, amb autonomia, amb independència, amb autoritat, aquí i allà. Ha de poder proposar la via federal per encaixar les relacions de Catalunya i Espanya. I a partir d'aquí ha de tenir la capacitat de guanyar-se aliats aquí i allà.
Per tot això fa falta lideratge perquè això ha de desembocar en una mena de regeneració del partit. Lideratge amb discurs, amb relat, amb objectius formulats i argumentats, amb capacitat d'arrossegar els de dins i els de fora. El perill que tenen els vells partits és que esdevinguin partits vells.
El PSC té a curt termini el repte de les municipals. Si no comença el procés de regeneració pot acumular la desfeta que provoquen mecànicament els tsunamis. Algú ha d'aixecar la bandera de la reconducció. El PSC té un gran capital humà però els lideratges no s'improvisen. I no puc deixar d'assenyalar un nom de referència que en aquests moments corre de boca en boca, per liderar aquest procés: Antoni Castells ! S'atrevirà a aixecar aquesta bandera?
Acabo. Avui a casa hi fa fred. Se'ns ha congelat l'alè i haurem d'encendre la calefacció conscients que necessitarem temps fins a notar que hem recuperat la temperatura perduda.

el peix ja està venut i a casa fa fred

2010-11-26T09:14:00.000-08:00

Demà en parlarem

El dia 29 ja no hi serem a temps

2010-11-24T07:42:00.000-08:00

A hores d’ara no sabem què ens depara la nit electoral. Coneixem de moment les tendències que marquen els sondejos, però les mateixes enquestes detecten, a pocs dies dels comicis, un milió de vots d’indecisos. Aquest milió de vots, que de moment, no han quedat reflectits en la distribució d’escons, són els que faran decantar finalment la balança.
Però jo fa dies que em ve al cap un altre imaginari: El dels ciutadans que potser es posaran aquella nit les mans al cap en veure els resultats i la distribució d’escons. Ciutadans que potser s’hauran abstingut, que potser hauran votat en blanc, que potser s’hauran decantat per l’aposta més utòpica o més rupturista i a l’hora de l’escrutini s’adonen que al final de la jornada el país es troba amb unes noves majories o unes noves combinacions partidistes que ens poden portar a polítiques neoliberals o a carrerons sense sortida.
Aquella nit, els “formatgets” de les televisions ens dibuixaran un nou mapa polític a Catalunya i és possible que aquell dibuix provoqui aquella mateixa nit, més d’un calfred i més d’un s’acabi penedint del seu vot.
Què passaria, em pregunto, si l’endemà mateix de les eleccions poguéssim repetir les votacions? Estic seguríssim que els resultats no serien els mateixos. Estic segur que hi hauria molt gent que, un cop vistos els resultats, tindria la sensació que col·lectivament ens hem equivocat encara que la teoria digui que el poble no s’equivoca mai. A més d’un li agradaria tenir una segona oportunitat, tenir la capacitat de refer la consulta, de canviar el seu vot i els del seu entorn per refer l’assignació d’escons i configurar unes noves majories i minories. Al ciutadà no li agrada que siguin les cúpules dels partits les que cuinin l’endemà les aliances negades potser durant la campanya. A més d’un li agradaria decantar-se ara per aquell candidat que hagi pogut quedar excessivament castigat o rebaixar el suport a aquell altre que hagi estat excessivament valorat per les urnes.
Lamentacions inútils en la nit electoral d’una ciutadania que tendeix a votar més pels impulsos a flor de pell que per raonaments d’eficiència política. El fet és que l’endemà ja no hi serem a temps de canviar les coses. No hi haurà una segona oportunitat com no n’hi va haver, i ho poso com a exemple, a les eleccions del 1999 i del 2003. Estic segur que si aquesta segona oportunitat hagués existit en aquells comicis, Pasqual Maragall, hagués recuperat l’endemà de la jornada electoral els vots i escons suficients per passar àmpliament a Jordi Pujol i a Artur Mas. Ens vam quedar curts i Maragall va arribar quatre anys tard a la Presidència i va necessitar les crosses de tota l’esquerra, per poder presidir el primer govern progressista i d’esquerres a Catalunya. Molts van lamentar ben aviat no haver concentrat molt més el vot en la primera gran oportunitat de donar un tomb a la política catalana.
Amics, amigues: Després del 28N no hi valdran les lamentacions. No podrem tornar a votar el dia 29. Tenim una sola oportunitat. Per tant, el 28N hem de saber votar com ho faríem en una segona volta, apostant per aquells que són garantia de progrés!.

La visita del Papa ressucita debats adormits

2010-11-08T00:43:00.000-08:00

Vaig decidir finalment assistir a la Missa de dedicació de la Sagrada Família. No me'n penedeixo. La plasticitat i bellesa de la litúrgia catòlica quan està presidida pel Papa no es pot negar que és extraordinària. Rememorava les moltes cerimònies del Papa que havia presenciat a Roma quan hi era de corresponsal. Allà el Papa anava envoltat de cardenals, de bisbes, de guàrdies suissos i d'una munió de fidels en el marc de la gran Basílica de Sant Pere... Aquí també hi havia molta gent i molts cardenals i molts bisbes però sobretot hi havia també el marc impressionant del Temple. Puc assegurar que la Missa d'ahir, més enllà de la creença personal, tenia un plus d'emotivitat: era la nostra Sagrada Família, la de Gaudí. Érem a Barcelona, a casa. I vet aquí que el Papa també parlava en català (una mica), els textos litúrgics barrejaven català, llatí, castellà... els cants, majoritàriament en català... Tot plegat, motiu de satisfacció.

Però la visita del Papa ha tingut més dimensions i les seves paraules no han estat només les estrictament litúrgiques. I és que els viatges del Papa, més enllà de l'objectiu específic de cada una de les seves sortides del Vaticà, tenen sempre uns trets i unes pretensions que depassen la conjuntura del moment. Quines són aquestes constants, quins són aquests trets que es troben en tots els viatges? En destacaria tres.

1.- Reforçament del lideratge religiós del Papa. Tota la logística vaticana en tots els viatges, sobretot des que els va promoure Joan Pau II, està focalitzada o centrada en la projecció de la persona del Papa. El personatge és el centre. I aquesta centralitat queda reforçada amb el bany de masses que s'organitza en cada un dels seus desplaçaments. La centralitat com a líder religiós, submergit i aclamat per milers de seguidors o creients projecten una imatge de religió poderosa i potent que en els temps que corren la reforcen davant d'altres confessions. Cal, tanmateix, el focus mediàtic per multiplicar els efectes d'aquesta visualització del Papa com a líder religiós universal.

2.- Reconeixement del Pontífex com a home poderós entre poderosos. El Papa viatja sempre com a Cap de l'església catòlica i com a Cap d'Estat. Això comporta que ens els seus desplaçaments rebi el tractament i els honors que es donen als caps d'estat: rebudes o comiats dels Caps d'Estat, desfilades militars, recepcions... Aquesta vessant, per als estrategues vaticans, no deixa de tenir importància perquè reforça el paper de l'església catòlica (Vaticà) en el concert de les nacions.

3.- Projecció del missatge i adoctrinament d'acord amb la doctrina i la moral de l'església. Per als creients és reforçament de la seva fe. Per a la societat civil és una manera de projectar un determinat model d'organització social, de costums, de model de família, de moral personal...

Què ha passat a Barcelona? . En primer lloc cal dir que la dedicació del temple de la Sagrada Família era un motiu extremadament valuós per a motivar i justificar el viatge. La construcció en el segle XXI d'una església-catedral-basílica de les característiques de Gaudí és un fet excepcional i l'església ho ha volgut aprofitar per viatjar a Barcelona, una de les ciutats més laiques o religiosament més eclèctiques i plurals d'Espanya.

I què ha passat? Doncs l'arquebisbat de Barcelona fa un balanç molt positiu. Està molt satisfet de com s'ha desenvolupat la visita. L'arquebisbe ha dit que el Papa ha marxat molt content i que s'emporta un record inoblidable de Barcelona. Podem dir que s'ha acomplert l'objectiu de la visita, amb la dedicació com a basílica del Temple de Gaudí a la Sagrada Família i el Vaticà pot mostrar-se satisfet perquè la figura del Papa ha quedat reforçada davant de milers de persones i projectada mediàticament a tots els racons del món. Al mateix temps ha pogut repetir el seu missatge més reiteratiu: model tradicional de família, drets a la vida des del primer moment de la concepció. crida per a que la societat legisli emparant aquesta visió i aquest model. Per tant: no a l'homosexualitat ni al matrimoni gai, no als condons ni a la interrupció voluntària de l'embaràs. I hi ha afegit un altre missatge més sorprenent: alerta amb el laicisme creixent a Espanya que genera anticlericalisme i que ens pot fer retornar a l'ambient sociopolític dels anys 30... Poca broma!

Aquí és on el Papa es va equivocar. Parlava com a cap de l'església, com a cap d'estat, com a historiador...?. Com és possible que Benet XVI denunciï l'anticlericalisme agressiu, comparable segons ell als temps de la República i ho digui en una Espanya on la Cope, la ràdio dels bisbes, ha esdevingut la ràdio més integrista i més agressiva contra Catalunya i contra els valors de pluralisme i tolerància democràtica. No serà que un sector de l'església, la que aquests dies s'ha mobilitzat més per fer pinya al voltant del Papa, ha pogut suggerir aquestes paraules políticament crítiques contra el govern Zapatero?

Com era d'esperar aquests conjunt d'elements que han acompanyat la visita de Benet XVI ha tornat a posar sobre la taula vells debats. Vells debats al si mateix de l'església i vells debats de les seves relacions amb la societat civil i amb els estats.

D'entrada la separació Església-Estat. L'església sembla que vulgui tenir la darrera paraula sobre temes que regulen les relacions socials la regulació dels quals correspon a aquells que democràticament han rebut l'encàrrec de la ciutadania per legislar i governar. L'església sembla talment que enyori el nacionalcatolicisme i no respecta de bon grat la independència de la societat civil que, en democràcia, legisla amb autonomia d'acord amb els reptes que l'evolució i la ciència aconsellen i determinen.

Vaig estar divendres a l'església del Pi escoltant la reflexió i la declaració de les comunitats de base amb motiu de la visita del Papa. Van ser contundents: Església no democràtica, església poc evangèlica, deien. Església discriminadora de la dona. (I no havien vist la imatge de les bones monges que van netejar l'altar...) Denunciaven la "papolatria", la concentració del poder personal del Papa que allunyant-se de la doctrina del Vaticà II està retornant a la visió teològica del Vaticà I. La trobada portava per títol: Quin model de papat necessita l'església del segle XXI? I apostaven per una església més democràtica, per un reconeixement de la igualtat de la dona a dins de l'església, per una revisió de la moral sexual, pel reconeixement de l'homosexualitat... Reclamaven una església dels pobres, deslligada dels podersos, servidora incondicional dels més febles...etc, etc

Aquesta m'imagino que és l'esperança més sòlida per a la reconversió de l'església. Ja no val aquella màxima cartoixana: "..non reformanda quia nunquam deformata" que vol dir: No s'ha de reformar perquè mai ha estat deformada. Des de les bases consideren que l'església sí que ha estat deformada i que s'ha de reconvertir. Suggereixo, i acabo, la lectura del llibre ben documentat de Lluís Busquets que porta per títol: Carta al Papa d'un creient crític amb motiuu de la seva visita a Catalunya.

Vint-i-quatre hores després de deixar el Papa Barcelona, la ciutat recupera el seu ritme. Els barcelonins, majoritàriament, se senten honorats d'haver estat a l'aparador mundial amb les imatges de la Sagrada Família i la visita de Benet XVI però són conscients que els problemes i els reptes són avui els mateixos que fa dos dies. La solució no vindrà de Roma. Vindrà de l'esforç de cadascú, la solidaritat de tots i l'encert del govern a prendre mesures eficients.

Monzo-Rahola-Ramoneda

2010-10-26T09:31:00.000-07:00

Un bon columnista suggereix, interpel·la, planteja interrogants...en una paraula, convida a pensar a partir de les seves reflexions o els seus punts de vista.

Avui m'han semblat interessants tres comentaris:

1.- Quim Monzó, a La Vanguardia en la columna que titulava "Siboney, en tu boca la miel uso su dulzor" Arran de la notícia que recollia fa uns dies que la Generalitat havia multat l'any passat 94 empreses per no etiquetar en castellà o que havia multat Ikea amb 8.000 € per deficiències en la informació al consumidor, entre d'altres perquè no tenia etiquetatge en castellà, Monzó constata que "la caverna no dice ni mu. Silencio absoluto. Ni una queja, ni un gemido, mucho menos un asomo de rebelión. Nada de: "Vaya atropello". Nada de "Ustendes no tienen derecho a decirme en qué lengua debo etiquetar mis productos". Ningún grito de "Libertad!". Por què no repiten ahora aquello tan sobado de "Prohibido prohibir"?

2.- Rahola en la columna que titula "Palabra de candidato" diu: "entiendo que el PSC necesite alejarse de un tripartito que lo fulmina en el recuerdo, pero sería mejor intentar despistar que vender algo indigerible, no en vano todos sabemos que con el tripartito el PSC pierde, pero sin el tripartito no es nada".

3- Ramoneda amb l'article a El País que poryta per títol "El exorcismo" diu: El PSc deja de priorizar la construcción de una izquierda nacional catalana, para regresar a la disputa identitaria, para volver a ser la alternativa al nacionalismo y sus diversas variantes. En realidad es un retorno a la anormalidad de un país sin alternativa. El PSC vuelve así a una cultura que siempre ha estado latente: sus eleccions son la locales y las españolas, no la catalanas. Es lo que de él espera el PSOE. Pero, cuidado, porque la pendiente de la derrota suele ser muy inclinada y genera efectos en cadena. El día después del entierro del tripartito, la pregunta es: ¿quién reconstruirá la izquierda nacional catalana?

...

Dels tres extractes el que més em preocupa és l'interrogant de Ramoneda: Qui reconstruirà l'esquerra nacional catalana? Considero que el PSC no pot o no ha de renunciar a ser el pal de paller d'aquesta reconstrucció. Potser ara no toca el tripartit. Potser ara estem en el punt i a part. Però aquest punt i a part no l'hem de convertir de cap manera en un punt i final.

Quatre imatges. Quatre missatges

2010-10-21T08:29:00.000-07:00

Quatre imatges he retingut en les darreres hores que m'han semblat com retalls o imputs que resumien per a mi l'actualitat de les darreres 24 hores.

1- "Maragall vs. Alzheimer". És el títol del llibre de l'Àngela Vinent que ahir es va presentar al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona en presència de Pasqual Maragall. Aquell Saló meravellós de la Casa Gran havia estat escenari compartit per molts dels que vam treballar al costat de l'alcalde Maragall i que ahir ens vam retrobar per a la presentació del llibre escrit per la que va ser cap de premsa de PM i a la que jo vaig succeir en el càrrec l'any 1996. La lluita i el compromís de PM contra l'Alzheimer ens mostra un dels reptes que no és exclusiu dels afectats sinó que ens interpel·la tots. En el pròleg del llibre Maragall diu: "Hem anat i tornat de la lluna, però encara hem de tancar en residències, a manca d'altra cosa, els malalts que hauríem de tenir dormint a casa..."

2.- Revolta ciutadana a França en protesta per la reforma de les pensions per part del govern Sarkozy. Són impactants les mobilitzacions i és significatiu la implicació dels estudiants. El President els diu que planteja precisament la reforma per garantir-los a ells les pensions. Tanmateix, en el marc de la revolta, m'ha semblat suggestiu el comentari que he llegit per explicar el compromís dels estudiants dient que els joves no els mou tant la xifra dels 60 o 62 com la del 68. El 60/62 són els anys per entrar en la jubilació. el 68 és el referent històric de la revolta del maig del 68. Tanmateix, penso jo, que la lluita dels joves francesos avui no va tant dirigida "contra el sistema" sinó "contra un govern de dretes" que els està retallant uns drets conquerits al llarg de molts anys de lluita.

3.- Presa de possessió del nou govern Zapatero. Encarrilada la reforma, garantida l'aprovació dels pressupostos, ZP reestructura el govern per arribar fins al final de la legislatura. Reprèn l'alè i és una mostra de fermesa. Pren molt de relleu Alfredo Pérez Rubalcaba, capaç de reforçar el lideratge de ZP i de prendre el rellu si les circumstàncies ho aconsellen. La vicepresidència primera, doncs, està en bones mans! I al seu costat Ramon Jauregui, un home de diàleg amb els nacionalistes, un home que pot entendre lo de l'Espanya plural.

4.- Entrada de Joan Laporta al Camp Nou donant la mà a mossèn Ballarin. Què volia mostrar mossèn Ballarin assegut a la dreta de Joan Laporta? Li perdonava els possibles pecats com a president del Barça? L'avalava com a candidat de SI a la Presidència de la Generalitat? Tinc el convenciment que va ser Laporta qui va voler instrumentalitzar mossèn Ballarin i el bon capellà es va deixar estimar per tancar la setmana de glòria que li havia proporcionat a TV3 l'Albert Om.

llei del cinema: arma electoral?

2010-10-13T09:53:00.000-07:00

No m'ha sorprès. No sé qui ha estat primer si Ciudadanos o el PPC , si l'Albert Rivera o l'Alicia Sánchez-Camacho. Potser "tanto monta, monta tanto"... Han recorregut la llei del cinema davant del Tribunal Constitucional. Un cop més intenten guanyar en el Constitucional el que van perdre en el Parlament. Un cop més recorren a la llengua, al català, per fer-ne una arma electoral. Per al PP no pesen els vots dels quatre grups parlamentaris de la Cambra catalana que van sancionar la llei amb els seus vots. No pesa el dictamen del Consell de garanties estatutàries que va avalar la constitucionalitat del text. No els importa el que digui d'aquí a uns mesos el TC. De moment el seu recurs serveix per alimentar la campanya i rivalitzar per veure qui és més espanyolista entenent que s'és més espanyolista com més es qüestioni l'ús públic del català.
Els socialistes vam avalar la llei i la defensarem i deixarem fet l'esborrany de reglament per a que el govern sorgit de les urnes pugui aprovar-lo i permeti el desplegament de la llei que de les pel·lícules doblades o subtitulades obliga a a disposar del 50% de còpies en català i en castellà per a ser emeses en igualtat de condicions en les dues llengües.
Però, alerta: al costat de la notícia del recurs al TC del PP i de Ciudadanos, hi ha un rumor de més gravetat sobre l'existència de negociacions bilaterals entre CiU i les Majors per congelar l'aplicació de la llei. Una llei, recordem-ho, que Convergència va avalar amb els seus vots. Seria pitjor aquesta postura hipòcrita de CiU que la dels partits de la dreta espanyolista. Convergència es va rendir a les Majors quan governava i volia imposar per decret el doblatgte en català. Ara, quan disposa ja d'una eina legal que li dóna tota la força per imposar el dret a veure el cinema en català en les pantalles de les nostres sales d'exhibició, es torna a rendir. Hipocresia, submissió als interessos empresarials abans que la defensa patriòtica de la llengua catalana. Si es confirmen els rumors ens haurem de preguntar: On és la defensa del sobiranisme que tan predica Artur Mas com a carta electoral?

llistes, convenció CpC, enquestes

2010-10-04T03:48:00.000-07:00

No em crec les dades de l'enquesta d'avui d'El Periodico. És foto fixa d'un moment condicionat per un estat d'opinió , induït per molts factors. Cal deixar que passi la campanya, els missatges més nets dels candidats i la mobilització de l'electorat més motivat.
He viscut de prop la tasca del govern i el treball parlamentari: lleis per consolidar serveis, per estructurar el país, per blindar la cohesió social. Inversions en escoles, hospitals, transport públic, carreteres, gestió de l'aigua, protecció civil, seguretat, recerca... Això s'ha d'explicar. Els mitjans han de centrar els debats en la feina feta i en els projectes de futur que cada formació política presenti. Els socialistes han acumulat un capital que només es pot qüestionar des del sectarisme o la manipulació.
Dissabte el Consell Nacional del PSC tancava les llistes que competiran per omplir els escons del Parlament en la IX legislatura. Hi ha cares noves. Hi ha cares joves. Hi ha perfils de llarga trajectòria política. Hi ha gent sectorialment molt competent. Hi ha "viejas glorias". Hi ha catalanistes de soca-rel. Els conec gairebé a tots. Amb molts d'ells he compartit grup parlamentari. Ara m'ho miro amb neguit perquè hi ha molta gent interessada en silenciar o amagar la feina feta. Però queden gairebé dos mesos per fer arribar el full de ruta. Ara, de fet, comença la cursa. Tot està per fer. Tot és possible. Alguns, des de l'oposició, ja fa setmanes que canten victòria. Uns altres, fins ara al govern, potser tinguin la moral baixa per les enquestes que marquen unes tendències negatives. Caldrà entrar en l'esprint final i veure com s'acaba decantant aquella gran bossa de vots indecisos i aquella altra no pas petita i que més em preocupa que és la dels vots en blanc.
Les llistes de cada candidatura sempre tenen infinitat de lectures. Uns no hi són perquè no han volgut. Uns altres no hi són perquè els han descartat. Uns altres no han passat determinats filtres. No és senzill d'ordenar una llista electoral si es vol tenir en compte els necessaris
equilibris de gènere, d'edat, de territori, de responsabilitat orgànica, de sensibilitats nacionals, de competència sectorial...
Especialment positiu el fet que J. Montilla hagi posat la M. Tura de numero dos. Avui l'he sentida a Catalunya Ràdio i ha projectat clarament el seu perfil catalanista i d'esquerres com la majoria, diria jo de la llista que encapçala José Montilla i que pot recollir l'aval d'aquest ampli sector de l'electorat de centre esquerra que és el que acaba decantant la contesa electoral a Catalunya. Si aquest sector vota, el PSC guanya. Si s'absté o, per les raons que sigui, vota en blanc, serà CiU que s'emportarà el gat a l'aigua.
De passada només i parlant de la llista confesso que m'ha estranyat l'absència de la diputada Lidia Santos, secretària de la Mesa i experta redactora i negociadora de l'Estatut. Penso, personalment, que és una pèrdua per al grup i per a la candidatura socialista.
Dissabte s'aprobava la llista del PSC i al mateix dia Ciutadans pel Canvi feia la seva XI Convenció. No va ser una jornada totalment tranquil·la. Al moment de debatre la renovació de la Junta Rectora i d'escollir la presidència de l'Associació va tenir lloc un debat intern viu i una mica tens però que, en definitiva, no deixava de reflectir aquest esperit propi de CpC d'apostar sempre per la transparència i el debat democràtic. Els estatuts de CpC diuen expressament que l'associació no donarà suport a un soci que es vulgui presentar a una llista electoral més enllà de dos mandats o legislatures i afegeix que els socis es comprometen a no acceptar un tercer mandat en llistes electorals. Atès que es donava el cas d'un soci que havia acceptat d'anar per tercer cop en la llista al Parlament i que al mateix temps optava o es presentava com a candidat a formar part de la nova Junta Rectora, es va posar en consideració de l'assemblea si aquest fet no contradeia la lletra i l'esperit d'uns estatuts que aposten per la limitació de mandats i que amb una hipotètica entrada a la Junta Rectora podria fer encara més visible la contradicció. Es va fer un debat viu però serè i finalment l'afectat, per al bé de l'associació, va reconsiderar la situació i va retirar la seva candidatura a la Junta. El seu gest, no pas fàcil, l'honora. Penso que va ser un exemple de debat polític i de coherència de tots, inclosa la de la persona de molta vàlua personal que lliurament ha optat per retirar-se de la direcció de CpC tot i mantenir la presència com a independent en les llistes del PSC. Llistes mínimament obertes i limitació de mandats amb excepcions tal vegada en les instàncies municipals, penso que són apostes de regeneració de la vida política que tots hauríem de defensar.
Finalment, l'Alvar Roda, regidor de CpC a l'ajuntament de Sant Cugat, va ser elegit president de Ciutadans pel Canvi. Serà una tasca feixuga per a una nova etapa plena d'interrogants, però tots farem pinya per trobar sortides i fer camí al servei d'una política gestionada també per la ciutadania des de les bases de la societat civil.

.

Deixant l'escó, però no el compromís polític

2010-10-01T23:56:00.000-07:00

Ahir el Diari de Sant Cugat em publicava aquest article.

....Deixant l'escó, però no el compromís polític

Demà el Consell Nacional del Partit dels Socialistes aprovarà la llista de candidats al Parlament de Catalunya per a les eleccions del 28N. No hi figurarà el meu nom. En la llista del 2006 hi constava amb a número 16. Fa unes setmanes vaig comunicar al president Montilla la meva renúncia a optar a la continuïtat. No han estat aliens, a l’hora de prendre la decisió, dos factors: la consciència de trobar-nos davant d’un moment polític complex que requerirà reformes en profunditat, i el convenciment que per afrontar precisament els nous reptes és del tot necessari de facilitar l’entrada de nova saba i donar pas a una nova generació de polítics que tinguin coratge i capacitat per repensar els mecanismes del nostre sistema democràtic, el paper dels partits i la implicació de la ciutadania en la gestió dels afers públics.
L’experiència d’aquests quatre anys al Parlament ha estat apassionant. He comprovat la grandesa de la política. També les mesquineses dels qui mercadegen amb la política. Sobresurt, tanmateix, el record estimulant de la feina feta: He viscut els debats parlamentaris amb interès. Gairebé sempre amb passió. He recolzat l’ acció del govern, he donat la cara com a portaveu a la Comissió de Cultura. He defensat els interessos del territori, del nostre Vallès. Gairebé un centenar de lleis hem aprovat en aquesta legislatura al servei del desenvolupament del país i d’una millor convivència i una major qualitat de vida de tots els catalans. Hem desplegat i defensat l’Estatut. Hem modernitzat el país, hem blindat la llengua, hem garantit els serveis de salut, d’educació, de mobilitat per a tothom, amb més infraestructures, amb més inversions, amb pactes socials per donar sortida a la crisi. I ho hem fet no només malgrat el contenciós del TC o les resistències de vegades del govern central sinó també malgrat les dificultats pròpies d’un govern de coalició i malgrat la nul·la disponibilitat per part de l’oposició, sobretot de CiU, de fer passar els interessos del país pel damunt dels del partit. Lamentable.
Deixo ara l’escó defensant la dignitat del compromís i la dedicació a l’activitat política però afegint que aquesta dedicació no ha d’esdevenir mai un modus vivendi, que la limitació de mandats s’hauria d’anar introduint en els programes electorals i que la renovació generacional en la classe política ha de deixar de ser un eslògan per convertir-se en la praxis de tots els partits.
El 28N serà una nova prova de foc. El marc de crisi que ens acompanya té aquesta vegada un risc: que els cants de sirena de lideratges populistes basats en somnis d’afirmació exclusivament identitària puguin distorsionar el discurs dels qui, com el PSC, amb l’aval de la feina ben feta, tornarà a oferir-se per desplegar l’Estatut i l’autogovern.
Segur que després de les eleccions, guanyi qui guanyi, s’encetarà una nova etapa política a Catalunya. Els resultats pot ser que generin una sacsejada política i social de grans dimensions. S’obriran probablement nous reptes per repensar de dalt a baix la política catalana, el paper i la representativitat dels partits i la implicació de la ciutadania en el compromís polític.
Jo hi voldré participar.

Josep M Balcells
Encara diputat.

nostàlgia amb correbous

2010-09-23T02:30:00.000-07:00

Ahir es va fer el darrer Ple de la legislatura que per a mi era també el darrer ple com a diputat. He renunciat a anar novament a les llistes del PSC. La d'ahir va ser una jornada emotiva personalment. A diferència d'altres Plens vaig voler estar present d'una manera continuada a l'hemicicle com si volgués empapar-me per darrera vegada de la vivència que he acumulat al llarg d'aquests quatre anys de legislatura. La vida parlamentària és complexa, amb moments de treball molt intens i uns altres de més relaxats, però sempre és enormement gratificant: vius el dia a dia de la política des de dins, les relacionss amb la resta de diputats del propi grup i dels altres grups és sempre enriquidora i acaba fins i tot deixant al marge les afinitats o discrepàncies polítiques per esdevenir una relació personal franca i noble. Ahir mirava la presidència de l'hemicicle i recordava amb emoció el dia que vaig ocupar aquella presidència com a diputat de major edat durant la constitució del Parlament el 19 de novembre del 2006. Ahir s'acumulaven records i feina feta, des de la ponència de la llei del Memorial Democràtic fins a la de la llei del cinema. Moments viscuts intensament que ara passen a ser ja records d'una passat de compromís polític de primera línia.
Ahir vam aprovar les quatre darreres lleis. L'última va ser la de l'empara de les festes dels correbous. Hi vaig votar en contra, diferenciant-me de la resta del meu grup parlamentari juntament amb la diputada gironina Núria Carreras. Feia dos mesos que m'havia arrenglerat a favor de la ILP que suprimia les curses de braus a Catalunya. Ahir em va semblar del tot coherent votar en el mateix sentit: en contra del manteniment de les festes dels correbous perquè considero que, malgrat que no acabi amb la mort dels toros, no deixen de tenir un component d'agressió física i psiquica d'uns animals que els humans convertim en divertiment i espectacle. Tot és discutible però estic convençut que en la ciutadania catalana no són pas poques les persones que comparteixen una sensibilitat refractària a tota mena de sofriment gratuit i per divertimento dels animals, i els diputats no deixem de ser delegats de la ciutadania que en nosaltres ha de poder sentir-se representada a l'hora de fixar posicions. Segur que entre l'electorat socialista hi ha gent contrària a convertir en espectacle la juguesca amb animals indefensos i jo ahir em vaig sentir portaveu amb el meu gest, amb el meu vot..
Va ser per a mi la darrera votació que vaig fer lliurement responent exclusivament a la meva manera d'entendre, en la tramitació d'una llei, la sensibilitat que hem de tenir i promoure en el tractament dels animals.
S'ha acabat la tasca parlamentària. Ara vindrà un temps de descompressió però no d'inactivitat política. Participaré en la campanya, explicaré la feina feta des del Parlament i des del govern, que no és pas poca i estaré pendent de la resposta de l'electorat que estic segur que sabrà comprendre el salt que s'ha donat aquests quatre anys en l'autogovern, en la vertebració del país, en la consolidació dels serveis socials i en la voluntat de defensar aquí i a Madrid tot l'Estatut per poder avançar com a nació pròspera, en un clima de convivència interna allunyat de projectes i aventures que portin germens de confrontació i divisó.
Aquesta tarda aniré al Saló de Cent a escoltar el pregó de la Mercè que farà el poeta, l'arquitecte de la paraula poètica, Joan Margarit. Serà una manera d'amorosir el trànsit cap a la condició de ciutadà.

L'hora del relleu

2010-09-16T07:24:00.000-07:00

Avui estic una mica trasbalsat. Sentir-te encara diputat i saber que no ho tornaràs a ser provoca anímicament sensacions contraposades. Ahir vaig comunicar al President Montilla la meva decisió de no postular-me per anar a les llistes electorals. No vol pas dir que tingués un lloc garantit però era versemblant de poder aspirar a una segona legislatura. Finalment m’he exclòs d’aquesta cursa i la veritat que sento com una mena de salt a un terreny desconegut i és que la política professional és com una petita droga que enganxa. I temo raonablement que pugui provocar a curt termini una mena de síndrome d’abstinència. Per a mi l’experiència d’aquests quatre anys al Parlament ha estat apassionant. Ha estat de fet com la culminació d’un compromís polític personal que arrencava del final del franquisme, que va continuar amb l’etapa de la transició, que es va traduir després en la passió professional per la informació i debat polític en els mitjans audiovisuals i que, sortosament, ha acabat amb el privilegi de ser elegit democràticament diputat al Parlament i poder veure i viure la política des de dins amb tots els seus clarobscurs. Balanç extremadament positiu.
Quan ara arriba el moment just de passar pàgina faig ja l’esforç de començar a mirar l’escenari polític amb una mica de distància. Jo vaig entrar en política de la mà de Ciutadans pel Canvi, la plataforma engegada per reforçar la candidatura de Pasqual Maragall. Un dels objectius de la nostra plataforma era no només el canvi de color polític a la Presidència de la Generalitat sinó canviar les formes i la manera de fer política, més lligada a la participació ciutadana, menys sectària o partidista, de més proximitat, més transparent. Eren moments d’optimisme i de voluntat renovadora. Confesso que no hem avançat molt en aquest camí. I no ha estat fàcil l'experiència de govern de coalició. En alguna aposta estratègica els interessos de partit han passat pel damunt del interessos del país. No sempre s’ha sabut explicar la feina feta des del govern i no sempre s’ha trobat la complicitat dels mitjans de comunicació per poder-ho fer. Des de l’oposició no s’ha jugat a fer país sinó a burxar en totes les ferides obertes per les circumstàncies derivades, per exemple, d’una difícil tramitació de l’Estatut, d’una crisi que ha repercutit en l’acció de govern o de les dificultats de mantenir cohesionats els tres socis del govern.
Jo he viscut aquests moments. Hi he treballat des del Parlament. Com a portaveu de Cultura del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi. Arribo al final satisfet de l'experiència. Ara decideixo que és hora del relleu. Com a membre de CpC queda clar que amb el meu gest vull enviar un missatge molt simple, que no és altre que el de dir que la dedicació a la política hauria de ser transitòria. Que no és propietat de ningú. Que hi ha compromís personal però que s'exerceix per delegació. Voldria que quedés clar que CpC no som “ciutadans pel càrrec” com alguna vegada s'ha ironitzat, sinó ciutadans per forçar els canvis, uns canvis que en aquest moment estan per fer i que avui centrem d'una manera molt específica en l’aposta per la via federal, la reforma constitucional per a fer-ho viable i el compromís per a tenir la nostra llei electoral catalana. Uns altres ho forçaran. Jo no renuncio al compromís i després del 28N probablement s’obriran noves portes per a repensar de dalt a baix el paper i la representativitat dels partits i la manera de fer política. Jo no deixaré de ser-hi.

Les síndromes i les pulsions en la cruïlla electoral

2010-09-13T09:50:00.000-07:00

Convergència i Unió corre el risc de patir la síndrome que acompanya al corredor que lidera totes les etapes de la cursa prèvies a la meta: la de no poder o no saber aguantar finalment el ritme i veure com li toca gairebé els talons el que tenia fins fa ben poc a molta distància.
Convergència i, potser d'una manera més personal, Artur Mas, té o tenen set de poder. Al llarg de tota la cursa han patit una primera síndrome: la síndrome de l'abstinència d'un poder que al llarg de 23 anys havien considerat gairebé com un patrimoni inqüestionable i que van perdre en deixar Pujol el tron `presidencial. El primer govern d'esquerres, amb un Maragall de president, avalat d'entrada per més vots que els de CiU malgrat que no es traduissin amb més escons, va deixar Mas a l'oposició tres anys. Després, i malgrat obtenir CiU més vots i més escons, les matemàtiques parlamentàries ven fer que es reedités la coalició d'esquerres amb Montilla de President. Tinc la impressió que a Montilla CiU l'ha vist sempre com un president que s'ha colat sense els mèrits acreditats que ha de poder exhibir qui ocupa la presidència de Catalunya.
Convergència ha passat set anys a l'oposició, fora de les institucions i del poder polític però el partit d'Artur Mas no ha deixat d'ocupar parcel·les de poder en el camp empresarial, econòmic i sobretot mediàtic que li han permès aguantar la travessa del desert amb unes bones crosses que ara el podrien catapultar un altre cop al poder polític. Tanmateix, com a bons catalanets a la tropa de Mas se'ls ha de recordar lka cita popular: "No diguis blat que no estigui al sac i ben lligat"
Estem en precampanya. En circumstàncies normals aquest temps, com la mateixa campanya, està pensada per clarificar posicions, avaluar la feina feta, proposar iniciatives de govern, marcar un full de ruta en el marc d'un projecte de país... però assistirem a la frase feta, a la píndola mediàtica tan generalista que tothom la pot interpretar com vulgui.
Hi ha dos elements capdals en les campanyes: l'estratègia de cada força política i el rigor o imparcialitat dels mitjans a l'hora de transmetre les idees, els continguts, les propostes de fons que facin els partits. Sovint el debat en els mitjans es fa a partir d'un exabrupte d'un polític que genera una rèplica i es converteix en el nucli de les tertúlies on entre els els participants predominen els que vana amb la lliçó apresa per portar l'aigua al molí de qui els ha sabut mimar.
Una perla d'aquests dies: les paraules de Montilla assenyalant el risc de les "pulsions separadores". La lectura "partidista" qualificant de "partidista" l'expressió del president és una mostra de com el llenguatge de campanya estarà sotmès a tota mena de manipulacions semàntiques de difícil comprensió per part de l'electorat. Podem dir que qui no està d'acord en reduir la pulsió separadora, de dins o de fora de Catalunya, és que està a favor de la pulsió independentista? Ho podrien dir més clar i no quedar-se només en la simple desqualificació no argumentada?.
Ho aniré seguint des del bloc que, vés a saber si d'aquí a unes setmanes, haurà de canviar de títol.

La feina feta i les presses

2010-09-02T08:01:00.000-07:00

Final de legislatura. Es hora de fer balanç. Els electors posaran la nota el dia de les eleccions. Es important en aquests moments explicar la feina feta, no tant com a moneda de canvi o de rendibilitat electoral sinó per honestedat política. Penso que la campanya hauria de ser el repàs d'aquesta feina feta i la resposta als nous reptes que el país té plantejats. Des dels mitjans s'ens està intoxicant amb un altre tipus de debat que omple les pàgines de política catalana: el debat sobre sobiranisme, sobre l'aposta independentista promoguda per uns grups que volen fer creure dues coses: que el pas a la independència és cosa de bufar i fer ampolles i que amb una Catalunya independent el conjunt de problemes de la ciutadania es poden resoldre avui per demà. La crisi econòmica, la feina estable, la política fiscal, els serveis socials en salut, en educació, la seguretat ciutadana, l'habitatge, el medi ambient, la dependència, la llengua, la convivència, l'emigració, la seguretat social, la justícia, la demografia, les noves tecnologies, la cultura, la creativitat artística, l'esport... són capítols que han de formar part d'un programa de propostes per part d'aquells que volen obtenir el suport de l'electorat. No podem permetre que el debat electoral se centri en àmbits identitaris. Es cert que hi ha un capítol que totes les forces polítiques estem obligats a plantejar-nos que és redefinir les relacions amb Espanya. Una vella qüestió que no es pot resoldre només amb un blanc o negre sinó que té altres components i matisos. L'alternativa a l'actual situació no és només la ruptura. Pot ser, volem que sigui un canvi de model de relacions interestatals a través de l'aposta federal que permet un creixent autotogovern i una redefinida complicitat amb la resta de comunitats confederades que es podrà revisar i matisar i redefinir de forma periòdica si es vol. Aquest és el marc però cal definir polítiques pròpies en tots els àmbits. Això ja ho han estat fent els govern presidits per Maragall i Montilla. I s'ha fet molt i s'ha fet bé i s'ha fet una altra cosa. S'ha fet un assaig difícil però molt útil de compartir govern amb altres forces d'esquerra. Això és un actiu per als socialistes que hem liderat aquets dos governs de coalició. Ho hem de dir orgullosos i hem d'aprendre de l'experiència.
Ara ve una nova etapa. Repassem la feina feta. Ho miraré d'escriure aquests propers dies. Tenim un capital acumulat que ens dóna peu a esperar que els ciutadans ens tornin aa fer confiança.

la represa

2010-08-22T03:42:00.000-07:00

Torno de viatge de vacances. He vist bellesa però també molta pobresa. Des del món de l'abundància, malgrat la crisi, he tocat de prop el món que lluita només per la supervivència. Les divises que arriben dels immigrants permeten mantenir els mínims d'una població condicionada pel clima, condicionada per la manca d'infraestructures, amb una fractura insalvable entre món urbà i món rural. Les inversions són minses perquè no semblen rendibles. Només la UE que hi té un ambaixador català en la capital del país (Josep Coll), aposta per posar les bases que permetin passar de pais subdesenvolupat a país en vies de desenvolupament. Estic parlant de Cabo Verde, antiga colònia portuguesa que vol mirar més cap a Europa que cap al continent africà. No ho té gens fàcil.

Aterro de nou a Barcelona i retrobo el debat polític que hi vaig deixar: Clima preelectoral amb la sensació d'una ciutadania fatigada del debat sobre les relacions Espanya-Catalunya. Lleigeixo dos articles ben contraposats: el de Suso de Toro denunciant l'anticatalanisme imperant a Espanya que justifica o convida al divorci i l'article d'Arturo Pérez Reverte que avala precisament aquest menyspreu per les reivindicacions de més autogovern. I tot això condiciona el debat preelectoral que la dreta mirarà de centrar en els trets identitaris més que no pas en els temes de polítiques socials, de sortida de la crisi, d'infraestructures, de serveis, de convivència... M'agradarà participar en el debat polític de campanya si finalment el PSC em fa confiança a l'hora de compartir llista i programa electoral.

La setmana entrant està programada la trobada de Vilopriu. No sé si Montilla ho aprofitarà per anunciar la data electoral però, si més no, el seu discurs marcarà l'aposta socialista que aquesta vegada serà sens dubte nítidament diferenciat de la resta. Autogovern, Estatut a fons, via federal, progrés, valors cívics, convivència, catalanitat, cultura.

Em sorprèn l'optimisme de CiU. Em preocupa el protagonisme que tindran en el campanya els mitjans propers al nacionalisme més identitari. La divisiò de les propostes independentistes no sé si són degudes als personalismes dels promotors o són maniobres que en la pràctica afavoreixen la indefinició convergent que sempre neda i guarda la roba.

Acabo deixant constància d'un alegria molt compartida: la victòria ahir del Barça davant del Sevilla. Un partit esplèndit. Un nou aval per l'equip del Pep. Ens va fer gaudir d'un vespre culé. que duri!

Les notícies somortes de l'agost

2010-08-04T03:15:00.001-07:00

Agost és un mes en el que les notícies no acostumen a tenir el ressò habitual. Els comunicadors ho saben i sovint ho aprofiten per filtrar informacions que no volen que siguin cridaneres. Avui els diaris en posen una de molt grossa que el jutge Solaz, quan torni d'unes "merescudíssimes" vacances, s'encarregarà de treure-li el suc judicial i penal que correspongui. Em refereixo a l'informe de l'Agència Tributària sobre les comissions pagades per Ferrovial al Palau i que després es desviaven cap a CiU. Es va veure clar en la comissió d'investigació del Parlament i que ara l'Agencia confirma amb escreix. CiU ja no pot enredar la troca. Gairbé 6 milions d'Euros han engreixat les arques de CiU per fer oposició al tripartit. Tot apunta de forma molt clara que el partit que aspira a governar la Generalitat no té les mans netes i l'electorat ho ha de saber. Artur Mas haurà de donar explicacions i no tirar pilotes fora ni fer-se el victimista com ha fet fins ara. Confio que el jutge Solaz, després de les vacances s'afanyi a dirimir responsabilitats i posi fil a l'agulla d'un procés que està a cridat a passar a la crònica de la corrupció política, a la catalana, més ben muntada de la història

Una altra notícia a les portes de l'estiu: la renúncia d'Antoni Castells a anar a les llistes del PSC. Gest valent i potser contradictori si no es veu com una aposta per repensar les relacions de Catalunya amb Espanya i del PSC amb el Psoe. No es pot intepretar com un cop de porta sinó com un punt d'inflexió d'unes relacions malmeses per una història de desencontres i que s'han de refer des de posicionaments ben delimitats per cada una de les parts. L'encaix de Catalunya amb Espanya, al que els socialistes no han de renunciar, requeix aliats d'una i altra banda i és evident que l'únic soci potencial per a fornir aquesta aliança és el PSOE, però el PSC no hi pot apareixer com una simple part del tot sinó com un sujecte amb veu pròpia que s'ha de fer sentir en els àmbits de representació democràtica a nivell d'Estat. Castells, des del PSC, ha d'ajudar a trobar la fòrmula.

Una darrera notícia que m'ha preocupat avui: la subvenció de la Generalitat a l'Acció Culutral del País Valencià que dirigeix Eliseu Climent. No puc entrar en desqualificació política perquè desconec els compromisos contrets entre les dues parts, però confesso que d'entrada no em fa bona pinta i que en el futur ens veurem obligats a repensar aquesta mena de subvencions gestionades des de fora de Catalunya però mantingudes pel govern que administra els pressupostos culturals, més aviat migrats, del país.

"Gràcies, sr. Balcells, pel seu vot!"

2010-07-29T00:25:00.000-07:00

Ahir, després d'un dia dens al Parlament, tornava a casa cap a les nou del vespre. En baixar del cotxe em vaig creuar amb un matrimoni de mitja edat que passejava el gos i em van cridar per dir-me: "Sr. Balcells, gràcies pel seu vot al Parlament. Li ho volem agrair". Va ser un gest espontani de persones que apenes coneixia i em va cabar de confirmar que el vot per acabar amb les curses de braus a Catalunya reflectia una sensibilitat àmpliament compartida entre la ciutadania. No sé què vota aquest matrimoni que em va saludar però el debat d'ahir traspassa els colors partidistes i penso que és molt transversal. Estic satisfet d'haver representat la sensibilitat dels que considerem que el sofriment dels éssers vius no pot ser mai un espectacle lúdic per als humans.
Avui a primera hora he repassat els diaris, els d'aquí i els de la resta de l'Estat. I lamentablement he tornat a comprovar que la lectura políticament sectària s'ha imposat en la premsa madrilenya. Em dol i sento la impotència de no poder fer la pedagogia de qui vol accelerar el pas cap a una societat lliure d'espectacles sagnants, que és cert que tenen una història, que han estat un referent d'una manera d'entendre "l'art" de la lluita de l'home contra la bèstia però que avui topen contra una nova sensibilitat que ens fa condemnar el sofriment gratuit i programat exclusivament per a gaudi dels humans.
Em deia un fotògraf del Parlament que ha cobert sovint les "corrides" que ha vist com arribaven a la cursa autocars de turistes i que moltes vegades ha pogut captar la sortida de la plaça de turistes que ploraven i marxaven perquè no podien resistir l'espectacle que entenien com una gran crueltat contra els animals.
Siguem valents. Siguem, però, didàtics. No vulguem enfrontar Catalunya amb Espanya. Aquest no és debat. Fem pedagogia i estic segur que la història ens donarà la raó als que hem volgut accelerar el canvi, aturant l'espectacle taurí a Catalunya.

Casdascú amb el seu preàmbul

2010-07-22T07:23:00.000-07:00

A 'debat.cat' em van demanar un article sobre el debat al Parlament de la sentència del TC. Vaig escriure això:

....

En el darrer segon i en un cop d’audàcia, el President Montilla es va treure un as de la mànega i va salvar in extremis el Ple extraordinari sobre la sentència de l’Estatut aconseguint aprovar, per una gran majoria, una proposta que reproduïa el preàmbul de l’Estatut del 2006. Era qüestió de dignitat. Era un gest de fermesa en la defensa irrenunciable dels principis inspiradors de l’Estatut.Al llarg del Ple, pocs diputats van estar absents de l’hemicicle durant les intervencions dels portaveus de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA. Menys quòrum, durant els parlaments del PP i del Grup Mixt. Val a dir, tanmateix, que el de divendres va ser un Ple de monòlegs successius. Després d’una contundent declaració del president Montilla, en la que és feu ressò de l’impacte negatiu de la sentència i del rebuig de la mateixa per part de la ciutadania, cada grup, cada portaveu, en la seva intervenció, va posicionar-s’hi. Cada intervenció va sonar com una síntesi de l’argumentari que ressonarà d’aquí a pocs mesos en la campanya per a les autonòmiques. Cadascú va trobar la manera d’ensenyar el carril per on pensa transitar per competir en la cursa autonòmica.Quatre grups parlamentaris, 115 diputats, van votar la proposta del president Montilla que recull la filosofia de la llei orgànica que dóna cobertura al nostre autogovern. El preàmbul és com el compendi de les regles del joc democràtic i constitucional que els signants es comprometen a defensar i compartir.Però en la “prèvia”, en el discurs inicial de cadascú, més enllà de la desqualificació dels àrbitres per haver qüestionat seriosament algunes de les regles del joc estatutari, el que van fer els portaveus, l’un darrere l’altre, va ser ensenyar el mostrari més significatiu i més atractiu de la seva oferta política. Una proclama de missatges i frases de bon sentir per als ‘hooligans’ respectius i un recordatori de tòtems o de crits de guerra per reforçar-ho degudament.Albert Rivera centra el discurs en la desqualificació dels que critiquen els àrbitres i demana explícitament l’expulsió dels contestataris del terreny de joc.El PP, acusat per la resta de ser la causa de tots els mals, lamentava de fet que els àrbitres s’haguessin quedat curts en la interpretació de les regles del joc i estava a l’espera que els recursos pendents acabarien reblant el clau per deixar KO la nostra llei de lleis.CiU pretenia nedar i guardar la roba. Tocar campanes i anar a processó. Tenia clara la denúncia però quedava desconcertada a l’hora de marcar la pista a seguir. Cal canviar de ruta, deia Mas, potser també de bandera, entenien uns altres, però no va poder aclarir on vol o on pot portar el camí alternatiu. Perquè han perdut la brúixola. ERC feia creu i ratlla. Es donava de baixa i anunciava que s’inventaria una altra competició amb uns altres regles de joc. De moment, Puigcercós ensenyava el nou escut, la nova bandera convençut que engrescava la seva afició i retenia els que escolten altres sirenes.ICV va demostrar que s’havia llegit la sentència però es negava a abandonar el camp a l’espera que els aliats acabessin de capgirar els resultats.Els socialistes van ocupar tot el terreny de joc. Ni canviarem de bandera, va dir Iceta, ni deixarem la competició. La lliga continua. Els àrbitres seran substituïts. Tornarem a marcar el camp i podrem jugar el nostre joc. Les targetes vermelles del TC seran un esperó per canviar el model de competició, que farem federal amb la complicitat dels que des de fora senten també com a seva la causa de Catalunya.Divendres passat es va escenificar un preàmbul, preàmbul que anuncia una cruïlla. Cadascú s’hi va retratar. A la tardor, els ciutadans podran posar la qualificació de tots els participants.

Si no vols "caldo", dues tasses!

2010-07-10T02:01:00.000-07:00

Avui serà una dia que quedarà enregistrat en la història de Catalunya. Centenars de milers de catalans sortirem al carrer per defensar la nostra dignitat com a nació, com a poble. Ahir en parlava llargament amb el meu fill Martí. Li recordava que jo era a la manifestació de 1977. Ell hi serà avui. És una anella generacional per defensar l'autogovern de Catalunya, la nostra dignitat. I ho farem l'endemà d'haver conegut la totalitat de la sentència, la lletra petita, els arguments jurídics d'interpretacio d'aquells articles que no han estat anul·lats però que, segons el TC, han de ser interpretats d'una determinada manera. Aquesta segona fase ha servit per reblar el clau, per acabar de mutilar aquells espais d'autogovern recollits en l'Estatut. Un Estatut aprovat a Catalunya i aprovat a Madrid. Un Estatut pactat al Parc de la Ciutadella i al Conmgrés dels Diputats i després refrendat pel poble. El Tribunal ha passat la tisora i, al meu entendre, ha anat més enllà de la simple anàlisi i contrast amb la Constitució. N'ha fet una lectura política i això no correspon al TC de fer-ho. Ha fet la interpretació política de les paraules i ha projectat un determinat model d'Estat que està en la ment del magistrats però que no correspon al marc constitucional que en el seu dia es va pactar amb una redacció prou frlexible per poder encaixar més d'una interpretació. La composició del Tribunal, amb membres caducats o absents ha permès una sentència lesiva per a Catalunya. El fet mateix de publicar ahir la totalitat de la sentència ha estat interpretat com un gest més d'arrogància i m'ha recordat l'expressió catalana: "Si no vols caldo, dues tasses". Per protestar, per expressar la indignació de tots, sortirem avui de forma unitària i pacìfica pels carrers de Barcelona. El temps dirà després com descabdellar l'embolic polític que ha generat la sentència. Els socialistes hi tenim un paper decisiu en aquest repte. Vull pensar que els companys d'aquí i de Madrid sabran estar a l'alçada de les circumstàncies.

Unitat i multitud, aquesta és la qüestió

2010-07-07T09:26:00.000-07:00

Anar per feina! ha estat sempre una expressió molt nostra. Doncs, resulta que algú prefereix entorpir la marxa col·lectiva abans de renunciar a una pírrica rendibilitat política. La marxa de dissabte és molt important. És la reacció d'un poble que s'ha sentit maltractat amb una sentència que desqualifica la voluntat de dos parlaments, el català i l'espanyol i la voluntat sobirana del poble que va refrendar l'Estatut del 2006.
Què volem que passi dissabte? Doncs poder veure i poder ensenyar a la resta de l'Estat una riuada de catalans que protesten per la sentència del Constitucional. Volem que el dissabte, fent pinya, hi hagi una veu que aplegui totes les sensibilitats ferides per la sentència del Constitucional: Unitat i Multitud són els dos elements fonamentals de la manifestació de dissabte. Jo voldria que la història la recordés com una data de defensa de la nostra voluntat de ser. I, tanmateix, estem enfangats en les formes. És del tot evident que dóna força una manifestació popular si està encapçalada pel President del país i pels representants electes d'aquest país que fan seves les grans causes del poble. Quin és o quin són els símbols emblemàtics del nostre poble? Doncs la Senyera i el President elegit democràticament i que ens representen a tots. President i senyera han d'encapçalar la manifestació si volem mantenir el do preuat de la unitat. Després hi caben moltes més expressions de col.lectius que sota un o altre lema, una o altra pancarta podran desfilar mostrant també el seu propi perfil i les seves reivindicacions específiques.
Si us plau! no esgarrem amb picabaralles una causa noble i compartida que ens pugui aplegar a tots i oferir una imatge immensa i multitudinària d'unitat darrere del simbol que tothom coneix com el símbol nacional de Catalunya.
President, no hi ha ningú que pugui representar i encapçalar millor una manifestació feta en nom de Catalunya. A hores d'ara em pregunto. si el President fos avui el sr. Jordi Pujol, algú pensa que s'hagués qüestionat una proposta similar com la feta pel president Montilla? Qui vulgui erosionar una força política no pot disparar el tret contra la primera autoritat del país més enllà de les sigles polítiques que en el seu moment el van avalar com a candidat a la presidència. Qui fa això està disparant contra els referents d'aquesta nació que tots estimem i volem defensar.

I... malgrat tot, avancem!

2010-07-02T07:55:00.000-07:00

Hi haurà un abans i un després de la sentència del TC. Vaig saber la notícia en un acte de ciutadans pel Canvi sobre Justícia Federal amb Montserrat Tura com a ponent. Vam buscar immediatament un aparell de televisió per escoltar el discurs del president Montilla. Compartíem tots la sensació de qui rep una bufetada a la plaça pública. Ens han castigat de cara a la paret -va dir un dels assistents- Sensació també d'impotència. El TC ha robat la paraula del poble i la d'aquells que el poble havia escollit amb tota nt com a representants polítics. Parlament, Congrés dels Diputats, Referèndum... tres instàncies deslegitimades per uns jutges, la meitat dels quals tenen el mandat caducat. Només la història podrà reparar el cop moral que hem rebut com a poble.
Resposta? Primer: Unitat en la protesta. Manifestació massiva, contundent. Que ho sentin la resta de pobles d'Espanya i del món. Catalunya no vol abaixar el cap.Continuarem lluitant per ampliar la nostra sobirania. No m'han agradat les paraules de ZP en dir que la sentència havia tancat definitivament el procés de descentralització autonòmica. Les dinàmiques socials no es paren amb sentències ni amb declaracions. Les decepcions col·lectives generen reaccions de més afirmació col·lectiva. Caldrà trobar camins per recuperar àmbits de poder retallats per altres vies i si ens diuen que només hi ha una interpretació restrictiva de la Constitució i en aquesta lectura nosaltres no hi som comptats caldrà començar a treballar per la reforma constitucional.

Mentrestant hem aprovat la llei del cinema. Com a ponent ha estat una experiència parlamentària impagable. El procés ha estat dur. La tramitació parlamentària m'ha permès tastar la duresa de la negociació entre els socis del govern primer, l'oposició catalanista després i finalment el sector empresarial. Una llei entra al Parlament d'una manera i en surt d'una altra i mai no és del gust de tots. Ha quedat un text legal exigent. Tal vegada el podríem haver flexibilitzat una mica més. Confio que el desenvolupament reglamentari i l'aplicació progressiva hi acabarà de possar seny i prudència per no trencar tots els ponts de la negociació que caldrà mantenir fins a l'entrada en vigor. Allò més important és haver aconseguit aprovar-la amb el vots de quatre grups parlamentaris. Els que l'hem aprovada, uns o altres, estarem o estaran governant en el moment de l'aplicació. Això és una garantia que fa preveure que la llei serà viable i no serà paper mullat.

diumenge, 13 de juny

2010-06-13T02:58:00.000-07:00

Fa dia d'estiu. Diuen que plourà al vespre. He llegit els diaris tot esmorzant. M'ha complagut constatar la celebració de dos aniversaris: El 25à aniversari de l'adhesiò d'Espanya a la UE i el 25è aniversari que vam celebrar ahir a Sant Cugat de la Universitat Internacional de la Pau. Un element comú era la il·lusió d'uns projectes: un projecte de superar fronteres i un projecte de compromís per la pau. Ahir, al claustre del Monestir de Sant Cugat érem molts els que recordàvem els inicis de la iniciativa de la Universitat Internacional sorgida de la mà de Frederic Roda i Adolfo Pérez Esquivel i que van trobar suport en l'alcalde socialista de Sant Cugat Angel Casas.. Fa 25 anys érem tots molt joves, però la causa de la pau segueix necessitant de compromís. Faltaven joves en la trobada d'ahir que puguin prendre la torxa del relleu.
Vint-i-cinc anys d'Europa. Llegia avui que Espanya (Catalunya inclosa) ha rebut al llarg d'aquests anys, 125.000 M€. D'aquí a dos anys Espanya deixarà de ser receptor per esdevenir donant. Vol dir que hi ha països de nivell més baix i de necessitats més altes. Europa és passat i també és futur, un futur col.lectiu.

Avui, dia electoral a Brusselles i a can Barça. Expectativa per l'abast dels resultats de Bart De Wever, el líder ultra flamenc. No crec que el dilema sigui la secessió de Flandes, però sí que té els dies comptat la "Nació" belga i en canvi ningú qüestiona "l'Estat" belga. A la llarga sembla que la direcció que s'apunta és la de dos o tres nacions i un sol estat. Un model per al futur Catalunya/Espanya?

L'altra elecció és la de la presidència del Barça. L'avantatge d'aquestes eleccions és que no es qüestiona el model esportiu ni l'equip ni l'entrenador. La nova presidència haurà de gestionar el patrimoni social d'un gran club. Una derivada: Si Jaume Ferrer, el candidat de l'actual president perd i guanya Rosell em pregunto si Laporta donarà el pas a la política. M'inclino a pensar que, per moltes raons, no s'atrevirà. Tots hi sortirem guanyant.

Una última expectativa d'aquest calurós diumenge de juny: Avui arrenca el Grec, el festival de teatre de Barcelona amb l'obra clàssica de Prometeu. L'aposta cultural de Barcelona continua i m'agradarà veure en Jordi Hereu, assegut al setial d'honor de la primera fila del teatre de Montjuic. Segur que els resultats del Barça i el futur polític de l'alcalde seran tema de comentari dels assistents.

Catalunya lliure sí. Catalunya pura no.

2010-06-12T08:24:00.000-07:00

El gran repte que té avui Catalunya no és pas com aconseguir sortir d'Espanya sinó com aconseguir sortir de la crisi. La preocupació dels catalans és saber com els afecten les mesures contra la crisi aprovades pel govern i com repercutirà en la seva estabilitat laboral la reforma laboral plantejada.
Avui en el mercat, la Pepi , dependenta de la parada de xarcuteria, em comentava les converses de la gent que hi van a comprar. Tothom -em deia- està preocupat i cada cop són més els que tenen algú pròxim en situació precària. Anem bé, senyor Balcells? em preguntava. Anem ara mateix en la direcció correcta però és una ruta que fa pujada, li he contestat. I afegia: Ve costa amunt per a tots! A la conversa s'hi ha afegit un senyor que ha comentat: "N'hi, però, que tenen l'oportunitat de posar la mà a la cartera dels altres". Es referita al cas Millet i al cas Pretòria. La Pepi m'ha preguntat: en treuran aigua clara?
Aquests són els temes de preocupació que sortien avui en el Mercat: crisi i corrupció.
S'apropa la campanya electoral. Farem molts discursos però el que cal és prendre molts compromisos. Compromís ètic per damunt de tot. No ens dediquem a la política com una opció professional sinó com un compromís de servei democràtic al país. Catalunya sortirà enfortida de la crisi si apostem tots per un model productiu basat en el coneixement, en el valor afegit de la recerca, en la incentivació de nous talents, en la complicitat dels sindicats per reivindicar llocs de treball productius, en una administració que eviti que hi hagi sectors o col·lectius que es quedin a la cuneta. La crisi no pot afectar la qualitat de l'educació ni l'atenció a la salut de tots. De la Universitat han de sortir nous emprenedors i nous cervells que sàpiguen combinar creixement i sostenibilitat....
Són desitjos. Són somnis. Uns altres somnien en una Catalaunya independent. Hi tenen dret però avui no és prioritari. I sobretot no m'agrada que aquest somni legítim acabi sent només un miratge.
Sóc dels que creuen que la Catalaunya pura és el pitjor enemic de la Catalunya lliure.

Puc opinar?

2010-06-04T02:27:00.000-07:00

El meu blog és com un aparador personal per dir de tant en tant i en veu alta el que penso de l'actualitat que més m'interpel·la. Darrerament, tanmateix, hi ha hagut tantes coses sobre les que volia dir la meva que, per complexes i diverses, han acabat bloquejant-me més que no pas estimulant la meva capacitat de bloguejar. Avui, en canvi, hi ha hagut dues coses que em conviden a reprendre aquesta mena de fòrum personal d'expressió per projectar sentiments i reaccions.

La primera és la satisfacció per la nota que he rebut de la Comissió de Defensa i Ètica professional del Col·legi de Periodistes arran d'un recurs d'empara que vaig formular després de la desqualificació pública que feu el Col·legi del contingut del meu blog de data 16 de març comentant el to de l'entrevista de la Directora de TV·3 Monica Terribas al President Montilla feta el dia abans. El Col·legi, fent un 'totum revolutum' dels comentaris crítics que van aparèixer aquells dies sobre l'entrevista va denunciar i reprovar els blogs crítics dels polítics perquè interferien en l 'exercici professional dels periodistes. Exclusió feta dels que incloïen insults em va semblar que la nota del Col.legi no era de rebut per als que ens havíem limitat a opinar i convençut de no haver traspassat cap límit reprovable ni èticament ni professionalment vaig presentar un recurs d'empara al Col·legi de Periodistes preguntant si consideraven que amb aquell blog realment havia vulnerat el codi deontològic de la professió periodística o si, per contra, calia entendre que la meva reflexió personal expressada en el blog s'havia cenyit a l'ampli camp de la llibertat d'expressió que tinc com a diputat i com a periodista.

Ha trigat dos mesos en arribar la resposta, aclaridora per a mi. El president de la Comissió, el periodista Ramon Besa signa el comunicat en el que reconeix que el meu blog del 16 de març no vulnera per res el codi deontològic i que es circumscriu en l'àmbit legítim de la llibertat d'opinió. El Consell reconeix que la seva nota va ser poc precisa, que donava peu a la polèmica i que entenien que m'hagués pogut sentir molest per la mateixa. No inclou una disculpa precisa però deixa clar que la crítica (excloent l'insult) forma part d'aquell marge ampli de la llibertat d'expressió del que no n'ha d'estar exclòs el treball professional dels periodistes.

Ve a tomb aquesta referència per expressar també una primera reacció avui al reportatge emès ahir per TV·3 titulat "Adéu Espanya". Una felicitació a la periodista Genovès per la pulcritud del documental: les imatges, el recurs dels ninotets, la música, el ritme... molt aconseguit. Enhorabona. Una altra cosa és la lectura política que inexorablement se'n pot derivar d'un documental d'aquestes característiques. El reportatge no només avalava la viabilitat d'un procés independentista a Catalunya sinó que s'hi traspuava complicitat -legítima, si voleu, en un documental d'autor-. La viabilitat del procés cap a la independència depenia en exclusiva, segons el reportatge, de la voluntat majoritària dels catalans. Es remarcava que no hi havia problemes insuperables ni en el terreny polític, ni en l'econòmic i els jurídics, constitucionals o comunitaris, eran fàcilment superables un cop aconseguida la majoria refrendada. Però jo em preguntava: Per què en cap moment es van plantejar interrogants o punts de vista diferents en aquests camps en els que segur qu no hi ha un sol punt de vista, o per què no es van analitzar les previsibles resistències internes i externes que podria desencadenar un procés d'aquestes característiques a casa nostra?. Repeteixo que el documental estava molt ben facturat però em va semblar que, per una banda, es deixava palesa (legítimament) la simpatia o l'empatia de qui signava el reportatge per al procés i per la viabilitat del mateix i per una altra banda resultava notòriament incomplert pel fet d'obviar les objeccions diverses que a dins i a fora de Catalunya es plantegen, també legítimament, sobre el cas.

Jo m'atreveixo a suggerir a TV-3 un nou reportatge sobre un altre model d'estructura política de Catalunya en el marc espanyol i europeu. Seria el procés i l'aprofundiment del model federal com un model que no és ni centralista ni independentista i del qual també en tenim models reeixits a Europa i fora d'Europa. Estic segur que el desplegament generós de l'Estatut, superada la sentència del TC, ha de permetre avançar precisament cap aquest model federal en el marc d'Espanya i d'Europa desbordant a mig termini el model autonòmic. L'aposta majoritària pel federalisme hauria de ser una altra alternativa tant o més plausible que la independència.

noms propis

2010-05-01T04:07:00.000-07:00

Jordi Estadella.- Tenia 61 anys. No sé si són molts o pocs però podem dir que era jove d'esperit. Portava sobre l'esquena una llarguíssima trajectòria professional. Era un bon comunicador, sobri, però amb una gran càrrega d'humor, d'humor subtil i franc. En Jordi era un home d'una gran humanitat. Home que estimava la feina. Cuidava els detalls, mimava els amics. Amant de la bona taula i dels vins selectes. Recordo que va ser ell qui em va portar per primera vegada al Suquet de l'Almirall, a la Barceloneta. Em deia que sempre hi tenia taula. Allí vaig descobrir que el chef era de l'Espluga Calba, el meu poble. Estadella va ser un creatiu de la ràdio. Va passar amb èxit per la televisió, va saber explotar la seva professionalitat en el doblatge. Vaig intervenir en la proposta d'encarregar-li un programa gastronòmic a Com Ràdio que ha dirigit fins a les vigílies del seu traspàs. Jordi Estadella era persona de paraula. Mantenia per damunt de tot la seva independència professional però no va tenir cap inconvenient en participar en la presentació d'alguns actes electorals amb Pasqual Maragall. Jordi Estadella ha mort als 61 anys però els amics hem coincidit en dir que ha mort massa jove.

President Montilla.- Estic llegint el llibre d'en Pernau, "Descobrint Montilla". Descriu la coherència d'una trajectòria personal i un compromís polític, però confesso que jo he descobert José Montilla des de la proximitat de la feina parlamentària que m'ha permès veure de prop el perfil polític del President. Potser han sorprès a més d'un les seves intervencions en defensa del català o de la immersió lingüística en les sessions de control parlamentari. Montilla diu i repeteix que és catalanista, que es federalista, que és un home compromès amb la justícia social. Però aquests darrers dies més que mai s'ha visualitzat la seva fermesa en la defensa de l'Estatut. S'ha visualitzat la capacitat de liderar un posicionament unitari davant el contenciós del Constitucional. Ha deixat ben clar que la defensa de Catalunya està per damunt de qualsevol altre compromís. Montilla està consolidant no només per als catalans sinó per a tota Espanya que la Presidència de la Generalitat sigui un referent de lideratge en la defensa de l'autogovern i de les aspiracions més ambicioses per a Catalunya.

Antoni Castells.- Conseller de competència reconeguda en el seu àmbit d'economia i finances però alhora amb un perfil polític de llarg recorregut. Davant de l'amenaça d'una sentència adversa avala el front català al Senat i al Congrés. Es una mesura de força que si es materialitzés marcaria una fita històrica. Castells demana que ZP no s'arronsi davant l'ofensiva de la dreta que qüestiona el pacte constitucional. L'Estatut és també un actiu per a Zapatero. Ens hi juguem no només l'autogovern de Catalunya sinó el model de l'Espanya plural, embrió de l'Espanya Federal a la que no hem de renunciar. Castells saps que sense la unitat política a Catalunya no avançarem però sense la complicitat dels socialistes espanyols tampoc. Hem de saber sumar aquests dos factors. En cada moment hi pot haver un factor determinant. Confio que Castells ajudi amb fermesa a trobar aquesta complicitat.

Itziar Gonzàlez

2010-04-23T10:58:00.000-07:00

Diuen que no podia més i ha tirat la tovallola. Ho he sentit molt. És una dona que ha mamat el compromís polític a casa i s'ho ha cregut fins arribar a assumir la responsabilitt de regidora de Ciutat Vella. Una càrrega feixuga per a una persona que no era partidària d'imposar sinó de convèncer a partir de la participació, de la mediació, del debat, del joc net. Ho va intentar en casos ben emblemàtics abans de ser regidora (Plaça Lesseps) i ho ha volgut introduir com un nou estil de fer política municipal: des de la proximitat, governant colze a colze amb els veïns sense cedir a pressions de poders fàctics del barri, presumptament d'esquerres. Aquesta batalla és dura, difícil i no la pot afrontar una persona sense el suport ampli del teixit social i sense el recolzament efectiu de tot l'equip de govern. Alguna cosa ha fallat. Potser hi era aquest suport però potser ella no l'ha sentit amb la contundència que calia quan les disjuntives eren a cara o creu.
Barcelona ha perdut una política que s'havia cregut que governar era servir i en un barri amb uns reptes de cohesió urgents sabia que les reformes no vindrien dels sectors ben assentats al districte. També és veritat que sense ells no es pot transformar Ciutat Vella. Per això calia anar fins al final en el debat, en la participació per crear condicions de convivència, de cohesió, d'empatia. Itziar hi ha dedicat hores i més hores. Hi ha deixat la salut. No serà inútil. I un dia li haurem de reconèixer públicament el seu compromís i el seu estil o model de governar.
Volia només deixar constància de l'admiració pel seu treball i voldria desitjar que la renúncia no pugui semblar ni per a ella ni per a ningú el fracàs d'una aposta que des de l'esquerra hauríem de reivindicar amb força.

Església pecadora. Societat hipòcrita

2010-04-05T08:02:00.000-07:00

Quin escàndol! Quin terratrèmol està sacesejant l'església catòlica. Arriba fins al capdamunt. Afecta personalment al Papa. L'aparició simultània de casos de pederàstia a Irlanda, Alemanya, Estats Units, Itàlia... ha abonat la sospita d'abusos delictius generalitzats entre el clergat de l'església catòlica.
Una cosa queda clara: En termes eclesiàstics es pot dir que s'ha posat de relleu que hi ha pecadors, de pecat mortal, en un sector representatiu de l'església. En termes de dret penal és clar que han aparegut delinqüents que haurien d'estar posats en mans de la justícia i ser castigats d'acord amb la legislació penal civil. La jerarquía no ho ha volgut fer i apareix com a còmplice.
Pecadors a l'església? No és cap novetat. Encobridors del pecador? També és tradició a si de l'estament clerical-episcopal. Les dues coses són greus: el pecat perquè no és una cosa exclusivament personal o de consciència sinó que hi ha víctimes, víctimes innocents que no s'han pogut defensar i que han viscut amb el trauma de la seva infantesa o joventut sense poder acusar, sense poder veure castigats els corruptors.
Tancada en si mateixa l'església no sap reaccionar o reacciona a la defensiva. No n'hi ha prou en la comporensió envers el pecador. Cal una condemna i cal entendre que són accions penades per la justícia de qualsevol país civilitzat. L'Església hauria de ser la més interessada en posar en mans e la justícia els clergues que han abusat dels menors i hauria de sortir amb l'anunci d'un compromís per a separar del sacerdoci els que han delinqüit i alhora defensar els milers de sacedots i religiosos o religioses que continuen servint la fe i el poble amb el seu ministeri.
Església pecadora sí, però església servidora també i segurament que pesa més el servei mantingut de sempre que els casos dels que han prostituit la seva vocació.
Al costat d'aquest drama des de la societat civil denunciem els fets, demanem justícia sense pal.liatius però en no pocs casos s'ha donat la impressió d'aprofitar els delictes d'uns pocs per atiar un anticlericalisme que tampoc no és just. Pedòfils i pederastes n'hi ha a l'església i a la societat civil i a tots els estaments de la nostra societat benestant. Pocs columnistes han aprofitat l'ocasió per revelar casos de pederastes que han tingut com a subjectes destacats prohoms del món de les lletres, de la política o de la cultura . Hi ha una hipocresia en la societat que ens permet acusar un sector especialment blindat però no estimula a desemmascarar les xarxes de prostitució i d'abusos de menors d'una societat que ha fet del sexe una mena de bandera de la llibertat.
Església pecadora, sí, església servidora, també. Societat defensora del dret, denunciadora dels delictes, protectora dels menors i dels febles, sí, però lamentablement hem de reconèixer que també estem davant d'una societat hipòcrita que veu la brossa en l'uld del veí i no veu la biga dels seus propis ulls.

Catalunya causa comuna

2010-03-28T01:03:00.000-07:00

Vaig participar a la conferència Catalunya causa comuna. Més de 1500 persones repartits en set àmbits vam dialogar, discutir, intercanviar idees, propostes, suggeriments per construir, no partidísticament sinó col.lectivament Catalunya.
Va ser un debat obert, fresc, suggerent. Vaig prendre notes. Recullo algunes idees, algunes expressions que reflecteixen la voluntat de la renovació política.
Una aposta estratègica i transversal va ser avançar cap al federalisme. L'alternativa a l'Estat de les autonomies no és tradueix només en l'independentisme. La via federal amb la reforma que comporta de la constitució és l'aposta més compartida dels participants a l'Asemblea que defensen l'estat plurnacional amb sobirnanismes molt repartits.
De la intervenció de Montilla em va agradar quan defensava el compromís polític: La política ha d'il·lusionar, però no és una il:lusió. És divertida però no és una diversió. No pot ser teatre però ha de ser creació col·lectiva.
Vaig participar en el debat sobre catalanisme. Es van dir moltes coses però una ides de fons enllaçava la majoria d'intervencions. Construir Catalunya no és patrimoni de cap grup particular ni de cap partit concret. Es un repte col·lectiu, de tots. També dels que han vingut de fora i han esdevingtut els nous catalans subjectes també de la construcció nacional de Catalunya.
Es percep una estratègia de la dreta encaminada a radicaitzar el catalanisme per generar com a contrrapartida la divisió i la confrontació interna. La resposta és la unitat cívica amb el reconeixement dels drets i deures de tots els que viuen, treballen i senten Catalunya com la seva pàtria i la dels seus fills.
No al multiculturalisme que construeix un país amb mosaic impermeable. Sí a interculturalitat que barreja la diversitat.
Catalunya no es fa ailladament, al marge del que passa a l'entorn. Ni es fa només des de la política. El món globalitzat traspassa fronteres, crea sinèrgies comercials, logístiques, empresarials que s'han d'aprofitar per bastir espais relacionals més amplis com hauria de ser l'euroregió.
Es va insistir en la necessitat de treballar la complicitat i la sinèrgia amb els intel.lectuals espanyols. Es defensava la visualitzció de l'estat plurilingüe. No hem de defensar només el català com a llengua pròpia de
Catalunya. Hem d'aconseguir que l'Estat se la consideri també una llengua seva.

Interesant el debat. Caldrà aprofundir i donar-li continuitat. Es va suggerir la conveniència de generar consells cívis arreu del territori per fomentar el debat polític plural, no partidista però des d'una visió d'esquerres. Això vol dir compromís i dedicació.

Entrevista Zapatero

2010-03-23T08:06:00.000-07:00

Entrevista a José Luis Rodríguez Zapatero, en el marc de la seu del Sincrotró. Un "mano a mano" Zapatero - Terribas. Interessant. Contingut i forma, impecables. I segur que no té res a veure amb la polèmica desfermada arran de l'entrevista amb el President Montilla. La Mònica va treure amb fermesa i contundència tots els fronts informatius d'interès per a l'audiència catalana: pregunta-resposta-rèplica. Amb to sosegat van anar desgranant els fronts de l'actualitat. Era la mateixa Mònica de l'altra setmana que sense deixar de ser valenta i incisiva no va provocar incomoditat ni a l'entrevistat ni a tota la gama d'espectadors que vam estar pendents de l'entrevista. Visca!.

Després de l'entrevista i de les reaccions

2010-03-17T14:59:00.000-07:00

No em podia imaginar que un apunt d'un blog tan modest com el meu sobre l'entrevista al President Montilla quedés embolicat amb un foc creuat entre tertulians, columnistes, agències i ciutadans que també hi han volgut posar cullerada. Vistes les reaccions t'acabes preguntant: has estat massa precipitat? poc prudent? políticament incorrecte? Potser tot una mica i a posteriori acabes descobrint que l'espontaneitat d'expressar la pròpia opinió sembla que ha de tenir uns certs límits quan no pots separar la condició de ciutadà de la de diputat. Puc dir que les meves notes no qüestionaven la trajectòria de la Monica Terribas com a professional excel·lent que sempre he reconegut. Exposava senzillament una reacció personal després de veure aquella entrevista. I probablement sorgia de la reacció de qui també ha fet moltes entrevistes, la reacció de dir: Jo l'hagués feta d'una altra manera. Si la meva precipitació o la meva imprudència han pogut generar una altra lectura ho lamento profundament però alhora reivindico el dret a la discrepància i la llibertat d'expressar-la.

No atiaràs el foc en va

2010-03-17T08:59:00.000-07:00

No atiaràs el foc en va! Podria formar part d’un decàleg de pedagogia política en temps de crisi. I, tanmateix, tot fa pensar que no són pas pocs els que els agrada de jugar amb foc. El d’Horta de Sant Joan, de l’estiu passat, encara crema políticament parlant. I la neu de la setmana passada s’ha convertit en un altre focus del que més d’un li voldrà treure punta per veure si a la curta o a la llarga algú s’acaba cremant. I mentrestant estem immersos en “la crisi” que alguns sembla que preferirien retenir uns quants mesos més per veure si el govern en pot sortir socarrimat. No oblidem tampoc la bomba de rellotgeria instal·lada al Tribunal Constitucional que podria explotar en qualsevol moment. Es un panorama fàcilment manipulable pels demagogs de torn o per aquells experts en pescar en aigües tèrboles.
No hi ha dubte que la ciutadania mostra avui símptomes de desconcert. Correm el risc que la desafecció constatada envers els polítics acabi convertint-se en una desafecció envers la democràcia. La psicologia col.lectiva té uns requisits per funcionar en positiu i en l’àmbit que ens ocupa això es tradueix en un pressupòsit bàsic: La ciutadania no només necessita sinó que té dret a dipositar i mantenir la confiança en aquells que la democràcia ha posat al Parlament i al capdavant del govern. És també cert que aquest dipòsit de confiança té una data de caducitat que són les eleccions, però mentre dura el mandat cal reforçar l’aval democràtic de qui governa. Des de l’oposició això no s’ha de qüestionar. Minar sistemàticament aquest lligam de confiança pot ser una forma de deslegitimar el sistema democràtic. I això és greu perquè la desafecció democràtica no fa distinció de colors ni de partits. Va tot en un mateix sac i podem perdre bous i esquelles. La prova del nou la donarà la participació.
Falten encara vuit mesos i el govern continua governant. Hi ha 25 projectes de llei en tràmit parlamentari. Es compta amb tothom per afrontar la sortida de la crisi. Es prioritzen les inversions però no es renuncia a mantenir els equipaments que garanteixen salut, educació, seguretat, transports públics... Al novembre es farà balanç i serà el moment de proposar avançar en el mateix projecte d’esquerres o optar per alternatives que fins ara s’han limitat a negar o qüestionar la feina feta o a prometre escenaris sobiranistes de bona musica i poca lletra. La temptació del salvapàtries pot aparèixer en qualsevol moment amb qualsevulla sigla i amb qualsevol nom i cognom popular. La contrapartida al que neda i guarda la roba o al que somia pàtries futuribles només serà el balanç de la feina feta, el rigor de la gestió i la seriositat del lideratge. Tenim un problema: la comunicació. La majoria de mitjans ja no fan d’intermediaris sinó que prenen partit i contrarrestar el seu poder no està a l'abast del ciutada`. Tampoc del govern. Però jo encara crec en els professionals i en la seva capacitat de fer jugar net a les seves empreses mediàtiques. De ser així, la partida de novembre capgirarà els pronòstics dels sondejos i desmentirà que la ciutadania prefereix tornar cap a fòrmules del passat o caminar cap aventures de camins barrats.

l'entrevista.

2010-03-16T10:13:00.000-07:00

Ahir vaig estar pendent de l'entrevista que li feia Mònica Terribas al president Montilla i confesso que no em va agradar. Confesso que aquesta vegada no em va agradar el to de l'entrevistadora. Em va semblar agressiu, com a poc respectuosa per al personatge que entrevistava que era el President del país. Va ser entrevista dura, sense tenir en compte ni respectar la lenta expressió que tenia el president en alguns moments. Montilla necessitava buscar la paraula, la frase justa per expressar el seu pensament i la Mònica no el deixava. Tenia pressa. el tallava per replicar o per plantejar un altre punt. Semblava talment que era la portaveu dels crítics a tota la gestió de la catàstrofe de la nevada. No buscava la versió dels fets i la reflexió del President sinó que l'assetjava amb preguntes que posaven el president a la defensiva i no pas en el pla de donar explicacions de la visió i la reacció que el govern havia tingut en el conflicte atmosfèric i elèctric. Finalment em va semblar que confonia el paper del personatge. Entrevistava el President de la Generalitat o el Primer Secretari del PSC? Barrejava el càrrec institucional amb el d'home de partit. Senzillament em va semblar una entrevista poc reeixida no tant pel què com pel com va estar gestionada. I la veritat és que en moments de conflictes que afecten un gran nombre de ciutadans del país calia que el President de tots donés la seva versió i ho podés fer amb el seu tarannà pausat, reflexiu, potser lent però amb el dret que se li respecti aquesta manera d'expressar-se i que no es vegi forçat a la dialèctica del pim pam pum.

Obama, un referent!

2010-01-30T10:52:00.000-08:00

Com en un altre moment Kennedy va esdevanir un referent de llibertat (Nova frontera) avui és el President Obama el qui encapçala un nou lideratge dels països democràtics. No ho té fàcil al seu pais. Ha perdut fins i tot suport en les enquestes d'opinió, però no renuncia al discurs del canvi.
Ha heretat de Bush una situació de fallida del sistema. Cal ara mesures valentes per refer-lo. He repassat les crònica del discurs sobre l'estat de la nació. En destaco dos punts que m'han semblat especialment transportables a la nostra situació.
1.- Un advertiment als republicans: "Ser el partit del NO, pot resultar políticament rendible a curt termini, però no demostra voluntat de dirigir el país". Que en prenguin nota el PP a nivell d'estat i CiU aquí a Catalunya.

2.- Un consell als partits de govern (Zapatero-Montilla) : "No s'ha de pensar en les properes eleccions sinó en la propera generació" No podem governar només pensant en la rendibilitat electoral immediata. S'ha de governar amb visió de país, amb sentit d'Estat, amb perspectiva de futur.

Dues lliçons que m'han semblat nítides i vàlides per a ser tingudes en compte.

Haití : Pobresa i solidaritat

2010-01-15T14:00:00.000-08:00

Una imatge val més que mil paraules, diem els periodistes. En el cas de la tragèdia d'Haití, penso que dir això, és dir poc. Les imatges no són suficients per projectar tot el drama: El drama de les persones i l'abast humà, social, psicològic de la tragèdia és indescriptible. Sentia la crònica d'un enviat especial que deia que el que impacten no són només les imatges de les cases desfetes, dels cossos amuntegats. Allò que més impacta és l'olor o la pudor que sorgeix de cossos en estat de descomposició. Allò que frapa és VEURE la cara de les persones, dels infants, dels ferits. Captar la impotència. Què podem fer? El President Montilla ens ha enviat a cada un dels diputats una carta personal demanant-nos que estimuléssim l'ajut, la solidaritat, les aportacions. Ens deia que ho féssim a través de les ONG catalanes que s'han posat en marxa per ajudar els damnificats d'Haití. Jo acabo de fer la meva aportació econòmica i anoto les adreces i números de comptes corrents de les ONG catalanes que el President ens ha recordat i que s'estan movent expressament i directament per coordinar aportacions de tota mena.
A la pobresa injusta dels haitians s'hi afegeix ara la tragèdia del terratrèmol. Sort que ningú no s'atreveix a al.ludir a cap divinitat per explicar unes causes naturals que cap déu pot gestionar. Suplim nosaltres l'absència de Déu per salvar els castigats primer per la misèria i ara pel terratrèmol.
---

Llistat d'ONG catalanes que han obert comptes per a Haití.

http://www.pangea.org/fcongd/DOCUMENTOS/Llista%20federades%20emerg%C3%A8ncia%20Hait%C3%AD.pdf

Fins l'any que ve...

2010-01-09T04:21:00.001-08:00

Avui he tret les figuretes del pessebre i les he desades en una capsa. En deixar-les a un dels prestatges del traster he dit en veu baixa: "fins l'any que ve...".
Hi ha coses que les fem un cop a l'any i ens permeten mesurar el temps amb una perspectiva més llarga que el dia a dia. D'aquí a un any (si som vius) tornarem a treure les figures i mantindrem una tradició que ens recorda la cultura d'on venim: una cultura religiosa, plena de misteris, d'historietes fantàstiques, de referents entranyables... que als més grans ens fan reviure temps d'infància carregats d'emocions.
Avui costa transmetre aquesta mena d'emocions. Podem transmetre el costum de fer el pessebre o de fer cagar el tió, però deixen de tenir aquell misteri que la tradició cristiana havia estat capaç de fer-nos sentir a cada persona i a cada família. Potser amb una mica més d'intensitat als que venim del món rural, sotmès a una moral estricta, a uns hàbits i unes creences i a l'autoritat divina representada pel rector o el mestre del poble. Hom té la impressió d'haver-ho superat feliçment però el cert és que guardem records que no s'esborren.
Hem guardat les figuretes del pessebre. Hi tornarem d'aquí a un any: a finals del 2010. Quantes coses hauran passat! Quantes sorpreses, fets, esdeveniments col.lectius, familiars, personals poden esdevenir al llarg d'aquests propers dotze mesos. Persones estimades que potser ens deixin. Potser nouvinguts a la família. Hi haurà eleccions autonòmiques. Per a mi acabar una legislatura i estar potencialment obert a una altra serà un nou repte. No sé a hores d'ara si em proposaran de continuar com a diputat ni sé si em sentiré amb ànims o amb condicions per fer front al repte d'una nova legislatura. Ara mateix diria que sí, que val la pena continuar. Amb l'experiència actual, amb el panorama més plural i potser més difícil de la propera legislatura potser serà una ocasió per empènyer una reforma en profunditat de les maneres de fer política, potser srà la legislatura de l'aprovaciò de lleis importants: divisió territorial, llei electoral, llei del cinema que ara penso que només encetarem. Potser serem capaços d'introduir canvis estructurals per sortir de la crisi. Potser despareixeran líders polítics històrics i n'apareixeran de nous. Potser serem capaços d'empènyer una proposta de reforma constitucional que ens permeti un marc federal que reforci l'autogovern i garenteixi la solidaritat territorial... Un any nou ple d'expectatives amagades avui en el gest de la retirada de les figuretes del pessebre.
Fins l'any que ve!.

Només dues alternatives?

2010-01-07T08:07:00.000-08:00

Avui el diari El País es fa ressò de la proposta de Ciutadans pel Canvi recollida en el que hem anomenat "decàleg federal". Coincideix amb un article al mateix diari de Juan José Lopez Burniol titulat "El problema español". Ni que hagués estat exprés. Lopez Burniol planteja el problema de les relacions Espanya-Catalunya. M'ha agradat quan diu: No és "el problema català" sinó que és "el problema espanyol".
La transisió va ser possible gràcies a un pacte constitucional que intentava superar el repte de l'Espanya centralista i va donar peu a l'Espanya de les Autonomies. Jo afirmo amb tota contundència que aquesta aposta ha estat polítiament positiva i rendible, però la maduració del model autonòmic ha acabat mostrant que el vestit fet a mida ha quedat petit i hi ha el perill que si no torna al sastre acabi estripant-ho tot. És urgent no només refer les mides del vestit sinó buscar un nou model que tingui en compte l'adquació als nous temps derivats precisament de l'experiència històrica viscuda.
El nou model que considerem que pot donar resposta a aquest repte és precisament el model federal. Des de Ciutadans pel Canvi hem perfilat un decàleg que recull els continguts del model : repartiment del poder entre l'Estat federal i les comunitats federades, les competències assumides per prestar eficientment els serveis des del territori, el finançament, la distribució e les seus de l'Estat federal, el Senat plurinacional. Recull també, en el desè punt, la "lliure federació" que inclou la lliure "desfederació" democràticament pactada per totes ls parts concernides.
De moment cal esperar la sentència del TC. Aquesta sentència serà el punt que condicionarà la celeritat del nou procés. Caldrà reaccionar però no només per protestar o qüestionar la sentència sinó per dibuixar les noves fites, el tempus i l'estratègia raonada i raonable per a fer-ho viable.

Desafecció i antisistema

2010-01-04T07:45:00.000-08:00

Des de fa una pila d'anys una colla de vells amics celebrem plegats la revetlla de Cap d'any. Cadascú aporta alguna cosa de menjar o de beure o de festa per compartir. Es una colla arrelada en la llar d'infants dels fills respectius que s'ha mantingut fins ara. Els fills ja estan gairebé tots aparellats i algú ja ha esdevingut pare. Compartim plegats una vella masia a les terres d'Osona que serveix de refugi o lloc de trobada de grans i joves en dates senyalades de l'any.
El sopar de Cap d'any, com la majoria d'àpats que compartim al llarg de l'any, va derivar en comentaris sobre l'actualitat política. Eren fresques les jornades de consulta sobre sobiranisme. Era imminent (?) la sentència del TC. El cas Millet i el cas Pretòria eren molt recents... I sobretot la crisi traspuava per tot arreu. En el grup hi ha mestres, hi ha empresaris, hi ha algun jubilat, algun professional lliberal, i jo sóc el polític declarat, referent, per tant, del debat sobre el moment actual de la política, del govern del tripartit i de les alternatives que es poden presentar en les properes eleccions.
Confesso que el debat que es va generar va ser dels més tensos. La incapacitat de confrontar ordenadament els punts de vista va derivar en un enfrontament dialèctic desagradable. Pels més radicals, el govern i de forma més global la classe política, era el blanc de la crítica. Jo em quedava sorprès de veure com els amics, que no són uns "passotes" es convertien en portaveus dels desenganyats de la política i es convertien, gairebé sense massa consciència en "antisistèmics". Descobria de forma virulenta el caldo de cultiu dels que desconfien de la política com a eina per trobar sortida a la crisi, als desequilibris, a la corrupció... Desenganyats, frustrats, consideraven qualsevol mesura contra la crisis o contra la desocupació com una forma més de la corruptela política generalitzada. Increïble. Desconcertant.
Vaig marxar preocupat, conscient del divorci creixent entre ciutadania i polítics. I em preguntava: serem capaços de refer els ponts i les aliances necessàries per donar resposta a les inquietuds i neguits de la gent? A pocs mesos de les eleccions considero que aquesta situació pot donar peu a l'abstenció massiva, al vot en blanc creixent, a noves ofertes electorals populistes que voldran pescar en aquest mar de descontentament general... La democràcia en sortirà enfortida o afeblida? Penso més aviat en la segona hipòtesi. Hi ha el risc de desmuntar el sistema de participació, de delegació, de representativitat que ens va costar tant de construir després de la dictadura...
Els polítics ens hem de calçar. El nostre missatge no pot quedar presoner de les declaracions orgàniques dels dirigents dels partits que només són vistos com una màquina de fabricar poder. És urgent una llei electoral que permeti una representativitat política més transparent més propera al poble, més flexible, més controlada....
Voldria treballar per fer-ho viable.

Fer pinya. Ni frustracions ni divisions

2009-12-15T07:50:00.000-08:00

La festa no va ser desbordant però s'ha de reconèixer que el 13D va escriure una pàgina imaginativa en l'estratègia mobilitzadora del sector independentista. Una manera nova d'agitació reivindicativa i pacífica d'aquells que aspiren a viure en una Catalunya deslligada d'Espanya i amb estat propi. Van triar bé el territori, els segments de la població i la litúrgia de les urnes. Van saber atreure l'atenció de correligionaris sobiranistes d'altres territoris que van qualificar d'observadors internacionals. El programa era atractiu. A l'hora canònica d'obertura dels locals de votació van aixecar el teló, van encendre els focus i van escenificar la consulta amb aires festius i alhora contestataris: tots els ingredients per atreure càmeres i micros i plumes per immortalitzar la jornada. Des del primer moment se sabia que el peix estava venut.
L'endemà, però, es notava la ressaca. Es tornava a la crua realitat d'un país que anava a treballar com cada dia. Els de Santa Coloma de Gramenet ho feien amb més alegria perquè estrenàven metro. Els ecologistes miraven cap a Copenhague. Els pacifistes solidaris es preocupaven per l'evolució del cas d'Aminetu Haidar. Els sindicalistes es preocupaven per l'impacte de la seva mobilització en defensa de l'ocupació. Els culés esperaven la competició del Mundial de clubs... "...cada uno con su tema..."
Confesso que jo em vaig despertar preocupat per tres coses:
1.- pel risc de generar noves frustracions entre aquells que, insatisfets amb la situació actual, pensen que amb el vot de diumenge obren camins de canvi més ràpids i viables per a un futur millor. La democràcia està basada en el treball polític dels representants de la ciutadania, triats lliurament en cada convocatòria electoral. Fer creure que hi ha dreceres alternatives és crear les condicions de noves frustracions que la història massa sovint ens diu que poden degenerar en fòrmules gens democràtiques. Costa d'acceptar que la política és l'art del possible. En cada situació és imprescindible recordar que "quan no es pot, no es pot, i a més és impossible..."
2.- Pel risc de divisió entre els set milions i mig de catalans que estimem el país amb la mateixa intensitat que els que van votar diumenge. En el 78% de la població que podent anar a votar no ho va fer, n'hi deuen haver molts que no estaran d'acord amb el sí. Molts segurament estaran d'acord en mantenir lligams amb la resta d'Espanya i potser uns altres que ni tan sols s'ho volen plantejar. Considero que si avui fa falta alguna cosa és precisament accentuar tot allò que ens fa sentir un sol poble i fer pinya. No és positiu accentuar espais de divisió. És l'hora de la unitat a l'entorn de l'Estatut. La seva defensa, avui per avui, ha de continuar sent l'objectiu més unitari per a la defensa de Catalunya i del nostre autogovern.
3.- Pel paper dels nostres mitjans públics que, humilment i al meu modest capteniment, no es van limitar a informar del fet i dels resultats sinó que van optar o van acabar sent-ne dinamitzadors, abans, durant i després de la diada de la consulta. Equiparar la jornada a una contesa electoral pel que fa al desplegament, a la informació puntual, al degoteig de les dades de participació, a la quasi exclusivitat de testimonis dels promotors de la consulta i de la resposta afirmativa, els van convertir en aliats declarats. En contrast, era inevitable recordar les reticències dels professionals als espais de propaganda gratuita en les campanyes electorals amb les notes de desacord que aquesta vegada no van ni tan sols plantejar, fent en canvi, un seguiment generós, intensiu i apenes contrastat de l'esdeveniment.

Ruptura o pacte. Seny o rauxa.

2009-12-13T14:32:00.000-08:00

Aquest és el meu article publicat a El Punt el dimarts dia 8 de desmebre.

Ruptura definitiva del pacte constitucional. Aquesta és, en última instància, l’aposta o l’alternativa proposada pels promotors de la consulta independentista del 13-D.
Defensa de l’Estatut, la seva constitucionalitat i la vigència del marc que estatutàriament regula les relacions de Catalunya amb Espanya. Aquesta és l’aposta que fa unes tres setmanes expressava l’editorial “La dignitat de Catalunya” de 12 diaris catalans.
Vet aquí el dilema: seny o rauxa. Dues maneres de definir-se davant l’etern binomi Catalunya-Espanya, que apareix amb cruesa davant l’opinió pública a les vigílies de la sentència del Tribunal Constitucional.
L’opció rupturista ha triat el dia 13-D per fer visible a 161 municipis una mobilització degudament estimulada pel context polític actual i pel ressò mediàtic per tal d’aconseguir que independentistes convençuts, independentistes emocionals i independentistes conjunturals sumin unes paperetes que justifiquin als promotors que és hora de cremar les naus i dir: “Adéu Espanya”. És la rauxa per autonomàsia.
L’opció pel pacte constitucional ha vingut expressada en l’editorial conjunta de 12 diaris catalans el dia 26 en la que es defensa el respecte als pactes que van inspirar primer la Constitució espanyola i després l’Estatut de Catalunya. Amb fermesa i amb contundència l’editorial recollia el que jo m’atreveixo a qualificar de ‘mínim comú denominador’ dels partits democràtics catalans. S’hi han sumat després una amplíssima gama d’institucions cíviques, empresarials, sindicats, col.legis professionals i una llarga llista d’organitzacions, incloses les dues agrupacions de municipis de Catalunya. Missatge assenyat i clar: Defensa de l’Estatut, defensa de l’autogovern, defensa irrenunciable de la consciència nacional, la llengua i els símbols en el marc d’un projecte que no pot estar encotillat per la lletra de la Constitució sinó inspirat pel pacte que la va fer possible. Amb paraules del president Montilla: “Allò que va ser escrit, acordat i votat per unir no pot servir ara per dividir”.
Entenc i comparteixo el neguit dels que consideren que no hem reeixit a trobar l’encaix satisfactori del binomi Catalunya-Espanya, pero no deixo d’estar també convençut que la dinàmica democràtica en el marc de l’Europa comunitària no és rupturista. I no seré jo qui faci la defensa aferrissada de la unitat sagrada d’Espanya però sí que considero vital i imprescindible salvaguardar, avui més que mai, la unitat interna de Catalunya a l’hora de construir el present i poder projectar col·lectivament el futur. La Catalunya d’avui no té res a veure amb la de 1714 ni amb la del 1936. La Catalunya del 2009 és la dels set milions i mig de catalans, nascuts aquí o vinguts de fora amb arrels culturals diverses i amb identitats múltiples. Tots catalans. Tots amb el mateix dret a decidir el present i el futur col·lectiu. La consulta del dia 13, pel fet de ser maniquea, introdueix obertament o sutilment factors de divisió que poden provocar trencadisses en la convivència i en el sempre difícil procés de construcció d’una consciència nacional compartida per tots els ciutadans que viuen i treballen a Catalunya.
Davant d’aquesta situació complexa hi ha partits democràtics que per interessos electorals, juguen amb l’ambigüitat que és una manera de dir que juguen amb foc. Penso directament amb Convergència Democràtica, que en diu una de freda i una de calenta. Felip Puig fa campanya pel sí. Artur Mas afirma que si es fes un referèndum amb totes les garanties Catalunya optaria per ser espanyola i per això, és millor no fer-lo. Lluís Recoder diu que la consulta del 13-D és un gest estèril que no porta enlloc i que el que caldria fer són gestos que ens permetin realment avançar. En què quedem? No es pot tocar campanes i anar a processó.
Ara toca la defensa de l’Estatut. El seu desenvolupament ens ha de portar encara més autogovern i ens ha de posar a les portes d’un model federal d’Espanya en el marc de l’Europa federal que s’està construint. Els que vulguin apostar per una altra alternativa, més ràpida o més rupturista, que ho expliquin primer, que ho incorporin després a un programa electoral i que acceptin finalment el veredicte de les urnes. En democràcia, les eleccions, són l’única font que dóna validesa i viabilitat a un projecte polític de país.

Jordi Solé Tura, un referent

2009-12-05T04:33:00.000-08:00

Necessitava escriure unes ratlles que potser no seran llegides per ningú però que per a mí són com un deute d'agraïment a Jordi Solé Tura, un amic i un referent d'una llarga etapa política. Referent sobretot de compromís polític amb la democràcia, amb la lliberta. D'un nivell intel:lectual extraordinari vaiv tenirlo moltes vegades a les tertúlies televisives en la meva etapa de moderador de debats. Però voldria remarcar la seva hukmanitat. No va deixar mai aquella petja que deixa el fet de ser "de poble". Ser de Mollet, menestral, arrelat a la terra i alhora home d'utopies. Utopies revolucionàries que en el seu moment es van convertir o traduir en utopies democràtiques. El pas per la militància marxista no el van incapacitar per la lluita humanistica. Un polític honest. Un intel.lectual rigorós. El Jordi no va perdre mai el seu esperit crític i autocrític: quan estava al PSUC, després a Bandera, després de nou al PSUC i finalment al PSC. No va idolatrar les sigles. Era un home que lluitava per les idees i per la viabilitat dels projectes polítics en cada tombant de la història del país i de la seva història personal. Recordo el seu llibre sobre el revisionisme dels carrillistes, escrit des de Badera, escrit des de l'esquerra del PSUC però que després va aparcar per sumar forces per fer viable la reforma democràtica després de veure que no era possible la ruptura. Sole Tura, pare de la Constitució, defensar de l'Estatut. No sé si li va venir gran el ministeri però va ser la imatge d'un català progresista titular de la cartera que havia de gestionar la política de les cultures plurals de l'Espanya democràtica.
Jordi Solé Tura. Amb ell vaig compartir converses, visions crítiques dels partits. Home lliure, bon amic dels amics. Necesitava donar-li una gran abraçada!.

Actualitat preocupant

2009-11-22T03:38:00.000-08:00

Ahir vaig voler anar a la Plaça de Sant Jaume on hi havia convocada la concentració contra la corrupció. Poca gent. Moltes pancartes. Se'm va apropar un periodista per agrair la meva presència. Li vaig dir que CpC s'havia adherit al manifest. Em sabia greu aquesta mena de dialèctica de ciutadania contra partits polítics. Li deia al col·lega periodista: Hi ha ciutadans honestos i ciutadans corruptes i corruptors, així com hi ha polítics honestos i polítics corruptibles. La resposta no és posar murs entre ciutadans i polítics sinó fer un front comú de ciutadania i partits polítics per lluitar contra la corrupció privada i pública. No podem deixar per als antisistema la denúncia i la lluita contra la corrupció. Aquí hi som tots i els que hem estat elegits democràticament pels ciutadans que creuen en el sistema democràtic, hem d'encapçalar el moviment de regeneració i d'exigència ètica en tots els àmbits de la vida social.

Avui llegeixo la portada del diari El País que avança la previsible sentència del Constitucional sobre l'Estatut. El terrabastall que pot suposar una sentència desqualificadora de 40 articles de l'Estatut aprovat pel Parlament, pel Congrés i refrendat pel poble és inimaginable. La desafecció de la ciutadania, el divorci amb el model d'una Espanya centralista i uniformitzadora pot ser irreparable. Estic preparant un article sobre les consultes del 13D. No puc deixar de pensar que si la sentència del TC és negativa per a l'Estatut els partidaris de la ruptura, del sobviranisme i de la independència se sentiran reforçats. La temptació del crit maragallià "adéu Espanya" es farà més fort i més compartit. No pot ser que un Tribunal Constitucional integrat per magistrats que hi han accedit per la via del pacte político-partidista decideixin amb raons polítiques i no pas jurídiques, com hem d'interpretar el text constitucional i s'atreveixin a qüestionar l'aval del Parlament, del Congrés i del referèndum popular. Si el TC qüestiona aquestes instàncies democràtiques, aquestes instància potser també poden qüestionar l'autoritat del Constitucional. Ho haurem de dir alt i fort l'endemà de la sentència. Resposta política contundent amb el govern i els partits polítics catalans fent pinya.

Algú tensa la corda de l'antisistema

2009-11-08T10:52:00.000-08:00

Reconec que hi ha fets que abonen la desafecció els ciutadans amb els polítics. Em dol que això es tradueixi també en una desafecció de "la política". Perquè crec que només la política pot donar resposta als reptes que en cada moment planteja el sistema democràtic. Ètica, bona gestió, transparència, servei a la ciutadania .. són els valors de l'esquerra a l'hora d'exercir responsabilitats públiques.

ahir vaig sopar amb bons amics de Sant Cugat. Molta estona la conversa va girar al voltnt dels casos de presumpta corrupció. L'opinió més generalitatzada és que la corrupció està molt estesa entre els càrrecs públics de l'administració. Jo, en canvi, tinc la certesa que entre la nostra gent la corrupció es dóna en casos aïllats i que predomina la dedicació vocacional i professional dels càrrecs electes.

Tinc ben clar que la democràcia és un sistema imperfecte. Tinc ben clar que la democràcia no podrà garantir mai l'absència de corruptes, però sí que ha de garaqntir sempre que els corruptes puguin ser detectats, jutjats i condemnats. Aquesta és la grandesa de la democràcia.

No és bo que davant de casos o d'incidics de corrupció la reacció sigui escampar la sospita, engegar el ventilador amb l'eslogan del "...i tu més!" De la responsabilitat dels polítics dependrà que aquesta acusació "urbi et orbi" no acabi minant de forma perillosa la confiança que els electors han de tenir amb els seus representants. M'ha agradat aquest cap de setmana llegir el diari de Duran i Lleida quan es queixa dels que amb l'excusa d'uns fets que poden ser delictius... s'aprofiti l'ocasió per "destruir" l'adverssari. La democràcia necessita dels partits. Necessita que cada partir pugui exposar i defensar el seu model, la seva recepta davant una crisi o uns reptes conjunturals, siguin econòmics, siguin derivats de corrupteles... Duran Lleida diu jo defensaré la "meva veritat", que fa sinònim de la meva convicció, però necessito el complement de les veritats o conviccions de la resta de partits. Necessito aquest complement no l'absència o destrucció de l'adversari polític... Em sembla bé aquest punt de vista.

Crec en la necessitat i en la viabilitat d'una regeneració política, des de la democràcia. Ho intentem des de ciutadans pel Canvi. S'hi ha compromès el partit dels socialistes de Catalunya. És l'hora de la veritat. Vull pensar que sabrem transmetre el misatge a la ciutadania i recuperarem la confiança dels electors.

Gràcies, Manel Fuentes!

2009-11-06T01:21:00.000-08:00

És el text de la meva col.laboració al diari digital eldebat.cat que van penjar ahir.
------

Potser és atrevit per part meva encapçalar amb un nom propi aquesta columna. Fins i tot algú pot pensar que per la meva condició de diputat és políticament incorrecte. I, tanmateix, també com a periodista, i fent ús de la sempre reivindicada llibertat d’expressió, vull deixar constància del reconeixement professional de Manel Fuentes al capdavant del programa ‘El matí de Catalunya Ràdio’.
Era un repte agafar el programa estrella de Catalunya Ràdio en un moment d’un alta competència radiofònica i després d’un any de persistents desercions en l’audiència de la Ràdio Nacional de Catalunya.Fa només dos mesos que dirigeix el programa i tot indica no només que ha recuperat oients sinó que s’està convertint de nou en el referent de la informació radiofònica matinal a Catalunya.
Manel Fuentes, que ha excel•lit en altres gèneres en el món audiovisual i que havia guanyat un merescut prestigi en el de la sàtira i l’humor, està demostrant avui que domina bé el terreny, sovint minat, de la informació rabiosa del dia a dia. De fet, ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ no deixa de ser un “multiprograma”, amb espais per a la informació, per a l’entrevista, per al debat, per a l’humor, per a la participació, per al concurs... Fuentes juga bé en cada parcel•la però és especialment rigorós i hàbil en l’entrevista. No deixa que l’entrevistat s’esmunyi, formula bé la pregunta, replica, contrasta, insisteix fins a obtenir respostes no susceptibles d’ambigüitat. I, com correspon a un programa de dens contingut informatiu, no té cap complex Manel Fuentes a dibuixar una línia editorial de fons que expressa i defensa en cada obertura de programa. Una línia marcada pel rigor, per l’exigència ètica i per una visió progressista dels esdeveniments. Una línia d’anàlisi contrastada amb el debat plural i feta sempre des de l’òptica catalana. Enhorabona per a Catalunya Ràdio i per als oients que ens podem despertar cada dia amb l’oferta Fuentes.
Després d’aquest desfogament elogiós amb un professional, no puc deixar d’expressar preocupació pel conjunt del col·lectiu de col·legues periodistes que viuen una situació laboral d’extrema precarietat. Una precarietat que pot condicionar sens dubte el seu mateix treball professional. La crisi castiga tots els sectors però el dels mitjans de comunicació, menys visible, és preocupant per l’impacte o les conseqüències que té aquesta situació en els treballadors i en el seu producte informatiu o periodístic. Més enllà de les “patums” mediàtiques, admirades, ben pagades i potser temudes per ‘l’establishment’, hi ha un exèrcit de professionals que, amb contractes precaris i amb sous mileuristes, fan la feina sovint amb autonomia condicionada. Els ciutadans hem de ser conscients que la “seva precarietat és la nostra desinformació” com deia la pancarta de la manifestació a la Plaça de Sant Jaume.

Contra la corrupció i en defensa de la política

2009-11-04T02:09:00.000-08:00

A falta de temps o de voluntat d'escriure unes notes cada dia, em limito avui a penjar l'article que em publica avui el diari El Punt. em comprometo a escriure més sovint al blog.
En defensa de la política
--
En defensa de la política

Plou sobre mullat. L’impacte del cas Pretòria ha tornat a colpejar la ciutadania quan encara no ens havíem refet del malson del cas Millet. La primera conseqüència, més enllà de l’alarma social generada, és una percepció de trencadissa de la confiança entre els ciutadans i les institucions. Entre els ciutadans i els seus representants polítics. Queda sota sospita la feina i la funció d’aquells que tenim el deure de representar, gestionar i vetllar pels interessos de la col.lectivitat. I això és greu. No podem minimitzar aquest impacte ni el recel indiscriminat que generen aquests fets.
Es cert que podem i hem de proclamar la presumpció d’innocència de tots els encausats o detinguts, i que més enllà dels casos descoberts o sospitosos de corrupció, hem de proclamar que no es pot estendre aquesta presumpta culpabilitat a tots els prohoms del país o a tots els polítics. Però això no treu el risc que aquesta situació aboni la maleïda tesi dels que prediquen, des de la demagògia o des la poca convicció democràtica, que la culpa no és dels corruptes sinó del sistema.
Es per això que, des de la plena confiança en la justícia per un cantó i en el sistema democràtic general per un altre, hem de convenir que cada cas de corrupció ha de ser una nova oportunitat per fer net i sobretot per ampliar tots els mecanismes que puguin impedir les pràctiques corruptes.
El missatge és: Tolerància zero, però des de tots els àmbits:
1.-Tolerància cívica i social zero. No només a l’hora de condemnar la corrupció pública o institucional sinó a l’hora de reconèixer i denunciar les mini-pràctiques corruptes que impregnen massa sovint actuacions privades, comercials o professionals que tots comentem, avalem o justifiquem en privat i que generalment no rebutgem amb contundència. Penso, per exemple, en cobraments o pagaments en diner negre, transaccions sense IVA, reformes domèstiques sense permisos... A Espanya es calcula que el frau fiscal arriba ara mateix als 75.000 milions d’€. Poca broma. Aquí em temo que podríem dir que qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra.
2.-Tolerància partidista zero. La vinculació orgànica a partits de imputats o condemnats per corrupció obliga a les formacions polítiques a aplicar amb rigor els seus codis ètics interns a partir d’una exigent vigilància interna, una transparència dels seus comptes i de les seves fonts de finançament i un control de l’actuació dels seus càrrecs electes o de confiança en l’exercici de la seva funció institucional. Els partits han de tenir mecanismes per fer teràpia de prevenció. És una demanda d’ètica política que la ciutadania voldria veure traduïda en llei. Considero que una nova llei de finançament dels partits que imposés la transparència i una llei electoral que contemplés, per exemple, una determinada limitació de mandats i la viabilitat d’una llistes desblo quejades, podrien reforçar la credibilitat del compromís dels polítics al servei del país i la ciutadania.
3.- Tolerància institucional zero. Govern, ajuntaments, institucions públiques han de ser transparents. Informació, participació, comptes clars, exposició i debat públic i alhora exercici del poder de decisió i d’execució sense deixar que les pressions i els interessos privats condicionin els projectes. El creixement d’un municipi o el model urbanístic no el poden dictar els constructors o les immobiliàries. Resistir les pressions externes entra en el sou de l’alcalde, del regidor o del conseller o del diputat. I quan la pressió es fa insistent i reiterativa, cal saber formular la denúncia pública i/o presentar la dimissió.

És hora de la política. No és hora de condemnar els polítics al flagell de l’opinió pública. És la política la que ha de trobar la resposta democràtica als reptes d’una corrupció massa present en el món privat i de vegades massa escandalosa en l’àmbit públic. I per això cal un lideratge no pas de nouvinguts en el món polític sinó per part d’aquells que avui tenen la responsabilitat de governar i donar respostes. Jo apel·lo al president Montilla a encapçalar aquest lideratge de regeneració, buscant la complicitat de totes les forces polítiques, també dels altres poders fàctics i sobretot de la ciutadania. Entre els poders fàctics jo faig una crida als mitjans de comunicació: informació i denúncia dels corruptes i del corruptors, en els àmbits públics i privats, però també projecció de la praxis ètica dels polítics i les institucions quan reforcen els mecanismes que impedeixen impunitats i corrupteles.

De la senyera a la cartera

2009-09-21T08:11:00.000-07:00

Irònicament la setmana passada, en la seva columna d’El Periódico, Josep M Fonolleras suggeria de canviar l’himne de l’Orfeó, de Joan Maragall, substituint la senyera per la cartera: "Per damunt dels nostres cants, aixequem una 'cartera' que ens farà més triunfants" . Els prohoms del país estan passant de puntetes davant un dels escàndols de més càrrega social que hàgim pogut tenir: un dels referents històrics de la Catalunya triomfant s’ha embutxacat amb l’aval de la senyera! els diners d’una de les institucions més emblemàtiques, més estimades i més subvencionades del país. Reconeguda la corrupció pel propi subjecte, no pas per un sobtat penediment sinó acorralat per una inspecció que obria les portes a l’acció de la justícia, sembla com si tinguéssim por de dir les coses pel seu nom i en no poques àgores mediàtiques es valora més la carta de reconeixement del desfalc, amb penediment degudament declarat, que el delicte que l’ha provocada.
Tanmateix, aquests dies són molts els que es troben més còmodes remenant amb passió el menú de les iniciatives de consultes populars per a la independència de Catalunya. Apassiona més aquests debats nacionals que la salut, el tremp i l’exemplaritat de les nostres institucions. Fem-nos-ho mirar.
De fet, és fàcilment comprovable el desequilibri que hi ha en els mitjans a l’hora de focalitzar els grans temes d’actualitat i posar-los en les taules del debat. Són pocs, per exemple, els que darrerament opten pel debat sobre mesures per sortir de la crisi, o per la reforma de la llei d’immigració, o la nova llei sobre l’avortament, o l’augment desbocat de l’atur, l’aplicació de la llei d’educació, l’adaptació dels màsters universitaris al Pla de Bolonya, la fusió de les caixes, els reptes de l’Europa que haurà d’adaptar-se al Tractat de Lisboa... Quina pedagogia es fa des dels mitjans d’aquesta realitat que afecta molt més la vida quotidiana de molts i que condicionen la vida col·lectiva del demà..
Catalunya l’estem fent petita entre tots malgrat que proclamem als quatre vents els desitjos de grandesa per a un futur imaginari d’independència. I no nego la legitimitat de fer consultes ciutadanes. Ni nego la legitimitat de voler i aspirar pacíficament a la independència, però afegiria: potser ara no toca!. Llegia aquests dies a un columnista que amb aquestes iniciatives l’independentisme ha sortit de l’armari. Potser és cert però jo afegeixo que l’exercici de consultes s’hauria de dur a terme no pas com una simple estratègia d’agitació ideològica sinó amb voluntat de poder legitimar resultats la qual cosa obliga a tenir en compte el marc estatutari i la regulació o pacte de les regles que hauran de ser utilitzades per a tot el procés de la consulta: des de la formulació, fins a l’avaluació i interpretació dels resultats passant pels mecanismes d’explicació de les alternatives de resposta a la consulta.
No som pocs els que estaríem interessats a fer un altre tipus de pregunta que formulava l’editorial del darrer butlletí de Ciutadans pel Canvi i que seria si estem disposats a canviar la Constitució per encabir Catalunya en el marc federal que doni resposta al model d’autogovern que una majoria significativa de la població catalana pugui reclamar com a exigència a Espanya.
Mentrestant, i sense renunciar a fer aquest procés, no oblidem les urgències derivades de la situació de crisi que afecta, ara i aquí, a milions de ciutadans.

Discrecionalitat o manipulació del focus mediàtic?

2009-09-18T01:47:00.000-07:00

Recordo bé que quan donava classes de periodisme a Blanquerna un dels debats més vius amb els alumnes era preguntar o saber si hi havia criteris objectius per decidir la importància de les notícies d'actualitat a l'hora de confiigurar una portada de diari o d'obrir un informatiu rediofònic o de televisió. El mateix debat, no tant teòric sinó més pràctic, l'havia viscut també quan tenia responsabilitats d'editor en els espais informatius de televisió o de ràdio amb els consells de redacció corresponents.
De fet, si repassem les portades i/o les editorials dels diaris ens adonem que hi ha dies que coincideixen la majoria de mitjans, però n'hi ha d'altres que no. Descobrirem també fins a quin punt la línia editorial del diari condiciona sovint el que es destaqui més una notícia que una altra. Podríem dir que el mitjà es retrata al llarg de les seves portades i que, en la seqüència dels dies marquen un determinat accent o tendència ideològica en la selecció o en el relleu que es dóna a una determinada informació. Vull dir que no és casual ni irrellevant perquè genera, d'una manera subtil, un determinat estat d'opinió i sovint incideix també en els temes de debat de terminades tertúlies audiovisuals.
Avui, divendres 18 de setembre, em fixava en un cas concret. Em fixava en l'estructuració informativa que ens ha facilitat el Centre de Documentació Política, una Fundació que elabora el resum diari de l'actualitat per a les Institucionas Polítiques de casa nostra. Quina era "LA NOTÍCIA DEL DIA"? No era pas les noves informacions sobre les irregularitats en l'afer Palau de la Música, reconegudes per part de Fèlix Millet i posades en portada i en l'editorial d'almenys tres diaris, sinó que remarca un dia més el tema de les consultes sobre la independència... Aquesta era "la" notícia del dia?. De fet, si repassem els diaris, veurem que a part del cas Millet, hi ha altres notícies molt destacades avui pels mitjans: la reforma de la llei de l'avortament, la TDT de pagament, les mesures contra la crisis...
M'he preguntat aquests dies que hem estat donant voltes a la consulta d'Arenys i a les que puguin venir, si realment la preocupació ciutadana gira sobre aquest contenciós o estem fent una estafa a la ciutadania desviant l'atenció i passant de puntetes de fets o situacions que retraten un moment especialment greu de la vida col.lectiva.

Reacions i reconsideracions

2009-09-16T08:22:00.000-07:00

El meu blog s'ha traduit avui en un article a El Punt. Haig de dir que van ser moltes les entrades al blog i m'imagino que seran encara molts més els lectors del diari. Un article o unes reflexions que no deixen indiferent a les persones. He rebut correus, comentaris i reflexions de tota mena. Pretenia precisament això. Que col.lectivament ens puguem preguntar sobre com protegir uns valors que sovint es qüestionen però que són bàsics per mantenir una coherència en la manera com hem volgut organitzar-nos col.lectivament. Es un terreny en el que no n'hi ha prou de suggerir-ho personalment. Considero que fins i tot el CAC hauria de dir-hi la seva.
Dit això, vull afegir que els meus comentaris, el meu article, o el meu suggeriment no forma part de cap encàrrec. Escric o dic en veu alta el que considero pertinent, a títol exclusivament personal i sense pretendre implicar-hi ni el grup parlamentari ni el PSC. És aquella llibertat d'expressió que vull per a tothom i que vull també per a mi però sempre dins del marc de convivència i de respecte que ha d'estar al servei del reforçament del sistema democràtic. Alguna de les reaccions o dels comentaris que m'han arribat, curiosament sota signatura anònima, no ho respecten aquest marc convivencial. Això em dol. No pas la discrepància.
I paral·lelament aquests dies rebo també correus i algun power point, carregats de mentides i de falsedats contra Catalunya i els catalans. Em preocupa perquè veig que en massa fronts s'està jugant en foc i en lloc de la convivència s'atia la confrontació. Qui ho pot parar? Hi ha una primera resposta política que seria: un bon govern i una bona oposició. Però una segona resposta és mediàtica. Els mitjans, que en l'etapa de la transició van tenir un paper cabdal per fer, de manera constant, una mena de pedagogia de la democràcia, avui hauiren també d'assumir un paper de regenaració democràtica més que no pas encendre metxes de descrèdit i de pura confrontació.
Reconec que, globalment, els nostres mitjans públics ho estan fent. El que passa és que està comprovat que la cridòria ven i suma audiències i el risc és que, algunes vegades, prevalgui aquest factor per damunt de la tasca diària de la professionalitat, el rigor i la creativitat.

TV-3 . Són suficients les disculpes?

2009-09-15T02:41:00.000-07:00

Jo vaig ser un dels astorats en veure dijous passat que just després d’acabar el discurs institucional del President amb motiu de la Diada, en Sergi Mas sortia en pantalla en un marc expressament copiat al del President parodiant el discurs amb el to desqualificador i burlesc de l’al·locució de Montilla. Senzillament frívol. Senzillament injustificable. Injustificable perquè no pot ser considerat només com un error humà, o com un simple lapsus. Estava enregistrat. Ho sabia el director de Polònia. Estava detalladament previst l’encadenat en la graella de programació que algú m’imagino que deu revisar. Ho sabia, per tant, el realitzador... i s’emet enganxat al discurs oficial deixant que la paròdia desdibuixi maldestrament la figura del President Montilla
Sigui qui sigui el President, sobretot quan s’adreça al país és el President de tots. Les seves paraules recollien el missatge institucional en el dia de la Festa Nacional. Algú s’imagina de la televisió pública de cap dels Estats sobirans del nostre entorn democràtic una tractament similar al President del País?
Considero que es va traspassar una ratlla professionalment injustificable. La direcció de TV3 va demanar l’endemà disculpes per l’incident, però no són suficients les disculpes. No n’hi ha prou en reconèixer que no va ser correcte el tractament de la seqüència. La direcció de TV·3 ha promès d’esbrinar l’incident. Probablement en la comissió de control del Parlament es donarà o es demanarà una explicació. Però considero que, mediàticament, més enllà del fet concret de qui guanya la partida entre els dos “personatges Montilla”, si l’autèntic o l’imitador burleta, la nostra televisió pública ha d’obrir un debat seriós sobre criteris o llibre d’estil que s’imposa en la cadena en el tractament de la primera autoritat del país. En cap país del món una televisió pública s’atreveix a tractar el President com setmanalment ho fa Polònia. Sense anar més lluny ningú s’imagina que això hagués estat possible en l’etapa de Jordi Pujol. La conclusió no ha de ser que avui TV-3 és més independent o que els socialistes són més tolerants o més “masoques”. .
No seré jo qui negui que els polítics, inclòs el president, no puguin passar puntualment pel sedàs mordaç, irònic i crític els humoristes, però és que en el cas de Polònia s’ha arribat a fixar un perfil o una caricatura fixa, no només del President sinó dels altres líders polítics que acaben consolidant un perfil que desbanca el real. Una imatge que a la llarga, en l’imaginari col·lectiu dels telespectadors, acaba calant com a retrat robot del personatge real i no simplement del bufó que l’imita. Esdevé “foto fixa” i inamovible que cada setmana martelleja en la mateixa direcció. I això no desqualifica pas els actors de Polònia: són uns esplèndids professionals de la imitació, de la sàtira i de l’humor però allò que va començar com la tira còmica i simpàtica de l’humor transgressor pot deixar de ser un simple gag carregat d’ironia per esdevenir un referent no exempt de càrrega política. I no em refereixo només al cas del President Montilla sinó que el faig extensiu a la resta de líders polítics, quan l’estereotip sistemàtic i no el simple gag puntual els acaba convertint en un perfil més vàlid que l’original per als telespectadors
Ens queixem sovint de la desafecció política dels ciutadans i de la seva poca confiança en els polítics. Segur que l’actuació o el comportament d’alguns dels polítics poden donar peu o poder explicar aquesta mena de desafecció. Però si creiem que el sistema democràtic és el menys dolent dels sistemes que tenim per governar el país ens haurem de preguntar com l’hem de prestigiar entre tots. I els mitjans de comunicació hi tenen un paper cabdal. El President Obama ho deia fa pocs dies referint-se al periodisme dels EUA. Després de lamentar la tendència creixent del periodisme grog, el president apel·lava a una aposta pel periodisme honest, objectiu i meticulós assegurant que d’això en depèn la democràcia.
Fem-nos-ho mirar. I sense posar murs a la llibertat no renunciem a consolidar el sistema democràtic i aquells referents que fan possible precisament l’exercici pacífic de totes les llibertats.

Arenys: Problema Nacional no. 1 !

2009-09-07T13:53:00.000-07:00

Avui el recull de premsa que ens arriba cada dia als diputats i que elabora el Centre de Documentació Política sota la direcció de Miquel Sellarès, remarcava com "la notícia del dia" el cas de la consulta d'Arenys. Podem dir que el Centre de Documentació consagra cada dia allò que considera que és més imporant i ho posa com a notícia del dia, com a notícia destacada i aplega tota mena d'articles que hi fan referència. Això fa que els programes de ràdio, les tertúlies i les declaracions que es reclamen al llarg del dia dels polítics siguin també arrossegades per aquesta selecció informativa. Es una dada que un altre dia m'agradaria comentar per destacar que la tria de les informacions de qualsevol mitjà no és neutra. Ho deixo només apuntat.
Per alguns, doncs, sembla que la consulta d'Arenys és la notícia més important del país i és la que que genera rius de tinta als diaris i anàlisis patriòtics a les tertúlies dels audiovisuals! Els aturats, la crisi de les empreses, les alternatives per sortir de la recessió, les propostes de canvi de model productiu, el pes i la responsabilitat del poder financer en aquest context de crisi congelada, el rol dels sindicats, la passivitat de la gent jove, la tendència mantinguda dels partits polítics no pas a aportar alternatives sinó a aprofitar-se de la crisi per desgastar un dia i un altre el govern... això no és objecte d'anàlisi, de debat ens els mitjans. Les causes identitàries tornen a eclipsar els grans reptes de país. No som ni tan sols capaços de mirar què fan a fora: com apliquen receptes noves, receptes pròpies per impulsar la recuperació. Pocs comentaris analítics a l'intent del president Obama per reformar la política sanitària als EUA que donaria peu a confrontar-la amb la nostra! ... Tot això són problemes l'anàlisi dels quals o no es fa o no engresquen la gent normal del carrer que té una oferta mediàtica prou potent per poder gaudir de la Vuelta, o de la cursa de Formula 1, o de motos o l'arrencada de la lliga de futbol... mentre que els "teòricament" més lúcids donen voltes i voltes a la possibilitat o no d'organitzar una consulta sobre l'autodeterminació... Ens hem begut l'enteniment! Es com si en un vaixell que s'enfonsa els tripulants estiguessim més pendents de salvar la bandera que oneja al capdemunt del màstil que de la seguretat dels passatgers.
No hi tinc res en contra del fet que es faci la consulta d'Arenys però no el convertim amb el referent del gran dilema col.lectiu del país i dels catalans. I quan es faci aquesta o una altra consulta similar vetllem tots per a que es compleixin tots les regles del joc democràtic: transparència, crida a la participació, informació àmplia i suficient i defensa pública de l'abast de totes les alternatives de resposta... Juguem net des del començament i no pretenguem que juguin només o majoritàriament aquells que avalen els resultats pretesos pels organitzadors de la consulta.

La "tirania del present"

2009-08-21T03:58:00.000-07:00

La convalescència aquests dies m'ha permès sobretot llegir. Tres llibres han ocupat simultàniament la capçalera: "Anatomia de un instante" de Javier Cercas. "Maquiavel en democràcia" d'Édouard Balladur i "El futuro y sus enemigos" de Daniel Innerarity. Anàlisi d'una etapa històrica el primer, anàlisi dels mecanismes del poder en la societat democràtica, el segon i reflexions filosòfico-morals sobre el pes del present i del futur en l'acció política, el tercer. El llibre de Cercas sobre l'entrellat del 23F m'ha ben enganxat. Potser perquè em recordava moments viscuts i noms i protagonistes ben coneguts. Interessant la distinció que fa al llarg de tot el llibre de la talla política d'Adolfo Suàrez que qualifica més aviat mediocre i del seu rellevant paper en la transició que considera molt reeixit fins a les postrimeries del seu mandat. Em va captivar el paral.l-lisme i el contrast personal i polític que dibuixa Cercas de tres parelles de protagonistes d'aquell moment: Suàrez-Armada, Tejero-Carrillo, Milans del Bosch-Gutiérrez Mellado.

El llibre de Balladur recopila els trets més destacables de la dinàmica del poder en temps de democràcia, les formes noves de seduir el poble (l'electorat) que té periòdicament en les seves mans la capacitat d'escollir els seus governants, les formes noves de guanyar aliats, les formes noves de vendre els èxits o de silenciar els errors, el pes dels mitjans de comunicació...

El llibre d'Innerarity és més filosòfic però es tracta no pas d'una filosofia de les essnències sinó la filosofia de l'acció política, de la política democràtica. Interessantíssim. Un dels punts que he trobat més interessants fa referència al que ell anomena la "tirania del present". Els polítics, diu Innerarity, estan excessivament condicionats pel present, per la immediatesa de la seva acció i de les seves decisions. El fet de tenir sempre unes eleccions a la vista i senzillament uns sondejos d'opinió sobre la valoració en el dia a dia que tenen els ciutadans del governant fa que les seves decisions o les seves reaccions estiguin condicionades a obtenir rendibilitat o en les urnes o en els enquestes d'opinió i no saben o no s'atreveixen a actuar en perspectiva de més llarg termini, en perspectiva sobretot de més enllà del seu propi mandat. Els reptes que tenen avui les societats modernes són reptes de futur però d'un futur que va més enllà dels períodes electorals però que cal preveure avui, que cal afrontar des d'avui mateix: reptes com el canvi climàtic, com l'energia nuclear per exemple, exigeixen decisions que no condicionen tant la generació actual com la que vindrà i els afectats de futur que encara no tenen avui ni veu ni vot per exigir polítiques que els condicionaran han de poder tenir portaveus cienjtífics, intel.lectuals però també polítics que demanin als governants garanties i condicions de vida de futur més justes i qualitatitvament més sostenibles. Governar no només per a la immediatesa, no només per als resultats mediàtics del moment sinó amb visió d'Estat, amb visió de governant de país que ha d'afrontar els reptes de futur amb decisions que potser avui no seran valorades per un electorat massa presonar del present.

Penso que caldria que els polítics i els intel.lectuals generéssim debats d'aquesta mena i féssim pedagogia d'una acció política no condicionada exclusivament per la immediatesa de la crítica o de l'aplaudiment dels tertulians "sabelotodo" que monopolitzen cada dia les àgores d'opinió dels nostres mitjans de comunicació.

Espanya Federal: Defensa de l'Estatut, SÏ. Antiespanyolisme, NO

2009-08-17T01:34:00.000-07:00

El ministre de Justícia ho ha expressat amb tota claredat: Validar o no l'Estatut de Catalunya marcarà el futur del model autonòmic de l'Estat. Ens trobem en una fase decisiva del desplegament de l'Espanya de les autonomies. La Constitució va dibuixar un marc prou flexible per encaixar un model d'Estat descentralitzat que després d'uns anys de funcionament i a partir de l'experiència de cada autonomia i de la constatació dels dèficits i alhora de les seves potencialitats han permès obrir camins nous i recollir-ho en la reforma dels respectius estatuts. Després de l'etapa de la transició podem dir que estem en el moment clau de configuració més definitiva del model d'estat. O ens quedem en la reforma simple d'Estat descentralitzat o avancem de forma decisiva cap al model federal. La sentència del TC sobre l'Estatut de Catalaunya donarà les pistes de fins a quin punt el Constitucional considera que avançar cap a l'Espanya Federal és compatible o no amb la Constitució. Moment clau, doncs, per al futur no només de Catalunya sinó també d'Espanya.

El dilema, per tant, no és només si el text estatutari és constitucional o no, sinó si el text constitucional ens permet anar més enllà en la configuració de l'Espanya plural. La resposta negativa donaria arguments als que propugnen obertament l'opció independentista. Aquests sectors desitgen en el fons que la sentència del TC sigui negativa o restrictiva per avalar la dinàmica de ruptura. Els que considerem constitucional l'Estatut aspirem a poder-lo desplegar en tota la seva potencialitat i permetre que Catalunya esdevingui el motor d'una reforma en profunditat de l'Estat.

La proximitat de la sentència del TC dóna peu aquests dies a posicionar-se tant per part dels partits polítics com de l'anomenada societat civil. Es dibuixen clarament dues línies: els que convoquen directament a la protesta i al rebuig de la sentència, sense esperar saber-ne el contingut o l'abast i els que estan a l'aguait de veure'n l'abast per poder calibrar la contundència de la resposta col.lectiva. Per als primers, més que la defensa de l'Estatut, que potser molts ni el van defensar ni el van refrendar en el seu moment, preval el rebuig radical del marc polític que li pot donar sentit. Més d'un desitja apassionadament la sentència negativa per justificar objectius rupturistes. L'antiespanyolisme és molt més fort que la defensa de l'Estatut. Per als segons hi ha un primer moment de prudència a l'espera de conèixer el contingut de la sentència. Si aquesta qüestiona punts claus del text estatutari és evident que la reacció política haurà de ser valenta, col.lectiva, agosarada per recordar, primer que tot, on radica la sobirania que avala una llei orgànica aprovada a les Corts Generals i refrendada pel poble de Catalunya i en segon lloc perquè, qüestionar-la per part del tribunal intèrpret de la Constitució, obligaria a plantejar-se la prevalènça de les instàncies on recau la sobirania democràtica. Grinyolaria, sens dubte, l'estructura orgànica de l'Estat. La resposta seria un posicionament no antiespanyolista sinó una pressió exigent per refer els pactes d'Estat en el marc d'un nou model d'estructuració de l'Espanya plural. Si l'Estatut no cap en la Constitució, potser el que cal és canviar la Constitució. O encara més fàcil, canviar el Tribunal Constitucional.

Noves tecnologies a la Salut pública

2009-08-07T09:49:00.000-07:00

He deixat l'hospital: l'etapa de fet més "dolça" d'una intervenció quirúrgica: estàs sempre en mans dels professionals que segueixen el procés amb rigor i amabilitat. La veritat és que només puc fer elogis tant de la professionalitat del Dr. Ferran Montserrat (cirugià) com del Dr. Muniesa (rehabilitador) i dels seus respectius equips de l'hospital de l'Esperança.
He començat a casa la segona fase de rehabilitació, potser més dura i sovint dolorosa, amb viatge diari a l'hospital i atenció personalitzada del personal de trauma. Dimecres TV· va ensenyar l'aposta que ha fet l'hospital de l'Esperança i concretament el Dr. Muniesa per introduir les noves tecnologies en el procés de rehabilitació. Avui m'ha ofert la posssibilitat de participar-hi com a pacient i la fisioterapeuta Mercè m'ha explicat el sistema telemàtic de rehabilitació controlada a distància. Un programa degudament dissenyat permet al pacient fer i veure els exercicis des d'una pantalla d'ordinador que enregistra els moviments, avalua la correcció de cada un d'ells i els arxiva per a que siguin analitzats després pel professional de l'àrea de rehabilitació de l'hospital. Seinzillament fantàstic. Si el pacient des de casa pot procedir telemàticament el seu procés rehabilitador els professionals poden atendre mentrestant altres persones i agiliten i amplien el servei. És bo que sigui la Salut Pública que empenyi aquesta introducció de les noves en el camp de la sanitat pública. N'hem d'estar orgullosos. Sovint es destaquen deficiències, que també n'hi ha, però poques vegades s'epliquen els avenços, les apostes de futur, la qualitat de servei que es vol donar i es dóna en una àrea tan bàsica del servei públic com és la sanitat. Benvinguda tecnologia !.

represa des de l'hospital

2009-08-02T07:52:00.000-07:00

Estic recuperant-me d'una intervenció de pròtesi de genoll a l'hospital de l'Esperança, a Barcelona. La tranquil.litat de l'habitació hospitalària, quan no tens visites, et permet llegir, pensar i escriure. Es una bona ocasió per reprendre la presència al blog que he descuidat durant moltes setmanes arrossegat per l'activitat del curs parlamentari. I, tanmateix, penso que cal trobar l'estona per escriure i per dir en veu alta allò que un sent o veu o pensa o llegeix... El blog l'entenc més com una pàgina personal d'expressió lliure sense massa miraments ni cap pretensió fora de la de obrir el cor i la ment i compartir pensaments o experiències o vivències.
Quan entres a l'hospital toques de prop un món nou, un món especial. Persones forçades a fer una parada curta o llarga en la seva vida "normal". Persones il·lusionades per recuperar la salut o més qualitat de vida. Persones deprimides que veuen que el seu cicle vital està en fase decadent.. Veus els malalts i veus també les persones que els acompanyen: família sobretot, amics... Sents com es valora l'afecte, l'amistat, la companyia, el detall de passar una estona...
Avui feia una passejada amb el genoll operat a la planta quarta de l'hospital. He anat fins a la sala on hi ha geriatria o els malalts de llarga durada. M'ha colpit. Sentia crits, crits que jo no entenia, repetits una i una altra vegada. Persones amb la demència senil accentuada que els passejaven també per aquells passadissos. M'ha impactat la imatge d'un ancià que cridava coses sense cap sentit que era passejat per una dona relativament jove que després he sabut que era la seva filla. Mentre ell criadava, ella molt dolçament li cantava gairebé a cau d'orella, el Virolai. Segur que per a l'ancià tenia una ressonància relaxant o pacificadora però la impressió externa era impactant.
Pensava en el personal. He parlat amb les infermeres. N'hi ha de vocació autèntica. N'hi ha de més funcionarials.. però es queixen totes de la precarietat laboral, dels recursos, dels mitjans tècnics, del manteniment.. tot i reconèixer que professionalment la nostra sanitat és molt bona.
Dies, doncs, per tocar de peus a terra, per entrar en contacte amb un món que sempre hi és però que no tonquem habitualment i que mereix atenció, reconeixement, recursos i ha de ser un referent de la nostra política socialista al servei de la qualitat de vida dels ciutadans.

Serà un agost especial. Sense vacances per poder estar en forma a l'arrencada del nou curs parlamentari. Un curs que serà tens, vital per consolidar l'aposta d'una política d'esquerres: això s'ha de veure i tocar en el camp de la salut, de l'educació, de la seguretat, del medi ambient, de la justícia, de la cultura.
Espero que em sigui una ocasió més per reforçar el compromís de servir al país.

El futbol pot deixar de ser opi?

2009-05-19T06:44:00.000-07:00

No em resisteixo a parlar de l’espectacle de masses que des de fa quinze dies és el tema més comentat en les converses de milions de persones.... d’aquí i de fora. Em refereixo el futbol del Barça, el futbol del campió de la Copa i de la Lliga. Falta una setmana per la final de la “champions”. Es possible que s’aconsegueixi el triplet que mai ningú no ha aconseguit en la mateixa temporada. Però és igual que no ho aconsegueixi. Com deia dilluns Johan Cruyff “la fòrmula del Barça de Guardiola no deixarà de ser bona si no guanya la Lliga de Campions”.
Un treball rigorós, exigent, col·lectiu, professional, de tota la temporada és el que ha fet que el mateix equip de la lliga passada es convertís avui en el referent mundial del millor futbol que s’hagi practicat de forma continuada. S’han guanyat partits, s’han fet gols, però per damunt de tot s’ha jugat de forma extraordinàriament estable al límit de l’excel·lència.
Aquest estil col·lectiu no improvisat, està redimint el futbol. Després de veure la trajectòria de la lliga més enllà fins i tot dels darrers partits, (el del Chelsea, el de Mestalla i sobretot el del Bernabeu), hom arriba a la conclusió que el futbol ja no és només guanyar el matx sinó jugar amb intel·ligència, oferint bellesa, espectacle i eficiència. I això pressuposa esforç, racionalitat, disciplina, sentit d’equip i naturalment una bona batuta de direcció amb autoritat reconeguda.
Dic que aquest estil de joc del Barça està redimint el futbol que ja no pot ser titllat d’opi de les masses perquè ha esdevingut espectacle de bellesa de primera magnitud. Més d’onze milions d’espectadors van veure la final de la Copa del Rei. Gairebé un milió i mig eren catalans.
Tots gaudint del mateix espectacle i compartint la mateixa admiració pel joc dels jugadors de Guardiola.
Ni els xiulets a l’himne ni les pancartes independentistes van enterbolir aquell dia la victòria neta dels jugadors del Barça. Em vaig congratular de la decisió immediata del director de TVE decidint el cessament fulminant del director d’esports. Potser Julián Reyes no és el culpable immediat de l’intent d’amagar el que se sentia o passava en el camp, però n’era el responsable directe. Sóc dels que penso que un himne xiulat sempre és millor que un himne censurat. En democràcia allò que es vol amagar acostuma a prendre una dimensió que va més enllà dels decibels d’una cridòria que en el pitjor dels casos no deixa de ser senzillament quantificable.
Per acabar: Guardiola ha sorprès pels resultats, però jo vull remarcar que hauria de ser valorat per damunt de tot pel seu rigor, per la seva filosofia, per la seva autoritat guanyada a pols a dins del vestidor, per la capacitat de fer de pal de paller d’unes peces que sovint són difícils d’encaixar sense que se’n resisteixi algun protagonisme comprensible però distorsionador del conjunt. Guardiola ha après de la seva pròpia experiència. Reconegudes les seves qualitats, només cal esperar que ningú no en vulgui fer ara un mite. Els mateixos que avui el posen pels núvols un dia li trauran els mocadors al camp demanant el seu cap. Voldria que aquest dia trigui molt a arribar i que el seu treball i la seva saviesa ens permetin gaudir d’un equip i d’un joc que no deixa de ser un bàlsam per trampejar la crisi amb algunes d’aquestes dosis d’alegries col·lectives.

Amb interrogants i esperances

2009-05-04T11:24:00.000-07:00

El blog ha dormit força temps i no per falta de ganes d'escriure sinó per les presses i per l'acumulació de fets, de situacions, de notícies, de sensacions contradictòries que voldrien una reflexió serena que no tinc.
Avui estic sol a casa i m'he decidit a picotejar l'actualitat més immediata.
Penso d'entrada en Euskadi. Demà Patxi López serà investit Lehendakari. Un dia històric carregat de tota mena de presagis. No hi ha dubte que és una fita que dóna un tomb a la política basca. Patxi López serà president d'Euskadi primer gràcies als vots dels seus votants i després gràcies als vots dels diputats del PP. Pot ser una hipoteca. Per a què no ho sigui faran falta dues voluntats: La del PSE de no recolzar-se exclusivament amb el PP i la del PNB si sap allargar la mà per una etapa de transició que superi la visió maquiavèlica que divideix el país en bons (nacionalistes-euskalduns) i els dolents o venuts a les "forces d'ocupació" (espanyolistes). Patxi Lópex té el repte de superar aquest binomi. Jo vull creure que té voluntat de fer-ho, de posar els instruments per aixecar barreres divisòries i construir un país de sensibilitats diverses però que aplega ciutadans que miren el futur d'Euskadi amb voluntat de sumar per fer possible la convivència, el silenci de les pistoles i el projecte compartit d'un País Basc obert a totes els projectes viables de futur.

He seguit la represa del columnista d'El País, Enric Gonzàlez, que ha estat quatre dies sense escriure i ha generat moltes especulacions. La seva columna d'avui és un acte de fe en el periodisme lliure. Lliure d'hipoteques empresarials o de presions d'interessos inconfessables. No és gens fàcil avui dia. "L'ésser humà -diu- és capaç del millor i del pitjor ..." i amb ironia continua: "en general, fem el pitjor i somniem el millor" i acaba citant en Manuel Vàzquez Montalbán quan diu "estem rodejats. Queda per veure si aquest setge acabarà com Numància o Estalingrad". El periodisme avui està molt condicionat per les empreses periodístiques, la seva línia editorial, les seves complicitats polítiques... I el periodista de base poca força té quan el mercat és precari. Jo voldria que els mitjans públics, alliberats de les pressions governamentals puguin ser un referent exemplar de periodisme lliure, crític (que no vol pas dir antigovernamental) sinó rigurós, contrastat, plural.

El President Montilla espera del govern central fets i no només bones paraules. El país no pot continuar posant nous terminis. sobre el finançament el President ha dit que ens separen encar "milions" però també "visions diferents respecte al model". M'agrada la fermesa del President Montilla. Vull pensar que Rodriguez Zapatero no jugarà amb foc en un moment que necessita d'avals generadors de confiança. Arribaràa al debat sobre l'Estat de la Nació amb tots els deures fets?.

Eleccions: Petites variacions que generen grans canvis!

2009-03-02T08:03:00.000-08:00

A dos dies de les eleccions a Galícia i a Euskadi. Tot va molt de pressa. Amb 38 escons (probablement) Núñez Feijoo serà investit president de Galícia. Pérez Touriño deixa la primera fila del PSG i s'obre el parèntesi d'un nou lideratge socialista a Galícia. A Euskadi Patxi López, malgrat ser el lider de la segona força més votada, té tots els números per esdevenir el nou Lehendakari. El PNB ja ha avisat que s'ho prendrà com una agressió i amença en retirar el suport a Madrid al govern Zapatero. Em pregunto: No és el PNV qui deia durant la campanya que la política autonòmica no ha d'estar condicionada (i per tant no ha de condicionar) la política espanyola? Ara ja sí?

No es pot negar que el mapa polític ha donat un tomb i ho notarem en les properes setmanes. Posats a llegir la lletra grssoa dels resultats haurem de convenir que, numèricament, repassant xifres i fent comparatives s'hauria de concloure que hi ha hagut petites variacions respecte al resultat des les darreres eleccions però en realitat el petit ball de sumes i restes dóna peu a un gran canvi tant a Galícia com al País basc.

A Galícia el PP passa de 37 a 38/39. Un o dos escons suficients per a la majoria absoluta i comporten un canvi de govern. Touriño ha presentat la dimissió. El PP de Mariano Rajoy estan eufòrics perquè a més de recuperar el poder a Galícia i gaudeixen d'una treva en els seus problemes interns. El retorn del vot massiu al PP considero que no ha estat tant una aposta pel partit de Fraga com una mostra de desengany del bipartit que no sabut presentar un model nou i diferent de governar Galícia. S'han canviat els noms de les poltrones però no s'ha canviat la manera de transformar un territori i un país que porta hipoteques del passat que l'esquerra no ha sabut transformar en polítiques de futur. S'ha gestionat, però no s'ha introduit noves formes de fer política ni s'ha sabut projectar un nou model d'estructura social i de dinàmica democràtica.

A Euskadi valoro l'oportunitat d'un canvi. No voldria veure senzillament l'alternança entre un 50% "nacionalista" i un altre 50% "espanyolista". Voldria veure un mapa polític nou en el que s'alterna el lideratge en el marc d'una nova correlació de forces. Patxi López necessitarà dels vots del PP per ser investit però això no equival ni a compartir amb els populars el govern ni a fer una mena de pacte programàtic o de legislatura. Patxi Lópex no és el lider d'una fracció frontista a Euskadi. Es el líder d'un partit que ha après que al País basc no es pot governar sense tenir en compte tot el que suposa el nacionalisme. Patxi López, tard o d'hora -jo diria que tan de bo fos més d'hora que tard- haurà de pactar els grans temes del país amb el PNV. D'entrada ha volgut recordar una cosa: que el PNV no és Euskadi. No és -ha dit- ni el règim ni la religió d'Euskadi. S'ha d'acostumar a veure's com un pasrtit politic que ha estat governant i que pot estar a l'oposició. A partir d'aquñi, dialogar, dialogar i pactar sense exclusions.

Em preocupen els més de 100.000 vots nuls. És una mostra que la situació no és de plena normalitat. No pot ser que 100.000 bascos vulguin participar en el joc electoral i no trobin un referent per als seus posicionaments. No m'agrda la llei de partits però vull creure que si Aralar s'ha guanyat un espai democràtic molt important en aquests comicis pot ser un senyal de la possibilitat que es consolidi un referent per als abertzales que d'una vegada per totes renunciin a la violència per defensar el seu projecte sobiranista.

Etapa interessant. Apassionant. Veurem com condiciona altres realitats i altres aliances en el futur immediat.

Les dues memòries confrontades

2009-02-28T10:54:00.000-08:00

Les dues memòries confrontades

Dimecres vaig viure una experiència parlamentària impactant. Hi havia convocada la Comissió d'Afers Institucionals per procedir a les compareixences sol·licitades en la tramitació del projecte de llei sobre "la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista" coneguda col·loquialment com a llei de fosses.

Les circumstàncies van fer que la presidenta de la Comissió optà en el seu moment per fer asseure plegats a dos dels compareixents: el senyor Pere Fortuny de l'Associació pro memòria als immolats per les llibertats a Catalunya i el reverend Josep Paniego, postulador de la causa de beatificació d'una cinquantena de religiosos gabrielistes assassinats per les faccions incontrolades de la FAI i CNT.

La coincidència va donar peu a escoltar, un darrere de l'altre, dos discursos ben oposats: el del Sr. Fortuny que reclamava el dret a la memòria de les víctimes de la violència franquista que havien estat assassinats per la seva defensa de les llibertats i de la República i avalava el projecte de llei que reconeix el dret a identificar, recuperar, inhumar les seves restes i procedir a un reconeixement de la seva lluita democràtica. Per l'altra banda i present encara a la mesa el senyor Fortuny, va prendre la paraula el Sr. Paniego que amb un to de veu litúrgicament cadenciós qüestionava d'entrada l'oportunitat de la llei i insistia en remarcar el fet que el col.lectiu de religiosos per als quals ell postula la causa de canonització, van ser assassinats per les "ordes anarquistes i marxistes" no pas per ser franquistes sinó senzillament per ser religiosos i prou. Sobre l'oportunitat de tirar endavant el projecte de llei que s'està debatent, opinava que abans s'hagués hagut de fer una consulta a la ciutadania per preguntar si troben bé, en un moment de crisi, fer una despesa considerable per recuperar els cossos enterrats en fosses comunes o si no seria millor deixar-ho tot com està. Va aprofitar la seva intervenció per dir que el règim franquista va fer disbarats però va fer també coses bones, entre d'altres la seva ideologia, la capacitat d'evitar la implicació espanyola en la segona guerra mundial i el fet d'haver construit grans envassaments...

Els portaveus dels dirigents grups vam intervenir posant les coses al seu lloc però el moment més punyent va ser quan els compareixents van tornar a prendre la paraula. Fortuny no es va poder estar de replicar a la provocaciò del religiós amb dos arguments ad hominem: Senyor Paniego, va dir més o menys: "com és que el preocupa la despesa que pot suposar la recuperació de les restes dels desapareguts i de fer-ne memòria!... Perquè no es preocupa i denuncia la despesa que està fent l'arquebisbat de València construint una església monumental per honorar els seus "màrtirs"... Li vull recordar que al meu pare el van matar per una denúncia d'un capellà que fins i tot en el darrer moment no voler intercedir per evitar el seu afusellament..."

Fortuny es va sortir de la comissió abatut i va dir que aquell seria un altre dels dies que no oblidaria mai.

En la meva intervenció jo vaig tenir l'oportunitat de recordar al Sr. Paniego que si bé tant els afusellats representats pel Sr. Fortuny com els seus eren igualment víctimes d'una violència condemnable, el que no ha estat igual ha sigut precisament la memòria o la desmemòria d'uns i altres: el franquisme i l'església van poder recordar i honorar les seves víctimes, els seus noms van penjar de les parets de les esglésies i molts estant cami dels altars... i en canvi els altres van ser humilats i calumniats pel règim franquista primer i silenciats després per l'amnèsia assumida en l'etapa de la transició. Dues memòries traduïdes en seu parlamentària 70 anys després de la guerra civil. Va ser una sessió emotiva.

Les ferides d'aquella guerra i de la dictadura que en va seguir van deixar un rastre que, com es va comprovar aquesta setmana, encara afecta avui a persones familiars o pròximes a les víctimes. Dimecres vam comprovar que d'alguna manera són vives encara les "dues Espanyes". La tardança en la recuperació de la memòria col·lectiva i en la pedagogia per explicar el que va comportar la rebel·lió militar i la dictadura franquista fa que subsisteixin col.lectius avaladors o justificadors d'aquell règim enemic de les llibertats.

Picotejant l'actualitat

2009-02-15T02:52:00.000-08:00

Eleccions gallegues i basques.
Curiosament no es qüestiona a Galícia que pugui governar una coalició de partits i no el partit que guanyi amb vots i amb escons. Encara que guanyi el PP a la ratlla de la majoria absoluta cap analista polític desligitima un govern de socialistes i BNG. Per què a Catalunya encara es retreu com un gest poc democràtic que CiU s'hagi quedat a l'oposició?
Euskadi. La possibilitat que el PNB no arribi a la Lendakaritza no és una quimera. Patxi López pot ser el nou President d'Euskadi. Cal repetir una i una altra vegada que aquesta alternativa no suposa una desbasquització del govern d'Ajuria Enea. Són tan bascos els socialistes com els penebistes i, tanmateix, cal dir que hi haurà un altra manera d'encarar els problemes de fons del País Basc tan democràtica i tan legítima com l'actual. El que em preocupa de la consulta actual és aquesta mena de desempar democràtic que té una àmplia massa d'electors que no trobaran un referent de representativitat en aquests comicis. Em refereixo al col.lectiu indeterminat que es coneix com el món radical abertzale. Hi ha un 15% d'electors que es lamenten de no tenir opció de donar el seu vot a una llista que els representi i asseguren que votaran per una candidatura inexistent i, per tant, el seu vot serà nul. Alguna cosa està fallant a Euskadi. No es pot deixar fora del marc democràtic un ampli nucli de ciutadans. Caldrà bastir nous ponts de diàleg, eliminar resistències i teixir complicitats. Entre altres coses caldrà per part del nou govern que sorgeixi d'aquests comicis, trobar la manera per evitar exclusions sociològiques d'una consulta democràtica.

Crisi i Autonomies. Em preocupa l'abast. Em preocupa el degoteig d'aturats, de tancament d'empreses. I no penso en les empreses grans que surten a les informacions dels mitjans. Penso en els petits negocis, els petits comerços, els quiosquers, els autònoms que queden sense feina...
Cal una suma d'iniciatives, una suma d'esforços i de complicitats. Jose Luis Rodríguez Zapatero s'ha reunit amb els agents socials, empresaris, banquers, sindicats... Són elements indispensables per a un nou pacte social, però cal completar-lo amb el pacte polític i cal completar-lo amb un pacte autonòmic . Trobo a faltar una reunió especial del President del govern espanyol amb els Presidents de les Comunitats autònomes per trobar fòrmules de coordinar esforços i mitjans entre les iniciatives de l'Estat i les de les Autonomies. Si creiem en el model federal de l'Estat hem de visualitzar l'aportació específica que cada un dels territoris està fent per superar la crisi i ajudar a dinamitzar el procés productiu.

Llei electoral. Les plataformes de Ciutadans pel Canvi han engegat una Iniciativa Legislativa Popular per forçar que el Parlament es decideixi a debatre una llei electoral per a Catalunya. És sabut que el govern té des de fa temps un esborrany elaborat per experts que requereix només la voluntat política de donar-li sortida. Però sembla que hi ha resistències i una llei electoral no es pot fer només amb majories simples. Cal un ampli consens polític. El Conseller Ausàs ha de proposar formalment la constitució al Parlament d'una ponència conjunta per a debatre el projecte dels experts. Aparentment ningú no vol aparèixer com a obstaculitzador d'aquest procés. El que potser està passant és ningú no està disposat a ensenyar les vergonyes a l'hora de pronunciar-se per la nova llei i soterradament algú potser frena el debat d'una llei pròpia perquè entre altres coses aposta per més proporcionalitat. Si aconseguim tirar endavant la reforma de l'estructura territorial de Catalunya haurem d'abordar sense més excusa la llei electoral i caldrà fer-ho introduint més proporcionalitat. Caldrà trobar fòrmules per obrir les llistes, i potser fins i tot caldrà incentivar la participació. Benvinguda la ILP si té la força de desblocar l'impàs actual. Si s'aconsegueixen les signatures necessàries avaladores de la ILP i el govern no s'ha avançat amb un projecte mínimament consensuat, els diputats ens veurem obligats a debatre la proposició ciutadana al Parlament. Serà un gran debat però per damunt de tot serà una victòria de la participació ciutadana en la vida política.

Els diables salvaran el foc

2009-02-14T08:41:00.000-08:00

Durant molts anys he viscut arran de terra l’entrada festiva de Sant Fèlix en la Festa Major de Vilafranca. La plaça, plena de gom a gom, trona amb els coets espetegant, les bengales enceses, els trabucaires disparant al cel, i el carro dels focs que cau damunt del portal de la Basílica de Santa Maria il·luminant les cares de milers de persones que durant tres minuts embadalits i muts viuen i senten a flor de pell les sensacions més compartides de la festa. Molts hauran viscut experiències similars a Berga o arreu del país.

És la tradició. És la festa mediterrània. És cultura ancestral heretada. Es un poble que sense renegar del seny expressa amb rauxa la joia compartida.

Vaig estar el dia 7, a la manifestació de Berga fent costat als col·lectius que per frenar la directiva europea 2007/23CE, reivindicaven la defensa i el manteniment de les tradicions populars que tenen el foc i la pirotècnia com elements festius inseparables.

Brussel·les mira les coses més fredament i prioritza la seguretat per damunt de tot: Estableix normes, obligacions per a fabricants, importadors, i distribuïdors de productes pirotècnics. Estableix categories i posa normes per a la venda, l’ús, les edats, les distàncies de seguretat d’aquests productes.

Ara aquesta normativa s’ha de traduir a cada país. I la realitat no és la mateixa al nord que al sud d’Europa. Venim de cultures i de tradicions diferents. Es per això que cal procedir de forma intel·ligent per fer que la transposició que el govern espanyol ha de fer abans del gener del 2010 determini el caràcter singular, cultural, tradicional i si cal excepcional de l’ús del foc en les seves més diverses manifestacions popular i festives que van des dels correfocs més clàssics fins a la Patum passant pels balls de diables, les falles o altres tradicions molt pròpies dels països mediterranis. Si la directiva té en compte només la seguretat nosaltres hi hem de saber introduir l’element festiu, cultural, tradicional, popular. Festa i seguretat han de ser compatibles, com ho han de ser i com ho ha estat sempre, el seny i la rauxa.

Caldrà pedagogia, caldrà explicar a qui no ho sàpiga de Brussel·les que a Catalunya els grups que manipulen el foc ho fan amb la deguda formació i assumint mesures de seguretat que han evitat fins ara accidents o desgràcies irreversibles. Així ho pensa el govern de Catalunya i així ho ha recollit el ministre d’Indústria espanyol Miguel Sebastián: Des del govern de l’Estat es traduirà la directiva europea en una reglamentació flexible i compatible del tot amb les nostres tradicions de festa i de foc. I no ens quedarem aquí. Treballarem també per reclamar la competència de la Generalitat en la regulació d’aquestes extraordinàries manifestacions festives.

A partir d’aquí i comptant amb totes les complicitats podem dir ben alt que guanyarem la batalla europea del foc!.

Debats del pim pam pum? No, gràcies!

2009-02-03T14:24:00.000-08:00

He participat aquest vespre a un debat a TeleTaxi. Resulta sumament incòmode participar en un debat en el que algun dels seus tertulians busca només la desqualificació i el descrèdit dels advesaris polítics. Es el gran problema dels espais amb format de debat a la ràdio o a la televisió que conviden representants de tots els partitis polítics. La impressió que moltes vegades tens quan escoltes o quan participoes en algun d'aquests debats és que t'han portat en un circ o en un quadrilàter de boxa per oferir un espectacle de joc d'artificis dialèctics encaminats només a la desqualificació de l'adversari.

Avui m'ha tocat un cop més compartir debat amb Xavier Garcia Albiol, regidor badaloní del PP. L'agressivitat verbal que destil.len les seves intervencions obliga a la resta a reaccionar també de forma contundent, però aquesta dinàmica degrada el debat polític. Personalment he arribat a la conclusió que si defenso les formes més racionals de fer política no puc acceptar que em posin en una mena d'escenari del pim pam pum... Es millor no anar-hi!.

Un debat ha de poder ser una reflexió constructiva sobre punts de vista discrepants o divergents o oposats, però sempre fet des de la racionalitat, des de la dialèctica del diàleg que permet arribar a conclusions diferents de les inicialment exposades. El diàleg ens ha de portar a acceptar punts de vista o matisos, si més no, de l'altre. Els debats polítics són sempre la defensa successiva de posicionaments inamobibles que expressen el que despectivament anomenem les "consignes" de la direcció...

Hauríem de canviar l'aspecte formal del debat i aquest canvi podria portar fins i tot a admetre que l'adversari potser té raó en alguna de les seves apreciacions...

Al Parlament també passa una mica el mateix amb formes més educades, si es vol, però el debat no serveix massa per apropar posicions sinó per consolidar les pròpies i desmuntar les dels adversaris. Malament!

Avui a TeleTaxi, m'he vist com a forçat a fer el paper que detesto: defensar sense massa matisos les polítiques governamentals. I, tanmateix, no cal necessàriament està d'acord al 100% amb les decisions que pren el propi govern. Penso que en la plena complicitat amb les línies de fons es pot acceptar que la gestió de la crisi, per exemple, no està sent un exemple irrefutable de clarividència.

Juntament amb els periodistes, els polítics que participem a determinades tertúlies hauríem de pactar un codi específic i una dinàmica acadèmica i alhjora mediàtica, que permetés projectar en un debat constructiu les diverses formes d'encarar els reptes i una manera clara d'explicitar els diferents punts de vista o d'enfocaments dels problemes que es volen analitzar o les propostes d'acció que es poden proposar per fer-hi front.

A 8 € l'hora pel treball d-un arquitecte!

2009-01-19T02:11:00.000-08:00

El meu fill petit és arquitecte. L'apassiona la seva feina. Ha treballat com autònom amb tres despatxos d'arquitectes d'un cert renom. Reconeix que ha après molt. En tots els casos ha pogut aportar rigor i visió creativa en els projectes amb els quals ha treballat. Està dolgut tanmateix, no només per la precarietat laboral en què treballen els autònoms, sinó també per l'experiència de veure com s'abusa de l'arquitecte novell que estima l'ofici i s'hi entrega a fons. Els sous són molt baixos. S'han de pagar la seguretat social com a autònoms, sense baixes, sense atur automàtic, sense seguretats... Probablement, en aquesta societat regida pel mercat pur i dur de les professionals liberals, es consideri que es tracta d'etapes inicials a l'espera que el talent i el risc obrin l'expectativa d'aixecar el vol pel propi compte o tinguin l'avinentesa d'integrar-se en equips lligats a l'adminstració pública.
Faig aquesta introducció per explicar una conversa, si es vol anecdòtica, del meu fill que em truca la setmana passada per explicar-me que li havien ofert o demanat que com a arquitecte s'incorporés immediatament a un projecte d'una obra en la que de moment li garantien quatre mesos de dedicació plena. En preguntar per les condicions salarials li diuen que li pagarien 8 € l'hora! Sí, 8 Euros l'hora! El meu fill m'explicava que la seva reacció va ser de rebuig frontal amb un to d'indignació. "M'he sentit denigrat, pare,- em deia- però no puc acceptar que s'abusi de la precarietat laboral, de la crisi o de les ganes de treballar que tenim els joves arquitectes pagant un preu indigne". Li vaig donar la raó. No vull fer comparatives del preu de l'hora de serveis professionals dels que venen a fer una reparació a casa o als tallers d'automòbils o senzillament el que paguem a les dones de fer feina (superen a Sant Cugat els 10 € l'hora)
Probablement la crisi portarà a situacions d'aquestes però caldria denunciar aquells que arpofitant-se de la conjuntura exploten els col.lectius dels profesionals joves sorgits de les nostres facultats i els porten a la frustració negant-los aquelll estímul inicial indispensable per demostrar la seva capacitat, la seva creativitat i el valor afegit que poden aportar a la tasca de reactivació de l'activitat empresarial i econòmica del país.

Palestina

2009-01-08T03:02:00.001-08:00

Quants dies sense escriure!. Quantes coses viscudes i sentides per compartir! Necessitat d'escriure. Necessitat d'expressar vivències i de compartir-les. Potser tot queda sobre un espai del blog amb pocs lectors per compartir aquestes idees, sentiments, vergonyes, pors...
Aquests dies he mirat la televisió. He escoltat la ràdio. He llegit diaris... però reconec que allò que m'ha entrat més endins de la guerra de Gaza són les imatges, les fotografies: pares amb els cadàvers dels seus fills als braços. Homes cridant amb els punys enlaire, carregats de ràbia i segurament d'odi. Dones plorant de desesperació. Cases destruides. Carrers amsb restes de metralla i de ferralla, bruts, amb nens amb la mirada perduda... Quin drama! Quina impotència! Els EUA bloquegen resolucions de les NNUU. Obama calla perquè encara no és president. Europa ha de suplir la presidència inoperant de Txèquia per aconseguir una vergonyosa treva: Tres hores sense bombes i després vint-i-una castigant la població, les institucions, les escoles... per deixar un territori inhabitable i impossible de reconstruir.
Sento impotència. Com podem pressionar per parar aquesta massacre?. Rebia fa uns dies un correu amb una llista de productes israelians per boicotejar. Es una manera de mostrar la condemna d'una agressió desproporcionada i injusta. On és el dret internacional? Perquè es vol justificar la guerra amb l'argument o l'excusa dels cohets que Hamas dispara contra poblacions israelianes?. El que fa israel no és sinó la resposta brutal a unes agressions motivades per un contenciós històric del que ningú s'atreveix a demanar-ne responsabilitats a una de les parts del conflicte.
La solució no és la violència ni la guerra. Només hi ha una solució, que passa per la política. Política en majúscules, política internacional. Aquesta solució política ha de ser imposada per la pressió dels pobles.
Per això ens hem de sumar a les manifestacions. Jo aniré a la que hi ha convocada el dissabte a les 5 de la tarda a la Plaça Universitat de Barcelona. Hauríem d'omplir el centre de Barcelona tots els que estimem la pau i tots els que volem manifestar la nostra solidaritat amb el poble palestí que pateix en carn viva les conseqüències d'una agressió descomunal per part d'Israel. Imposar primer la treva i imposar immediatament després una alternativa política que permeti viure en coexistència pacífica dos pobles, Palestina i Israel.
Dissabte, tots a la Manifestació per aturar la guerra de Gaza!.

NO A LA SABATA CATALANA!, PERÒ QUE NO JUGUIN AMB FOC!

2008-12-19T01:54:00.001-08:00

Es més fàcil fer d’oposició que governar, i en temps de crisi encara més. Des de l’oposició es pot demanar la lluna. Des del govern s’ha de poder dir sense complexes que la lluna és inabastable. Des de l’oposició es poden omplir i engrandir fins a l’infinit els capítols pressupostaris de serveis o d’inversions sense necessitat de saber quan suma tot plegat ni haver de respondre com es pagarà. Des del govern s’ha de saber quants diners hi haurà a la caixa per pagar projectes, serveis i també, perquè no, somnis col·lectius.
Aquest contrast s’ha viscut aquesta setmana al Congrés dels Diputats a Madrid i al nostre Parlament en el debat i votació dels pressupostos 2009 amb el rerefons afegit d’una assignatura troncal pendent: el nou sistema de finançament per a Catalunya.
Això lògicament ha donat un argument més a l’estratègia de l’oposició i ha permès fins i tot als socis de govern marcar territori propi. El paper més difícil el tenen el president Montilla, el conseller Castells i el PSC.
La imatge de la sabata llançada per un periodista iraquià al president dimissionari del EUA (tan plena de sentit en aquell context) ha visualitzat una manera de mostrar no només la ràbia sinó també la impotència davant una situació injusta. La referència al gest de la sabata anti-Bush s’ha convertit aquests dies en un recurs fàcil per a aquells que fan de la política opositora un joc de fira i de focs d’artifici. Ahir el diputat Francesc Homs de CiU demanava al Parlament un gest similar contra Zapatero pel contenciós del finançament.
Els socialistes catalans han deixat clar que no cauran en la temptació de la sabata, que la defensa de Catalunya no passa per la via de la terra cremada. Per això han aixecat el veto als pressupostos de l’Estat. Uns pressupostos que, a més de ser bons per a mantenir les polítiques socials i el compromís de més inversions per a Catalunya, impedeix una crisi de govern de conseqüències imprevisibles.
Tanmateix, i dit això, cal reconèixer, que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero té un deute pendent amb Catalunya. Té un deute pendent amb el compliment de l’Estatut i té uns compromisos incomplerts. Li ho ha recordat amb fermesa el President Montilla, ho ha fet el conseller Castells en la taula de negociació i ho ha dit ben alt el PSC amb l’Estatut a les mans com argument.
I és que més enllà de les exigències estatutàries i atès que hi ha hagut promeses públiques i calendaris precisos incomplerts per part del president Zapatero, s’ha de reconèixer que avui hi ha un clam al carrer que diu que s’ha acabat el temps, que s’està acabant la pròrroga i que si arribem a fi d’any sense resoldre aquest contenciós, ZP perdrà credibilitat, confiança i estima a Catalunya i això pot arrossegar la credibilitat, la confiança i l’estima dels catalans amb el govern de la Generalitat i més directament amb el president Montilla i el PSC. Més enllà de les previsibles repercussions electorals que això pot suposar per al projecte socialista, aquí i allà, és evident que si l’impàs actual persisteix obligarà a reconsiderar segons el comunicat dels socialistes catalans les relacions PSOE-PSC. Sóc dels que crec que la complicitat ha de ser sempre en les dues direccions. No és pot exigir el manteniment d’una part sense la correspondència de l’altra. No es pot trencar la complicitat d’una sense posar en entredit o comprometre la complicitat de l’altra.
Aquí no es jugarà a l’espectacle de la sabata iraquiana. Que s’ho treguin del cap els que voldrien trencadisses, però s’ha d’evitar, de totes totes, que des de les més altes instàncies es jugui amb foc, perquè el risc d’incendi és incontrolable.

Oda maragalliana

2008-12-02T04:17:00.000-08:00

Porto dies sense escriure tot i patir el neguit de no fer-ho. L'acte del Palau de la Música del diumenge amb ocasió o excusa de la presentació de les memòries del President Maragall em força a aprofitar el blog per deixar constància de l'emoció viscuda a partir de totes i cadascuna de les intervencions: Gemma Nierga, Ferran Mascarell, Francesco Rutelli, Narcís Serra, Cristina Maragall i Pasqual.
Per a mi va ser una desfilada de records, alguns viscuts de molt a prop mentre vaig ser cap de premsa de PM quan era alcalde de Barcelona abans de la seva sortida cap a Roma. Recordava durant l'acte del diumenge el moment viscut quan acompanyava l'ex alcalde Maragall al mostrador de facturació de l'aeroport de Barcelona camí de Roma. Recordava que em vaig atrevir a posar-li el braç a l'espatlla mentre li deia: Pasqual, has de tornar com a candidat i futur President de la Generalitat. Ell em va dir: "No crec pas que arribi aquest moment. La loteria, Josep M, només es treu una vegada i jo ja l'he treta com a alcalde de Barcelona. Dues de seguides no poden tocar. Seria massa".
Després va resultar que sí, que era possible. No sé si va ser ell qui va treure la loteria o vam ser els catalans. Vam ser aquells que vèiem en la seva persona l'home capaç de canviar les formes de fer política i d'encapçalar un lideratge polític. Després vaig compartir la passió i l'entusiasme de la primera campanya amb la mobilització engrescadora de Ciutadans pel Canvi. Va ser una experiència inoblidable. Ell deixa entreveure, en el seu llibre, que una relativa fredor d'algun sector del PSC va impedir que la victòria amb escons (la dels vots ja va arribar) es materialitzés el 2003. Tot és una mica passat, una mica història de grandeses i de misèries d'aquest país que tot estimem.
Diumenge el Palau de la Musica hi érem una mica tots. Fins i tot aquells adversaris polítics que ara no gosarien reproduir les invectives, les desqualificacions públiques adreçades al President Maragall. Mai s'havia tractat al President amb un to tan despectiu i agre com van fer els liders de CiU al president Maragall. Però diumenge també eren al Palau. No sé quins records els vindrien al cap o vés a saber quins remordiments els podria provocar el record d'aquelles trifulgues de no fa tants anys. Deu ser molt humà pensar que quan l'adversari deixa de ser un competidor directe ja pots reconèixer-li la seva vàlua i fins i tot omplir-lo d'elogis i lloances. Es igual: Diumenge vam ser molts que ens vam emocionar vient emocionat el president Maragall, la seva filla Cristina i la Diana.

El nostre país és tan petit que no ens podem permetre d'esperar les "absències" per valorar el que s'havia dit, pensat i fet durant les "presències".
Pasqual, visionari, imprevisible, somiador, forjador de complicitats continua recordant, continua pensant, continua verbalitzant les intuicions de futur. Ets lliure, no et tallis, però per damunt de tot deixa't estimar i assaboreix el caliu i l'afecte dels que del tot desinteressadament et diem que t'estimem.

Abajo el capitalismo!, viva la clase obrera!

2008-11-13T00:48:00.000-08:00

Em limito aquesta vegada a penjar l'article que vai g enviar al diari digital eldebat.com.

Abajo el capitalismo! Viva la clase obrera!

Als anys setanta havia vist i participat no poques vegades en manifestacions antifranquistes en les que es corejaven repetidament dues consignes: Abajo el capitalismo! Viva la clase obrera! En el moviment obrer es veia el règim franquista com la forma que prenia el sistema capitalista a Espanya. Anar contra Franco era anar contra el capitalisme. Eren els temps on molts havíem après a debatre el “catecisme” del materialisme dialèctic de la Marta Harnecker.
Després va venir la transició, la democràcia, la caiguda de mur del Berlín i la caiguda del comunisme que s’havia presentat com l’alternativa al capitalisme imperialista americà.
Ara resulta que aquells “revolucionaris radicals” dels anys setanta han sortit al carrer per celebrar la victòria electoral d’un president nord-americà i ho han fet pensant que tal vegada el capitalisme salvatge de Bush podria reformar-se i fins i tot humanitzar-se amb Barack Obama. Els mateixos treballadors de Nissan, tot reivindicant els seus llocs de treball, es mostraven satisfets pels resultats de les eleccions nord-americanes.
Es que el capitalisme ja no es qüestiona? Ens hem convençut que és el menys dolent dels sistemes? Recordem la definició que en fa el diccionari: Sistema econòmic caracteritzat per la propietat privada dels mitjans de producció, concentrats en mans d’una minoria, la prevalença del mercat i la recerca del benefici.
Justament ens trobem en el pitjor dels escenaris socioeconòmics derivats de la dialèctica implacable del sistema. Però vet aquí que avui la sortida ja no és l’abjuració del capitalisme ni tampoc és la classe treballadora la protagonista de la gran revolució. Ara la consigna dels experts és “refundar el capitalisme”. A això es dedicaran els dies 14 i 15 a Washington els màxims mandataris del planeta. Difícil tasca per no dir impossible.
Ja m’agradaria que fossin capaços de rebaixar el poder absolut dels amos de les grans finances, que imposessin a aquest sector totpoderós el necessari control públic i que en garantissin la transparència. Que proclamessin convençuts que no es pot deixar tot a la llei del mercat i que la riquesa produïda pel treball de tots ha de revertir en serveis més universals i qualitat de vida col·lectiva.
La veritat és que tot es veu molt fosc però com que és humà agafar-se al més petit bri d’esperança, voldria creure que amb el lideratge d’Obama potser el futur no serà tan negre.
Josep M Balcells
diputat

OBAMA: El futur es veu menys negre

2008-11-05T01:40:00.000-08:00

No em puc estar de reflectir avui aquella íntima sensació de veure i de viure un moment obert al canvi i a l'esperança en el context internacional. Obama ha guanyat! Hi ha un abans i un després. Segurament d'aquí a uns mesos la dura realitat ens farà tocar novament de peus a terra però tenim dret avui a sentir la satisfacció d'una nit que ens obre a l'esperança. "L'esperança, deia el senador Obama a Iowa el 7 de gener d'enguany, no és l'optimisme cec, sinó una cosa que portem a dins nostre i que ens diu que, malgrat que tot sembla anar en direcció contrària, ens espera un futur millor si tenim el valor de creure-hi, de treballar i de lluitar per ell".
Obama ha guanyat i tenim la impressió que tots hem guanyat. Ha guanyat la democràcia intuitiva del poble nordamericà. El món sencer ha estat pendent d'aquestes eleccions. Els mitjans de comunicació d'arreu del planeta estaven pendents dels EUA, dels resultats d'unes eleccions històriques, a l'espera que hi hagués un senyal de canvi creïble. I la victòria històrica d'Obama ha estat el senyal inequívoc que ens trobem en una nova perspectiva de futur que no vindrà només del nou President sinó que ell farà que no hi hagi obstacles insalvables per fer-lo viable. El candidat Obama deia la nit del 7 de gener: "El destí no serà escrit per a nosaltres sinó per nosaltres".
Europa ara té un repte o una disjuntiva: esperar que els Estats Units liderin el canvi o apostar per coliderar aquest canvi. Hi ha el perill que el desconcert de l'etapa Bush que Europa no ha sabut aprofitar per forçar un relleu de lideratge internacional sigui substituit per la resignada posició de simple aliat que es resigna i accepta sense més ni més l'hegemonia nordamericana.
El futur d'aquest món globalitzat està condicionat a decisions econòmiques, energètiques, polítiques de gran transcendència però caldrà veure fins a quin punt aquestes decisions tenen com a objectiu les persones, els drets de les persones i dels pobles, de tots els pobles o continuen condicionades als interessos dels que sempre han controlat els poders.
Acabo aquesta primera reacció joiosa reproduint un troç del mateix discurs al qual em referia al començament, el discurs d'Obama del 7 de gener, després de la victòria a Iowa: Deia el senador i ara president electe dels Estata Units: "Tot és dur en la vida, però alguna vegada, només alguna vegada, hi ha nits com aquesta, una nit que d'aquí a uns anys, quan hagim fet els canvis en els que creiem, quan més famílies es puguin permetre d'anar al metge, quan els nostres fills, els meus i els vostres heretin un planeta una mica més net i segur, quan el món vegi els Estats Units d'una manera diferenti els EUA es vegi a si mateix menys dividit i més unit, llavors sereu capaços de mirar enrere i dir que fou en aquest moment quan tot va començar"
Jo tinc ávui la sensació que aquest nit tot ha començat. Tenim dret a l'esperança. Penso, de debò, que el futur amb Obama es veu avui menys negre.

Es de dretes la Reina?

2008-10-30T03:08:00.000-07:00

Llegeixo en els diaris d'aquests dies un extracte de confidències de la Reina Sofia a la periodista Pilar Urbano que recull en un llibre en motiu del 70è aniversari de l'esposa del Cap d'Estat. La ubicació política de la periodista Pilar Urbano és ben coneguda i és comprensible que hagués volgut apropar-se al personatge de la Reina sabedora, d'entrada, de la morbositat que genera el poder entrar en la intimitat amagada i sempre misteriosa de la vida d'un membre de la Casa Reial. Pilar Urbano, però, va més enllà i aprofita les confidències per esbrinar el pensament de la Reina sobre temes de debat polític en els que els partits democràtics d'aquest país mantenen discrepàncies notables.
Pilar Urbano estira la corda i hom intueix la satisfacció de poder portar l'aigua al seu molí, al molí de la filosofia conservadora. La Reina s'hi presta i descobrim, en una sinceritat que és d'agrair el seu pensament sobre coses opinables entre els mortals. Es ben comprensible que no li agradin les les cremes de fotos reials ni les imitacions humorístiques dels mitjans, però va més enllà i lamenta aquesta "sagrada llibertat d'expressió" que ho permet. La Reina, potser cedint a l'interès periodístic i polític de l'entrevistadora, s'atreveix també a opinar sobre aspectes de debat polític. Es mostra contrària a que es faci bandera de l'homosexualitat i sobretot és mostra personalment contrària que s'anomeni matrimoni a la vida en comú de dos homesuxuals. La Reina pot tenir totes les opinions que vulgui sobre tot però potser hauria de ser més curosa a l'hora de questionar públicament expressions recollides a les nostres lleis. El 3 de juliol del 2005 Espanya legalitzava el matrimoni entre persones del mateix sexe. Encara que no li agradi, ha de saber callar. La Reina és partidària que s'ensenyi religió a l'escola, un altre tema discutible i discutit entre els partits polítics. Es mostra contrària a l'avortament. No sé si al fet d'avortar o a la despenalització legal de l'avortament. Tampoc és partidària de l'eutanàsia. Jo celebro la "llibertat d'expressió" de la senyora Sofia però voldria que la Reina manifestés en tot moment el respecte per totes les sensibilitats dels ciutadans d'aquest país i no entrés a opinar sobre les lleis que el Congrés democràticament hagi o pugui aprovar. La Monarquia no és el resultat d'una elecció democràtica i si la nostra actual Constitució la consagra és per a què estigui per damunt de les legítimes controvèrsies partidistes o politiques. No fer-ho així seria donar arguments als que aposten per un altre model d'Estat.
Pilar Urbano pot ser de dretes. La Reina en el seu fur intern també. Però si Pilar Urbano ho pot proclamar als quatre vents, la Reina no.

Mestissatge: Una oportunitat

2008-10-29T12:20:00.000-07:00

Hi ha un alt índex d'immigrants a Catalunya. Uns ho sabem per les dades d'enquestes. Uns altres ho saben pel contacte quotidià que tenen amb la població immigrada ja sigui al treball, a l'escola, al barri. Hi ha gent preocupada per aquest fet imparable. Hi ha gent que té por de perdre una manera de fer i una manera de ser col.lectiva. Això es nota sobretot en el món rural, on la immigració hi ha arribat també amb força.

Ahir vaig anar a escoltar Juan Goytisolo al CCCB. Va parlar de la seva experiència, de la seva reflexió sobre el contacte amb altres cultures, amb gent de tota mena de procedències. I la conclusió que en treia era que aquest contacte, que aquesta barreja, aquest intercanvi quotidià era enriquidor, conflictiu alguna vegada però sempre positiu. Va fer referència a les etapes de convivència cultural a l'Edat Mitjana a Castella i Al Andalus i comentava que la cultura s'engrandeix i es reforça en la mesura que es troba en contacte amb altres tradicions i amb altres portadors culturals que poden semblar rivals. Només el mestissatge, deia Goytisolo, fa que la creativitat no s'estanqui i obliga a repensar-ho tot a partir de la confrontació de maneres diferents de veure i de viure el món.

Detractor de la multiculturalitat que impermeabilitza els diferents, defensava la interculturalitat que comporta barreja, dialèctica i síntesis sempre noves. L'experiència de l'Edat Mitjana, allà on van conviure pacíficament àrabs jueus i cristians n'és una demostració. Goytisolo considera que la crisi actual té el risc de tancar encara més les fronteres. Europa podria tancar-se en sí mateixa i això no seria bo. Per això reivindicava la necesitat d'una gran aliança amb tots els països de la Mediterrània. Som iguals, repetia i hauríem de pensar que tot és de tots. Va recordar aquella frase d'un pensador que aramateix jo no recordo, que deia: "El mundo es la casa de los que no la tienen".

Finalment va denunciar la política d'emigració de la UE. La normativa que avala la "retenció" dels sense papers la va qualificar com un empresonament camuflat i això, deia, és intolerable.

Interessant. Estem abocats a mirar cara a cara els que arriben per poder sobreviure. Són ara força de treball però porten la llavor d'unes noves sensibilitats que han de ser també creadores de cultura i de saber.

Mentre parlava jo pensava en aquells que tenen por de perdre identitats històriques oblidant que la identitat es renova i transforma cada dia. No és un fòssil que cal conservar i ensenyar com a peça de museu sinó una manera de compartir un patrimoni heretat que es multiplica cada dia amb noves aportacions.

Suso de Toro interpel·la els catalans

2008-10-27T03:46:00.000-07:00

El Parlament va organitzar i acollir el dia 20 unes jornades sobre Mitjans Audiovisuals. Hi va haver una riquesa de reflexions sobre la funció dels mitjans en l'àmbit de la cohesió social sobretot en etapes de constants allaus de nouvinguts. Es va debatre sobre si hi ha d'haver límits en la llibertat d'expressió en el ciberespai, a internet, sobre si es poden posar límits en aquest món que sembla que no té més fronteres que les tecnològiques. Es va parlar de les relacions i les interdependències entre periodistes i polítics: qui marca l'agenda. El conjunt d'intervencions seran editades pel Parlament i seran, sens dubte, motiu de consulta i de reflexió.

Però el que a mi em va calar més a fons va ser el col.loqui privat entre els ponents a l'hora de l'àpat del migdia. Va ser l'escriptor Suso de Toro qui va posar sobre la taula una seriosa d'interpel.lació als polítics, intel.lectuals i periodistes catalans sobre el que ell considerava que era la dimissió dels catalans d'afrontar des d'aquí i de forma valenta i pública el nostre model d'Espanya. Suso ens retreia la sensació d'autocomplaença dels catalans pel fet de sentir-nos autosuficients, cultes i feliços amb la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua, la nostra capacitat emprenadora i el nostre autogovern. Us heu creat -ens deia- una bombolla que us permet dir que esteu feliços i contents d'haver-vos conegut i, consegüentment, poc us importa del que passa fora.

Suso de Toro ens venia a dir que Espanya és també cosa nostra i que la seva permanent refundació ha de ser cosa de tots. Novament posava sobre la taula no només l'encaix de les comunitats hidstòriques dins de l'Espanya autonòmica sinó el projecte de futur d'una Espanya plural, federal potser, que no es pot deixar només a les mans del centralisme madrileny sinó que els catalans, gallecs i bascos hi tenim molt a dir. I ho hem de dir des d'aquí i des d'allà, sense complexes si no volem assistir a la consolidació d'una estructra d'Estat aliena a la sensibilitat dels pobles amb més autoconsciència nacional .

En Fèlix Riera que compartia taula, li va oferir la seva editorial, per posar negre sobre blanc les seves idees i li va proposar el títol: Diàlegs amb Catalunya. Jo he escrit a Suso demanant-li que escrigui i li proposo d'organitzar un cop més un gran debat obert sobre el repte de fons de la seva interpel.lació.

Un vell amic, bisbe de Girona

2008-10-19T13:58:00.000-07:00

Avui ha volgut assistir a l'acte d'ordenació del nou bisbe de Girona, Francesc Pardo. Catedral plena de gent: tots els bisbes catalans i algun més, amb el Nunci al capdavant. Capellans vinguts d'arreu. Autoritats, consellers, diputats i alcaldes... Cerimònia llarga, suntuosa per tantes mitres que es treien i es posaven els bisbes. El Nunci ho ha fet tot en català. Era d'agrair. Les paraules del nou bisbe han estat al seu estil: planeres, amb un record per a tots i amb un to ja molt episcopal.

Avui mateix el diari el Punt ha tret un article meu que pret`´en reflectir elsmeus records del jove Francesc pardo, la seva trajectòria en el marc d'una església avui més tancada de la que vam viure molts fa trenta anys... Acabo l'article amb una aposta voluntarista del tarannà que el nou bisbe de Çgirona pot imprimir en la seva nova responsabilitat episcopal. Transcric l'article d'El Punt:

Un bon bisbe per a Girona i per a l’església catalana?

Avui serà ordenat a la catedral gironina Mons. Francesc Pardo. Aquests dies més d’un m’ha preguntat: el coneixes? Conservador o reformista? A la primera pregunta he contestat en temps passat: “el coneixia, i molt” A la segona pregunta la història n’escriurà la resposta.
Vaig conèixer el futur bisbe de Girona quan era senzillament el Sisco Pardo. Vaig conviure amb ell durant els darrers anys del franquisme. Compartíem treball de conscienciació dels joves cristians del món rural. Vam fer molts quilòmetres plegats per les comarques catalanes per parlar de fe i compromís. Compromís que en aquell temps volia dir compromís per la democràcia, compromís per les llibertats, compromís antifranquista. Ens vam atrevir a entrar en el debat apassionant de la compatibilitat entre fe i marxisme. De la mà d’Alfonso Carlos Comín vam participar en la fundació del moviment Cristians pel Socialisme. Se sentia còmode en el marc de la teologia de l’alliberament. En Sisco Pardo participava, en representació de la JARC a l’Assemblea de Catalunya. El que serà bisbe de Girona, té arrels progressistes, era un capellà compromès, valent, en sintonia entusiasta amb el Vaticà II.
La meva desvinculació del món eclesiàstic va fer que les nostres relacions personals es refredessin fins quasi desaparèixer. D’això fa trenta cinc anys. Francesc Pardo va seguir vitalment lligat a l’església assumint progressivament responsabilitats pastorals que l’han portat ara fins a l’episcopat. El cert és que amb motiu del seu nomenament com a bisbe de Girona, alguns col·lectius d’església l’han catalogat com a capellà conservador, fins i tot integrista, en consonància amb els aires preconciliars que bufen massa fort al si de l’església. De fet, moviments netament conservadors, aixoplugats per la doctrina restauracionista vaticana, guanyen avui terreny en el camp institucional, teològic i mediàtic. Al mateix temps hi ha fuites importants de sacerdots i cristians decebuts entre altres coses per un replegament doctrinal i moral de l’església que no està disposada a renunciar a les seves quotes de poder social i institucional.
En aquest marc, jo avui vull atrevir-me a fer una aposta en positiu pel nou bisbe de Girona. Una aposta de bisbe potencialment obert, de bisbe proper al poble, de bisbe estimulador de la tasca dels capellans compromesos, un bisbe obert al diàleg amb el món de la cultura, un bisbe que no silenciarà mai la veu dels crítics, la veu dels pobres, la veu de les dones, la veu dels seus preveres. Vull creure de debò que Mons. Francesc Pardo serà fidel a unes arrels de família senzilla, creient, servicial. Fill de casa de pagès sabrà sembrar, sabrà conrear, també sabrà podar i esporgar però segur que finalment podrà collir en el seu camp pastoral. I en el camp obert de la societat civil estic convençut que sabrà dialogar. Girona és terra abonada per al diàleg. Intel·lectuals de prestigi, universitaris, artistes, escriptors, artesans, botiguers, nouvinguts de totes les procedències. El diàleg serà fecund. Girona és terra d’acollida i el bisbe, el nou bisbe Francesc Pardo segur que no hi posarà fronteres. I aquest tarannà d’home bo tindrà la seva influència en l’església catalana que tindrà en el bisbe de Girona un home que sabrà discernir, que no voldrà “apagar mai el ble que fumeja ni trencarà la canya a punt d’esberlar-se”
La història de la tasca pastoral de Francesc Pardo al capdavant de la diòcesi de Girona comença aquest diumenge. L’església catalana té dret a esperar que el nou bisbe esdevingui referent dels que van creure en el Vaticà II i aposti per aquell model comunitari de poble de Déu arrelat al país, a la gent i ajudi a cercar respostes als reptes col.lectius de creients i de ciutadans que treballen plegats per a la fraternitat.
Serà un bon bisbe per a Girona i per a l’església catalana, Mns. Francesc Pardo? Deixem que ho digui la història. Té fusta per ser-ho.

Més enllà de la política, hi ha POESIA

2008-10-12T09:04:00.000-07:00

Perquè els politics només sabem parlar de politica? Perquè no parlem mai de poesia? Es que no ens agrada? És que no en llegim?

A la Comissió de Política Cultural vaig proposar –i es va acceptar- de mostrar la satisfacció pel fet que el nostre poeta Joan Margarit fos guardonat amb el Premio Nacional de Poesía.
Margarit és avui un referent d’aquella poesia sorgida d’allò de més preuat que tenim els humans: els sentiments, les emocions.

M’agrada la poesia de Joan Margarit. M’agrada quan diu que “un poema és un procés d’entrada i sortida d’una caixa negra: hi entra una informació i en surt una altra: la informació d’entrada és una persona amb un determinat estat interior, que jo en diria, un grau de desordre. ... La informació de sortida és aquesta persona que, després de llegir el poema, té un grau menor de desordre o, si es vol, se sent més ordenada”.

Margarit posa paraules poètiques a la vida i per això la seva poesia té una càrrega de sentiment i d’humanitat: és el recer que queda en darrera instància quan ens trobem en la intempèrie. Per això diu: “La poesia és ara l’última casa de misericòrdia”.

“Casa de misericòrdia” és el títol del darrer llibre que ha estat la base per justificar el guardó: Premio Nacional de Poesía.

Margarit és arquitecte i catedràtic de Càlcul d’estructures i això no impedeix que sigui un gran humanista, apassionat per la vida, la vida d’avui, el present. En el seu epíleg diu: “Pensant i parlant sobre la vida que un voldria dur, se’n va la vida. Per això és més important el que fem que no pas el que pensem que volem fer”.

Que a la nostra terra no hi faltin els poetes. Perdríem tots l’última casa de misericòrdia.

Joan Carrera: Un bisbe que creia en el Vaticà II

2008-10-05T01:17:00.000-07:00

Ha mort el bisbe Carrera. El coneixia bé. Durant una llarga etapa el vaig tenir com a convidat quinzenal en un programa de Barcelona Televisió en un cara a cara amb Ramon Espasa: Un agnòstic i un creient parlant de l'actualitat però tocant sobretot temes relacionats amb els valors. No defugia cap qüestió i es pronunciava amb valentia i alhora amb prudència sobre temes morals i socials fregant sovint l'heterodòxia eclesiàstica. Era bisbe "auxiliar". Això té connotacions de "criat de l'amo" i l'amo era el Cardenal Ricard M. Carles. Les relacions entre el Cardenal i el seu bisbe auxiliar no sempre van ser plàcides. Les discrepàncies es van accentuar en moments concrets i Joan Carrera vivia amb dolor però alhora amb fermesa aquesta manera diferent de veure l'església però sobretot la manera diferent de veure el món. Carrera era un bisbe del Vaticà II, convençut que l'Església és sobretot "poble de Déu" més que Jerarquia autoritària. És vivència més que no pas ritual de pràctiques, és consciència més que no pas dogma.
El bisbe Carrera valorava els mitjans de comunicació. Els veia com una eina transmissora de valors i de missatges i volia que els valors i els missatges de l'evangeli puguessin passar també a través de les ones. Ell va impulsar Ràdio Estel, però no va fer una ràdio sectària ni propagandística, sinó un mitjà per donar cabuda a la paraula de l'església i dels valors humans. Res a veure amb l'altra emissora episcopal -la Cope- que ell havia denunciar públicament com a sectària.
Ha mort Joan Carrera. Ha mort un pont de diàleg amb la societat civil, amb els partits polítics. Ell era partidari del compromís polític. Ell havia participat en el naixement d'Unió Democràtica. Un home proper al món obrer. Un home que vivia en barri obrer. Un bisbe que entenia els capellans compromesos amb els moviments veïnals. Un bisbe que era comprensiu amb els capellans que es secularitzaven i mantenia amb ells l'amistat de sempre. Era sosbretot un home de fe, de conviccions, de coherència. Era no només una bona persona sinó una persona bona.
He perdut un amic. Hem perdut un home senzill i compromès. L'església ha perdut un referent del Vaticà II.
L'església avui ja no fa bisbes de la talla de Joan Carrera. Quina llàstima!.

Qui paga els plats trencats?

2008-09-28T11:41:00.000-07:00

Quan escric aquestes notes tots els mitjans de comunicació estan pendents de l'acord imminent entre demòcrates i republicans per a l'aportació pública al sistema financer americà de 700.000 milions de dòlars amb la finalitat d'evitar la fallida de tot l'entremat del sistema que aguanta l'economia capitalista.

La majoria d'analistes aproven aquestes mesures d'urgència però són pocs els que s'atreveixen a denunciar la injustícia que en el fons s'amaga darrera d'aquesta inevitable però escandalosa operació.

La veritat és que no entenc tot l'entrellat del problema que trasbalsa l'economia mundial però sí que tinc clar que estem veient el rostre més descarnat del capitalisme. Josep Borrell ha descriu avui en un article a El Periódico quan parla de les "activitats especulatives d'un sistema financer sense control que s'ha convertit en un casino regentat per dirigents amb sous fantasiosos, assumint riscos creixents finançats per muntanyes de deutes".

Qui paga, ara els plats trencats? Ens podem quedar tranquils quan els americans contesten: l'Estat. Però qui és l'Estat? Són -som- els ciutadans els que haurem de treure les castanyes del foc. Salvaran i "salvarem" ( quan l'onada de la crisi ens toqui més de prop) les grans institucions financeres amb nous impostos, amb noves restriccions de serveis sense que ningú pugui venir a salvar aquells ciutadans concrets que es veuran arrossegats per la crisi en perdre els llocs de feina, o perdre el patrimoni familiar o la casa hipotecada.

L'eufòria presumptuosa dels gestors financers que es van engreixar aquests darrers anys amb els seus jocs de mans especulatius són ara o seran ben aviat angoixa per als sectors més febles del sistema a qui es demanarà, per escarni, que tapin el forat deixat pels seus indigníssims servidors.

Ramon Folch qualificava avui aquesta situació de gran estafa i es preguntava: "On són els delinqüents, quantes ordres de cerca i captura han dictat els jutges quants patrimonis dels estafadors han estat embargats?" i concloïa: "És un cas de desvergonyiment inaudit"

M'agradarà seguir l'evolució. Haurem d'estar al costat del govern quan prengui mesures per evitar les fallides però caldrà fer dues coses més. Per un costat, reforçar des de l'administració i les grans institucions de l'Estat el rigor i el control de tot l'entramat financer per retornar la confiança dels ciutadans amb les institucions democràtiques que han de vetllar pels interessos col.lectius i per un altre promoure les denúncies col.lectives contra els delictes de coll blanc, contra tots aquells que des del poder financer han jugat a inflar la bombolla especulativa i malden ara per sortir de l'embolic amb les butxaques plenes. Butxaques plenes, per cert, a costa de l'erari públic que s'alimenta dels diners que surten de les altres butxaques, les dels ciutadans que els toca pagar un cop més els plats trencats. En català del carrer diem: Cornuts i pagar el beure!

Pedres vives

2008-09-26T12:14:00.000-07:00

Demà es casen en Joan i la Mariona. Ho volen fer d'una manera ben informal però acompanyats de molts amics. La parella viu ara a El Salvador. Hi van anar en projectes de solidaritat i han volgut allargar la seva estada allà per compartir amb aquell poble llatinoamericà els reptes, la pobresa i l'esperança. Demà es casen i ben aviat es retrobaran amb els seus col.legues salvadorencs. Aquí, els amics catalans som molts. Amb en Joan , els meus fills i una colla més de nois i noies amb llurs pares hem participat molts anys d'acampades i molts anys de convivència al Mas Molelles, una masia compartida ara a St. Pere de Torelló. En Joan és geòleg. Ha pogut treballar en la seva especialitat aquí i allà.

Demà farem festa grossa com la vam fer fa una setmana en el vint-i-cinquè aniversari de la primera acampada de tota aquesta colla batejada com a "colla Vallferrera". El regal col.lectiu serà unes pedres que cadascú té guardades del viatges personals i que són procedents d'indrets ben diferents. Amb la pedra s'hi ha d'acompanyar un pensament, una frase, un desig...

En trio tres que porten missatge: Una pedra d'una platja de Turquia, un mar -diu la nota- que banya països i cultures ben diverses. I afegeix: "Les pedres, com el mar, no entenen de races ni d'identitats. Són universals".

Una altra, treta de la vora del mar Mort (Jordània). Amb la pedra, l'amic del Joan i la Mariona els diu: "Pedra de prop d'un mar salat, ple de llàgrimes de dos pobles: Israel i Palestina. La pedra fosca vol ser imatge de la síntesi de dues races cridades a conviure en pau".

La tercera és d'una glacera de Noruega, "una pedra -diu un altre amic- polida pel fred i el glaç. la vida sovint és dura i freda però la reacció a la fredor i a la duresa exigeix esforç i solidaritat. Si hi afegim tendresa ens sentirem definitivament humans".

Un casament, dóna per això i més. Una parella carregada d'il.lusions, de projectes, de somnis però sobretot carregats d'estimació. Un amor, però, no per quedar-se'l sinó per repartir i compartir.

Demà serà un dia gran per en Joan i la Mariona però també per tots els amics que els acompanyarem.

Ricard Domingo i BTV

2008-09-10T01:17:00.000-07:00

Acabo de llegir la notícia: l'Angel Casas ha estat elegit nou Director de Barcelona Televisió pel Consell d'Administració de la cadena barcelonina. Confesso que m'ha sorprès el relleu. Vull pensar que tant l'Angel com els membres del Consell hauran sospesat molt la disponibilitat, la capacitat i el projecte que volen dur a terme en aquesta nova etapa plena de reptes tecnològics, de gestió i de model. Angel Casas hereta un televivisó d'un molt alt nivell de prestigi, de qualitat i de bona gestió. No serà fàcil mantenir-ho i millorar-ho, però li ho desitjo cordialment.

No vull, però, parlar ara del nou director ni de la nova etapa que arrenca per a Barcelona televisió sinó retre homenatge al director sortint, en Ricard Domingo. Recordo bé la seva arribada a la direcció. Durant dos mesos jo vaig exercir de director en funcions després que Joan Tàpia deixés aquesta responsabilitat. Confesso avui que fins i tot havia tingut la presumpció que podria ser jo mateix el substitut definitiu de Tapia al capdavant de BTV, però vet aquí que en el seu moment em comuniquen que no seré jo sino que serà en Ricard Domingo qui prendrà el relleu de la direcció. Recordo que en Ferran Mascarell, president del Consell d'administració, em va dir: veuràs, Josep M., que d'aquí a un temps, me'n faràs els millors elogis del nou director i n'estareu tots molt contents.

Avui puc dir que la prediccions es van complir. Ricard Domingo ha estat un gran director de Barcelona Televisió. S'hi va submergir des del primer dia i des del primer moment va tenir clar que ell era el pal de paller d'un equip i ha sabut fer de pal de paller. Ha sabut estructurar l'equip de direcció i la resta de personal. Hi ha dedicat tot el temps i més. Ha renovat la imatge, ha renovat i bastit tota la infraestructura tècnica, digital, operativa en la nova seu del Poble Nou. Amb escassos recursos ha sabut posar en antena una programació de qualitat, oberta, plural i de proximitat.

Ricard Domingo ha sabut estimar Barcelona i ha sabut posar la televisió pública al servei dels barcelonins. Ricard Domingo és una gran persona que s'ha fet estimar. Jo he après d'ell i avui em sento en l'obligació d'agrair-li en veu alta els anys i el treball compartits però sobretot l'amistat que es va anar forjant des del primer dia i que estic segur que els canvis professionals no l'afebliran.

Laicitat a fora, restauracionisme a dins

2008-08-15T03:06:00.000-07:00

Massa sovint des de l'esquerra ignorem els moviments interns que es gesten a dins de l'Església catòlica. Cal tenir en compte que no són aliens al que passa a fora, a la societat civil. Encara que no ho sembli, l'església no és un cos monolític. Hi ha corrents interns en el col.lectiu eclesial dialècticament potents. Es va visualitzar molt en el Concili Vaticà II on va guanyar el corrent renovador que va repensar la mateixa teologia de l'església i la seva relació amb el món, amb la societat des d'un angle progressista, respectuós amb l'autonomia d'allò que els pares conciliars en deien "l'ambit temporal".
Vet aquí, però, que Benet XVI, que en el concili més aviat estava amb els renovadors ha esdevingut el líder del restauracionisme iniciat ja per Joan Pau II. Els seus posicionaments teològics i morals estan més a prop de les tesis de Trento i del Concili Vaticà I.
Però la llavor sembrada pel Concili de Joan XXIII no s'ha mort i alhora l'aire que bufa a la societat actual no deixa d'entrar també a les consciències dels creients més oberts. El tema de la reivindicació de la igualtat de la dona, el seu accés al sacerdoci, el celibat dels capellans, la moral sexual, l'autonomia de la societat civil, els corrents de laicitat, reforçats arreu d' Europa al costat d'una barreja creixent de creences religioses, relativitzen automàticament l'hegemonia que fins ara tenia l'església catòlica i dibuixen una situaciò nova en vies de canvis i de transformacions. Tots hi hem d'estar amatents, també des de la política.
Dos articles d'El País (15/08/08) m'han dut a fer aquesta reflexió. Dos articles que recomano. Un de Gregorio Peces Barba, titulat -Versión laica del "non possumus"-. En transcric aquest paràgraf: "Està justificado desde el lado de la democracia, en la cultura jurídica y política moderna, poner límites a la soberbia pretensión de la Iglesia de tener la última palabra en el ámbito público y señalar las incompatibilidades radicales de su visión premoderna del mundo y de la vida, des un non possumus laico y secularizado frente a los abusos eclesiásticos. También frente a esa laicidad "descafeinada" que pretende la convivencia del pluralismo y de la neutralidad del Estado con privilegios y con una situación de diferencia con las demás religiones, en base a una "realidad social" mayoritaria, de su función nacional y de su influencia sobre la cohesión de España". Em sembla senzillament encertada l'anàlisi del catedràtic Peces Barba.
L'altre article, del mateix divendres dia 15, es titula "En el nombre de la Madre, de la Hija y del..." que analitza el moviment de fons, intern a dins de l'Església, de lluita per la igualtat de la dona i assegura que el Vaticà fa el sord i en tanca a revisar una situació que els corrents de la història faran insostenible.

Es bo que, al costat dels debats d'aquests dies sobre el finançament autonòmic, sapiguem girar la mirada cap a altres fenòmens, cap a altres reptes que condicionen també la convivència i el marc de valors que regulen la nostra vida col.lectiva.

Finançament: Paraules, gestos i resultats

2008-08-11T07:22:00.000-07:00

El finançament és una peça clau de l'autogovern. L'Estatut marca les regles de joc. Hi ha una part, govern de l'estat, que s'ha saltat de moment un punt capdal del reglament: el del calendari. La part perjudicada, Catalunya, protesta, gesticula, fa retrets, recorda la vigència de la llei. L'altra part, el govern central, diu que no passa res, que el partit no ha acabat i pronostica que al final els resultats seran del gust de tothom. Els espectadors o els altres equips que tenen també partits pendents, per exemple Andalusia o Galícia, diuen que aquest partit no el pot guanyar Catalunya. Com que no hi ha àrbitre, de moment, el joc està mig parat.
Això no és cap conte, però sembla, talment, el joc dels enfadors. Confesso que estic preocupat. Per un costat estic molt content de la fermesa del govern. De la fermesa pública del President Montilla. Ha demostrat que Catalunya està per damunt de tot. Ningú no el podrà acusar de "vendre's" al govern de Madrid. Montilla ha demostrat que és el president de tots, el president de Catalunya i que no li tremolen les cames quan ha de plantar cara al govern de l'Estat. El President Montilla ha aconseguit també que la resta de partits facin pinya. Avui, dia 11 d'agost, això és veritat. Tinc només por de la traca final. CiU ha dit que farà costat al govern de Catalunya fins a "l'últim minut". A mi m'hagués agradat que haguessin dit que faran costat "fins al final" perquè poden fer pinya fins al darrer minut i despenjar-se al darrer segon.
Sóc dels que penso que la fermesa s'haurà de traduir en el futur més immediat, en gestos i en fets si les coses van maldades. I això, més enllà de protestes col.lectives o manifestacions al carrer, s'ha de poder traduir en un vot negatiu o com a mínim en una abstenció a l'hora de votar els pressupostos si és que no recullen el nivell de finançament marcat per l'Estatut.
El Pressident Montilla es reunirà ben aviat amb els diputats i senadors del PSC a Madrid. Serà la reunió política de més transcendència en el joc d'interessos suprapartidistes que s'està jugant a Madrid.
Jo defenso fermesa i alhora confio que Jose Luis Rodríguez Zapatero reconduirà la situació. Voldria, tanmateix, que no ho fes mai per la simple pressió política catalana sinó perquè en el seu cap acabi prevalent el model federal d'Estat que comporta el tractament diferenciat i alhora solidari de tots aquells territoris que configuren aquesta Espanya plural i diversa. Si no fos així, em sentiré decebut profundament per no dir traït. No vull pensar-hi. Estic convençut que si els catalans vam ajudar decisivament a fer president Josep Luis Rodriguez Zapatero, ell no voldrà jugar amb foc perquè probablement es cremaria en una propera contesa electoral.

Trepitjant un front de batalla

2008-07-25T13:53:00.000-07:00

Escric des de Bot, a la Terra Alta, després d'un dia de celebració del 70è aniversari de la Batalla de l'Ebre. A Mora d'Ebre s'hi està celebrant un Congrés internacional. Avui a Corbera d'Ebre el President Montilla ha inaugurat el "Centre d'interpretació 115 dies" que recull testimonis, fotografies, objectes i documentació sobre aquells quatre mesos de combats, de destrucció, d'acarnissament, de morts.
A la tarda, tot sol, he visitat el poble vell de Corbera d'Ebre. He quedat corprès en veure les cases destruides pels bombardejos que han romàs tal com van quedar. La vida s'ha refet a la vall i l'església antiga guarda el campanar i les parets refetes com a testimoni de tot el que va suposar la guerra en aquest front de l'Ebre. Els habitants de Corbera tenen cada dia davant dels seus ulls la imatge de desfeta que va deixar la guerra. Hi viuen néts dels que hi van morir. Alguns recordaven avui vells records i les llàgrimes els humitejaven els ulls. Que difícil per a ells ha de ser oblidar i en canvi, com costa transmetre encara avui a les noves generacions aquesta història relativament recent però alhora tan silenciada i tan poc coneguda per les joves generacions.
Trepitjar el que fou el camp de batalla ajuda a pensar, a imaginar la vida, la mort, el dolor, les famílies destrossades. Corbera tenia 2.5oo habitants en el moment de la guerra. Setanta anys després en té 1.100. En el que queda de runa i destrucció del poble vell s'hi aixeca una mena de monument imaginari en honor als caiguts en la batalla de l'Ebre. Un monument fet d'obres escampades en els antics carrers del poble vell i que porta el nom d'ABECEDARI DE LA LLIBERTAT. Són com a 28 poemes (les 28 lletres de l'abcedari) que es canverteixen en poemes de pau i crits de llibertat.
N'he apuntat fragments:
"En el present, preserveu les vostres petjades i proclameu la pluralitat. No permeteu que us podin. Perseguim el perfum del pacifisme".

"Ben caminats siguin tots els K mtrs. que us duguin pel camí d'una feliçllibertat. Fem K amí, és la joia de la vida. Conèixer-vos un k arnaval d'idiosincràcies".

"Qué puedo decirte hijo? Tu abuelo era como tu ahora y su padre uno más de cuantos se sumaron al grito que acabó con la palabra. Imagínate, hijo, el no del sin palabra y el sol ardiente sin palabra y sin palabras el fuego, la luna cayendo rota sobre los tejados, el éxodo descalzo y la amenaza enquistada del otro, el que siembra el camino de clavoss y envenena las fuentes... ¿Qué puedo decirte sin palabra? Conocían, eso sí, los nombres de algunos muertos. Nada. El silencio sólo de las ruinas guarda quizá alguna respuesta".

Val la pena visitar els escenaris d'una guerra fratricida que la nostra generació no ha sabut transformar en memòria regeneradora de la democràcia.

Avui maleïa un cop més el dictador i em preguntava si nosaltres hem sabut explicar als nostres fills el drama que va suposar plantar cara al feixisme i haver de suportar després la humiliació del vençut.

PSC: Fermesa i complicitats per anar més lluny

2008-07-21T07:55:00.000-07:00

En el seu moment m'agradarà expressar les sensacions de viure per dins el Congrés del PSC. Avui em limito a transcriure l'article que he publicat al diari digital "eldebat.com".

Un congrés de partit no és l’aplec d’un col·lectiu homologat per un carnet i una militància disciplinadament homogènia convocat per ratificar els dictats de la direcció. És el moment de formular els grans principis inspiradors de la seva acció política degudament actualitzats a partir d’un debat intern mantingut primer a les bases de les agrupacions i perfilat definitivament amb esmenes i transaccions debatudes i votades pels seus delegats.

El PSC ha celebrat el seu onzè congrés. Al seu darrera, trenta anys d’història. Al seu present unes responsabilitats de govern. Al seu davant uns reptes de societat i de país.

Ciutadans pel Canvi ha pogut fer sentir també la seva veu al Congrés del PSC. Des de l’autonomia i alhora des de la complicitat de fons. Si hagués d’assenyalar matisos o diferències diria que són de ritme: les reformes s’han d’accelerar, s’ha de fer a més velocitat. En alguns punts són de grau: cal anar més enllà, cal anar més lluny. Són d’accents: el protagonisme ha de recaure per damunt de tot en la ciutadania i amb plena complicitat amb els seus representants democràtics

Ciutadans pel Canvi ha reclamat una llei electoral catalana basada en un principi de major proporcionalitat i mirant de trobar, en determinades consultes, fórmules de llistes obertes i de limitació de mandats.

Ciutadans pel Canvi ha reivindicat consultes puntuals entre períodes electorals. Cal trobar mecanismes de participació democràtica de la ciutadania sobre punt o dilemes d’interès col·lectiu. El divorci entre partits polítics i ciutadania només se salva si som capaços d’articular nous mecanismes de participació i nous llenguatges que permetin un diàleg franc i permanent amb els col·lectius dinàmics de la societat.

Ciutadans pel Canvi ha demanat més concreció en l’aplicació de la laïcitat de l’Estat. La laïcitat és compatible amb les bones relacions amb l’església catòlica i les altres religions, amb respecte per la seva llibertat d’expressió i amb no poques complicitats amb totes al servei del poble, però això no ha de generar mai cap privilegi ni cap tracte de favor ni en el sistema fiscal ni en el camp educatiu ni ha de permetre cap interferència en la gestació o aplicació de les lleis.

Ciutadans pel Canvi comparteix amb el PSC l’aposta federal d’Espanya, però demanem sense embuts la reforma de la Constitució que ho faci viable.

Ciutadans pel Canvi, dins d’aquesta estratègia federal vol que els diputats socialistes catalans puguin anar més lluny a l’hora de marcar un perfil propi. Que puguin tenir veu pròpia i que això es tradueixi en el moment oportú en grup propi al Congrés. Catalunya és plural. No volem que siguin només els nacionalistes els que s’apropiïn a Madrid de la representativitat dels catalans.

Ciutadans pel Canvi ha demanat exigència i celeritat en el desplegament de l’Estatut. En aquest marc hem demanat aquell nou model de finançament que permeti la suficiència financera de les polítiques públiques i obri la porta a un autèntic federalisme fiscal.

Del Congrés en sí mateix vull remarcar-ne tres coses. Primera: el perfil dels delegats i de la nova executiva: pluralitat de sensibilitats, de gènere, de procedència territorial i d’història personal: el botó més significatiu és el nou President, Isidre Molas i el Primer Secretari Jose Montilla. Segona: la fermesa de José Montilla a l’hora de proclamar davant de José Luis Rodriguez Zapatero que per damunt de tot ell i el partit es deuen a Catalunya i els seus ciutadans. Tercera: La convocatòria de la Conferència Oberta per a la Catalunya del futur per aplegar totes les sensibilitats de l’esquerra.

Anirem lluny!

El País també veu fantasmes

2008-07-13T04:28:00.000-07:00

Ahir em va sorprendre i doldre la primera plana del diari El País qualificant de "segregació" la iniciativa de les aules especials d'acollida dels alumnes que arriben a mig curs... Vaig comentar la notícia fins i tot amb persones de la redacció de Barcelona que em confessaven la seva discrepància amb l'enfocament que havia donat el diari a la informació. No es tracta només d'una cosa puntual. Estem assistint a una dinàmica d'opinió que es va estenent fora de Catalaunya i que comença a fer forat també a casa nostra.

Penso que cal reaccionar amb serenor i alhora amb contundència. Penso que d'entrada hem de mostrar la nostra disconformitat amb la presentació de la notícia per part d'El País. Jo ahir vaig escriure una carta al director en aquest sentit i avui també en llegeixo una del Conseller Maragall. per què no som molts els que ho fem...?

Això escrivia al Sr. Javier Moreno, director del diari de Madrid.

Querido director.
Soy suscriptor de su diario. Me sorprendió muy negativamente esta mañana el titular de primera página de El País sobre las aulas de acogida que está planeando el Departament d’Educació de la Generalitat.
“Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar” La lectura para quienes no conocen la realidad escolar de Catalunya és que se pretende organizar una especie de apartheid, cuando en realidad se pretende ayudar a un aterrizaje suave a los niños que llegan una vez iniciado el curso y entran en un centro donde se imparten las materias en catalán, la lengua propia de Cataluña. Es una medida para los niños y para sus familias. La acogida y el contacto con el entorno de su ciudad y de su barrio, de la llengua escolar y de las costumbres del país que los acoge, facilitarán una mejor integración posterior en el aula.
Algo se está haciendo últimamente en los mismos centros escolares, pero la experiencia dice que los alumnos llegados a mitad de curso, tienen dificultades de integrarse en el conjunto. Es un problema para ellos y es un problema para sus compañeros y para los mismos docentes. Un tiempo corto de acogida y de ayuda personalitzada para los niños y las familias puede ayudar a sentirse más cómodos en el inicio de curso, cuando se incorporen definitivamente en el aula correspondiente.
Por qué presenta EL PAIS la noticia como una segregación?, Por qué da pie a la interpretacIón de una exclusión en toda regla de los inmigrantes cuando precisamente es una medida para facilitar su inclusión?
En un momento de fuerte debate sobre las lenguas españolas, cuando incluso en el Congreso del PSOE se ha reconocido que las cosas se están haciendo bien y que las lenguas cooficiales són una riqueza común, por qué presentan vds. en negativo una medida pensada para integrar y no para segregar?
Que lo haga El Mundo o la Cope... bien, però por qué se suma El País que tiene una redacción en Cataluña que conoce bien la situación y las razones de estas medidas? Por favor, no echen más leña al fuego en una polémica capitalizada por la derecha más integrista de España o por aquellos que entienden España como una realidad unívoca y no plural.!

Por favor, director, expliquen las cosas en profundidad para unos lectores que no disponen de información completa y para los que su primera página de hoy les puede haber provocado una vez más el desconcierto y una visión sesgada de lo que se hace en Cataluña.

Atentamente

Santa Nebrera, verge i màrtir

2008-07-06T03:04:00.000-07:00

Montserrat Nebrera va entrar a la política per curiositat intel.lectual de la mà de Josep Piqué. Penso que els Mitjans de Comunicació la vam posar a l'aparador i l'ala renovadora del PP es va fixar que aquella professora de la Universitat Internacional tenia ganxo com a polemista. Jo recordo, dirigint a Barcelona Televisió un espai de debat que en moments d'absència de portaveus del pensament conservador vam descobrir-la: una dona que sabia parlar, que argumentava bé, que tenia bona imatge i es va convertir en un referent dels tertulians de la dreta civilitzada del país.
M'he retrobat amb ella al Parlament. Hem tingut l'ocasió de comentar la nostra experiència política, cadascú en posicionaments ben diferents però els dos amb ganes d'aportar aire fresc a les nostres formacions polítiques.
Avui Nebrera s'ha fet políticament gran. Ha madurat als ulls dels militants del PP i als ulls de l'opinió pública. Continua sent de dretes, continua defensant els valors conservadors en el camp dels models familiars, dels models econòmics, dels models d'estructura territorial de l'Estat... però és una dona que no s'ha sotmès a la dinàmica interna de les jerarquies de partit. Ha estat heterodoxa en aquest sentit. Ha estat rebel i ha lluitat per la llibertat de pensament al si del partit que la va acollir com a militant.
Això li ha exigit esforç, tenacitat, duresa, valentia... I ha aguantat. Per això li dic "santa" Nebrera. Li dic també verge en sentit figurat perquè s'ha deixat estimar sense tastar encara la mel del poder. amb una certa ingenuitat s'ha tirat a la piscina sene tenir en compte que la podria trobar sense aigua o hi podria trobar els cocodrils esperant-la per cruspir-se-la. Li dic màrtic perquè l'han crucificat, l'han pressionat, l'han desqualificat i han intentat de marginar-la. N'ha sortit victoriosa moralment. Per això ahir al vespre li vaig enviar un correu amb aquest text:

"Et felicito molt sincerament!. Penso que avui has fet un gran servei no només al PP sinó a la dinàmica interna dels partits. Has estat no només una rebel sinó una dona que té unes idees, una manera de veure la política i la funció del propi partit i ho sap defensar. Segur que has passat hores baixes, de molta tensió... però la pròpia militància al final t’ha donat un suport que ni tu mateixa et deuries imaginar. Jo que he seguit de prop la teva trajectòria me n’he alegrat i m’he sentit solidari de la teva gosadia. No sé que faràs ara amb la nova presidenta. Què et deixaran fer al Grup parlamentari. Tindrem ocasió de parlar-ne. De moment, descansa de l’esforç però amb aquella íntima sensació que ha valgut la pena!."

Ella m'ha contesat agraint les meves paraules.
I això no treu que demà mateix ens tornarem a veure les cares en el debat perlamentari des d'optiques polítiques ben diferents, però amb el respecte que dóna saber que tens davant una dona amb una trajectòria de coherència.
vvfkfyp

Bassas - Ibarretxe

2008-06-27T08:35:00.000-07:00

L'actualitat que m'interessa cada dia té noms propis. Avui en destaco dos: Antoni Bassas i Juan José Ibarretxe.

L'Antoni Bassas, anuncia que deixa la direcció del seu programa Els matins de Catalunya Ràdio després de 14 anys de dirigir-lo i presentar-lo. Demà i durant no sé quants dies es dirà de tot sobre el periodista, sobre el programa, sobre els directius de la Ràdio Nacional de Catalunya, sobre les motivacions del relleu... Jo avui només vull aportar unes consideracions.

He valorat sempre en positiu la professionalitat de l'Antoni Bassas si per professional entenem el que sap estar davant del micròfon cinc hores cada dia, portant amb ritme un magazin d'actualitat rabiosa, d'entrevistes calentes, d'informació, d'entreteniment... L'Antoni és, en aquest sentit, un dels millors professionals de Catalunya. El que ha fet o ha demostrat també en Bassas, de forma progressiva, és que un bon professional, davant el menú diari d'actualitat rabiosa, no hi pot estar indiferent. Ha mostrat clarament que la objectivitat periodística, entesa com aquella forma d'explicar les coses de forma incolora, inodora i insípida, no existeix i més consentida abans o més desenfadada i explícita darrerament ha volgut donar el pas, sempre arriscat, de manifestar el propi posicionament davant una realitat, sobretot política, que de forma oberta o sibilina sempre es pot aplaudir, es pot qüestionar, desqualificar o valorar de forma personal. Amb aquest atreviment ignoro si ha pretès o s'ha trobat convertit en una mena de referent que divideix amb més o menys grau l'audiència: aquells que se senten més còmodes i amb més sintonia amb el discurs de fons que destil.laven les seves editorials, les seves entradetes o les seves valoracions de l'actualitat i aquells altres que s'han pogut sentir sovint incòmodes amb el seu discurs que traspuava una manera d'entendre Catalunya, Espanya, la llengua, el govern d'abans i el govern d'ara... els líders polítics d'ara o els d'abans... d'una manera molt decantada a posicionaments de partits o de col.lectius ben lícits però alhora també discutibles en el debat de les idees o del projecte de país. Té alguna cosa a veure això en el desenllaç professional anunciat?

Probablement Antoni Bassas ha sabut entendre que la seva trajectòria havia arribat a un punt que, si més no, calia clarificar per definir la nova etapa. Les raons de la "no entesa" amb el director, el Sr. Oleguer Sarsanedas, potser les coneixerem aviat o potser no. No sé si es pot tractar de condicions retributives, de condicions de línia editorial, de marges de llibertat o de criteris d'empresa. Jo, avui, volia posar només sobre la taula les coordenades d'una trajectòria, la valoració professional, i la funció de la Ràdio Pública. Aquesta penso que està cridada a ser veu dels ciutadans, de tots els ciutadans, i alhora compromesa a acompanyar la marxa del País en la direcció marcada per la voluntat democràtica dels electors.

Un altre nom: Juan José Ibarretxe. Avui el Parlament basc ha donat llum verda al projecte de llei que ha de regular la consulta popular a l'octubre d'enguany per posar en marxa un procés que hauria de desembocar en un referèndum el 2010 sobre l'autodeterminació.
El govern de l'Estat ja anunciat que presentarà recurs davant del Ttribunal Constitucional per barrar aquest procés. El recurs suposa aturar la tramitació. El TC no emetrà el seu dictàmen abans de l'octubre. Per tant, la consulta no es podrà dur a terme en el calendari previst.

De moment dues reflexions: Es democràtica la iniciativa del lehendakari i del parlament de Vitòria a tramitar un projecte de llei de consulta al poble. Es també democràtic el recurs del govern de Madrid. I haurà de ser democràtica l'acceptació de la sentència del TC, sigui quina sigui la valoració que en facin.

No pot ser mai dolent saber què pensa la gent d'un territori sobre qualsevol tema que els afecti. Els governants saben que l'estat d'opinió no obliga a fer el que la gent pensa sinó a actuar amb criteris polítics tenint en compte les opinions i els sentiments de la gent.

No ens posem nerviosos. No desqualifiquem ni el Lehendakari, ni el tripartit que dóna suport al govern d'Ibarretxe ni els partits que estan a l'oposició ni els abertzales radicals que tiren la pedra i amaguen la mà. Ara caldrà esperar les màximes instàncies del Constitucional, lamentablement amb un prestigi molt devaluat darrerament. Mentrestant que tothom opini. És bo que s'obri un debat però no només sobre els mètodes o les formes sinó sobre el fons dels tema plantejat. La maduresa democràtica de tots hi està en joc.

CONGRESSOS: NOUS PERFILS, NOUS REPTES

2008-06-22T03:25:00.000-07:00

Estem acabant el curs polític i totes les formacions volen deixar els deures fets per tenir encarat el proper curs que es preveu difícil econòmicament i socialment.

ERC ha fet seu congrés. No l'ha tancat bé. No hi ha hagut capacitat d'integració de les diverses famílies que conviuen sota el paraigua de l'esquerra independentista. Quan un congrés no es tanca bé deixa sempre una mena de bomba de rellotgeria per explotar. Pot ser que sigui desactivada a temps però pot ser que exploti en el moment menys oportú. He parlat personalment amb tots els corrents presents en el Congrés. Tothom admet que el debat ha deixat ferides obertes i s'han produit trencadisses no desitjades. A títol molt personal un dels personatges defenestrats en el Congrés em confessava que ell ho estava digerint prou bé però que en cavi era molt dur de pair per a la seva família a la que havia sacrificat molts anys per la dedicació absoluta a la seva tasca política i ara tenia la impressió que li havien donat una patada al cul sense miraments... Són un de tants aspectes emocionals derivats del compromís polític.
Em preocpa les derivades que això té o pot tenir per al govern d'Entesa. No ho podem passar per alt. Qui serà l'interlocutor en el govern d'aquesta ERC sorgida del Congrés? Puigcercós?, Carod? Predominarà la responsabilitat de partit de govern o les estratègies utòpiques dels més radicals independentistes? Què passarà al setembre a l'arrencada del nou curs? Què passarà després de la sentència del Constitucional? Estic segur que el President Montilla ha tingut temps de plantejar-se totes les alternatives. Serà un curs, la crònica del qual, ni està escrita ni es pot avançar.

Congrés del PP a València. Una altra dada important del panorama polític. Rajoy ha aconseguit el que semblava impossible: imposar la seva gent i donar la imatge de gir cap al centre. Però deixa també els crítics amb l'Aznar al capdavant, descol.locats però no vençuts. No hi ha dubte que la nova executiva té un aire nou, gairebé tots menys el propi Rajoy que vcol aparèixer com alliberat dùn paper que l'aznarisme li havia assignat. Tanmateix, no ens enganyem: El PP és la dret que aplega totes les sensibilitats de la dreta i m'atreveixo a dir del postfranquisme. El seu objectiu és evitar el vot de càstig d'un sector que vota el PSOE per no veure el PP al govern. Es un repte per a ells i és un repte per als socialistes. Tenim el risc, des del socialisme de voler llimar tant les arestes que tenen color d'esquerra progresista que deixi de ser un pol de referència del tot una franja de l'electorat que ens vota perquè confia en un govern i en una política alternativa de progrés en mig d'una crisi global on s'hi kuga el benstar de les capes més febles de la nostra societat. Las situació general es preveu crítica en els propers dos anys. La temptació és sumar-se a fer polítiques conservadores i proteccionistes dels interessos dels de sempre... Em preocupa les línies de fons de la política social europea: el tema de les 65 hores setmanals, el tema de la política d'immigració. I com a catlà em proecupa el gir centralista de les polítiques comptencials i territorials del govern Zapatero.

Em pregunto: serem capaços des de la societat civil, des del PSC, des de la Convenciói pel futur, des de Ciutadans pel Canvi de mantenir l'aposta per la renovació, per l'Espanya federal, per una nova llei electoral, per la defensa de la pluralitat, per la interculturalitat...?

Llei de fosses: Justa i necessària

2008-06-22T03:21:00.000-07:00

En el Ple del Parlament del dia 18 de juny es va aprovar la tramitació parlamentària del projecte de Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista (col·loquialment anomenada Llei de Fosses). Es va rebutjar, amb el vot de la resta de grups (inclòs el grup mixt), l’esmena a la totalitat que proposava el Partit Popular i, per tant, el projecte de llei continua el seu tràmit parlamentari.

L’Estatut per una banda i la llei del Memorial Democràtic reclamaven saldar els deutes de la nostra transició democràtica. Una transició que per fer-la més viable en aquell moment, va haver de pagar el deute d’una certa amnèsia que avui tots reconeixem que va ser injusta i que ha fet patir a no poques persones.

La llei pretén regular la dignificació de les fosses localitzades a Catalunya i preveu un seguit d’instruments jurídics que han de permetre disposar d’un coneixement més exacte i fidel a la realitat de les fosses existents al nostre país i del nombre i distribució de les persones desaparegudes que s’hi podrien trobar enterrades.

La Generalitat té censades actualment dos mil i escaig de persones desaparegudes i ha comptabilitzat 179 fosses que poden guardar els cossos de soldats caiguts en el front d’un bàndol o de l’altre o de persones civils assassinades en funció de la seva ideologia, de les seves creences o del seu color polític o sindical. No hi ha distincions de cap mena pel que fa a les raons per les quals aquestes persones van ser assassinades. Totes les víctimes de morts violentes en una guerra fratricida o en una dictadura tenen dret a ser recordades i honorades. No podem deixar que hi hagi encara dols reprimits de persones que no saben on anar a plorar els seus morts perquè les seves despulles romanen desaparegudes sense haver estat enterrades dignament. Un dret aquest, que cap poble no nega als seus ciutadans.

La memòria i la justícia han de ser també patrimoni del nostre poble. Amb le llei sobre localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista, ho fem possible.

CIUTADANS PEL CANVI: Una Convenció massa light?

2008-06-08T23:57:00.000-07:00

No he dit res encara en el meu blog sobre la nostra IX Convenció de Ciutadans pel Canvi celebrada a El Prat el dia 31 de maig. Va ser tranquil.la, sense sorpreses, amb poc debat intern, potser massa planificada. Es van elegir els membres de la Junta Rectora d'entre candidats que garantien la continuitat sense matisos. El notari Juan José Lopez Burniol ens va il.lustrar sobre l'aposta federalista. Interessant, didàctic. Llàstima que després no hi seguís un col.loqui. Es van plantejar quatre campanyes ciutadanes: Constitució Federal, llei electoral, renda bàsica de ciutadania, acció local. Aclariments i matisos en el col.loqui sobre els dos primers punts. Carme Valls, la presidenta reelecta resumia la jornada amb una síntesi força reeixida del que som i el que podem fer. La Consellera Tura va tancar la Convenció amb una reflexió política que posava l'accent en els valors del compromís polític. Interessant. Fins aquí la nota esquemàtica de la nostra convenció anual.
Al llarg de la jornada em venien preguntes i reflexions personals que només vaig interioritzar perquè tampoc es donaven les condicions per fer-ne debat col.lectiu. Pensava en les absències, algunes significatives. Vaig tenir, en canvi, la satisfacció de veure el nostre President Maragall acceptant d'entrar a la coordinadora, però esperava sentir el seu missatge, la seva aportació en aquesta nova fase. No va parlar. Més enllà de la seva situació personal penso que s'havia de facilitar una conversa i un intercanvi amb ell. Em preguntava perquè bastants dels assistents en van tenir prou amb la conferència del Juanjo i les votacions. Com és que en l'informe de gestió i de vida de CpC no es va fer cap referència al treball de regidors i diputats que participen en l'acció política des dels ajuntaments o des del Parlament. No vam tenir ocasió d'avaluar les nostres complicitats amb el PSC o si es vol amb els partits de l'esquerra catalana. No es va debatre sobre els condicionants generals o conjunturals de l'acció de govern del President Montilla,...
Sobre les campanyes, n'hi ha una de fons, difícil potser de valorar per part de la ciutadania però molt important per a donar marc i sortida al propi autogovern i a les relacions amb Espanya. Es la campanya per eixamplar el camí cap al federalisme amb una reforma constitucional. Important el compromís amb la llei electoral, més fàcil en aquest cas de trobar ressò ciutadà i d'aconseguir un gruix de pressió per fer-la viable. Interessant encara que potser poc viable ara mateix la proposta de la renda bàsica de ciutadania. De fet, sobre aquestes fites o aquests objectius difícils en sí mateixos, com ho podria ser també la reivindicació o la conveniència que els socialistes catalans tinguessin veu pròpia a Madrid, CpC ha de poder plantejar sempre la pregunta: I PERQUÈ NO? senzillament per crear opinió, per engruixir aquelles altres veus que apunten en la mateixa direcció.
Els mitjans s'han fet ressò de la Convenció fonamentalment en dos punts: la presència i incorporació del PM a l'equip coordinador i la continuitat de Carme Valls com a Presidenta. Caldria a partir d'ara que el referent constant i mediàtic de CpC fos el treball de conscienciació
política, el de formació i de debat ciutadà, el de presència en les plataformes ciutadanes i en la consolidació de xarxes compromeses amb el canvi federal.

Reprenem la marxa. Que no depengui només de la direcció. Que siguem els socis els que estirem del carro i eixamplem la base ciutadana per superar l'anomenada desafecció política actual.

Fets sí, però paraules també

2008-05-19T09:00:00.000-07:00

De l'eslogan "Fets i no paraules" en va fer el candidat José Montilla, bandera electoral. Va voler posar l'accent a l'acció de govern més que no pas al debat identitari que ha estat sovint la boira que ha tapat els deficits en l'acció dels governs de CiU.
Portem un any i mig de legislatura i jo ara penso que hem de tornar a donar valor a la paraula que sempre ha d'acompanyar i orientar l'acció política. Donar valor al discurs, al relat que explica les raons de fons que marquen la orientació de la política del govern.
Vaig assistir divendres passat a la Convenció pel Futur i vaig quedar-me a la taula rodona sobre l'acció política. Hi van participar Margarita Saenz Díez, Miquel Caminal, Ernest Maragall, Miquel Iceta, Josep Oliver i Miquel Roca, moderats per en Jordi Font. Els sis ponents van fer una aportació de pensament polític interessantíssim que serveix per veure on som, on volem i on podem anar però també les raons i els perquès, des d'una òptica catalanista i d'esquerres. Per obtenir confiança de la ciutadania els electors han de saber la filosofia que orienta i determina cada iniciativa política important i descobrir que no hi ha res que es faci perquè sí i que el que es fa, té coherència en la defensa d'uns valors, d'una jerarquia de prioritats, d'una consideració de solidaritats, d'una voluntat d'equilibrar el territori, d'unes ganes de projectar el futur de forma planificada i participativa. Això ha de ser així i així ho hem de saber explicar. Si tot això ho donem per sabut o no ho saber explicar ens trobarem que la gent jutja els polítics de la dreta i de l'esquerra amb la mateixa mesura. Tots els partits tenen sempre motius per tirar projectes endavant, però els motius de l'esquerra estan basats en el destinatari principal de l'acció política: les persones i les condicions que afecten el seu benestar i el seu creixement. Cal dir-ho, cal explicar-ho. Cal fer-ne pedagogia un dia i un altre. Si no ho fem així, deixarem que uns altres prenguin el timó.

NOMS PROPIS

2008-05-13T08:25:00.000-07:00

Torno a casa a mitja tarda, després d'un matí de contactes programats i algun d'imprevist. He passat pel Parlament. Hem coordinat les comissions d'Educació, d'Exteriors i de Salut que es faran el dijous. M'he ofert per defensar el posicionament del govern en alguna de les propostes de Resolució que fan referència al Vallès occidental: concretament una sobre el 4rt Cap de Rubí.

Però volia destacar avui quatre noms propis del dia:

Carme Valls. He pres un llarg cafè amb ella a mig matí. Hem parlat de tot, sobretot de CpC, del futur del moviment, de la Convenció de finals de mes. Hi ha hagut força sintonia i sobretot complicitat. Ella repetirà al capdavant de Ciutadans. Jo em centraré amb la meva tasca de diputat. Tots dos tenim ganes de consolidar l'organització com a plataforma de conscienciació política, d'incentivació de la participació i del compromís polític. Hem parlat de la necessitat de la "pluja fina" que, més enllà de l'estratègia partidista, ha de promoure entre la ciutadania el debat obert i plural sobre els petits i grans reptes del país. Coincidim que hi ha altres iniciatives paral.leles amb les que haurem de buscar complicitats. Ens fixarem més en la ciutadania disposada a recolzar les polítiques federals, les polítiques de l'esquerra plural, del govern d'esquerres. Carme Valls és una dona amb vocació política, que no defalleix, que ara mateix té dues passions: obrir pas al pensament i al projecte federalista i fer que la dona sigui tinguda com a susbjecte de protagonisme social i polític.

Joan Ferran. L'he trobat al Parlament. Hem parlat de les jornades parlamentàries sobre Mitjans de Comunicació que finalment s'han fixat per al mes d'octubre. Estem disposats a abordar les relacions i les interdependències entre Mitjans i Polítics. Volem reflexionar sobre la capacitat dels mitjans per generar complicitats però també, massa sovint, per provocar trencadisses. Joan Ferran el polític socialista que té una imatge d'home dur m'ha parlat avui de poesia. La vessant de polític professional no l'impedeix mirar la vida, la bellesa, l'amor amb ulls de poeta i em confessava que una de les seves evasions és omplir un foli blanc amb paraules d'amor i vivències poètiques. M'ha semblat fantàstic.

Daniel Font. L'he trobat també al Parlament treballant com sempre, molt concentrat davant del portàtil del seu despatx. Afinava la sessió de la Convenció pel Futur que tidrem el divendres a la Pompeu Fabra del carrer Balmes. En Dani és ordenat, rigurós, convençut i preocupat per a que el treball polític no quedi encotillat en les estructures dels partits. Obre finestres, deixa passar aire i llum per enriquir el pensament plural, sempre des de l'esquera, des del catalanisme. No és un home que aspiri al lluïment personal. Busca eficàcia, coherència, complicitats. Una gran persona.

Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat, de CiU. Avui és a Brussel·les amb una colla de gent de Sant Cugat i també del govern per recolzar la candidatura de la ciutat com a seu de l'Institut Europeu de la Tecnolgia. Recoder és un polític de raça, amb futur molt obert dins de les files convergents. Em va demanar que l'acompanyés a l'acte de presentació de la candidatura. Jo surto demà cap a Brusselles per sumar-me a l'aposta de la ciutat com a referent de les noves tecnologies. Aquesta aposta no ha de ser patrimoni de ningú. Es de tots. Recoder ho ha sabut fer. Avui, que no em vull posar en la política municipal del dia a dia, deixo constància del reconeixement a un esforç de la Corporació municipal de Sant Cugat, que presideix Recoder, per projectar internacionalment la ciutat.

L'Avui, el blog, Carme Valls i CpC

2008-05-06T15:31:00.000-07:00

Avui he comprovat que algun/a periodista -vull pensar que excepcionalment o casualment- ha entrat en el meu blog. Si ho ha fet altres vegades no havia trobat mai un motiu per reproduir una reflexió, una valoració personal de l'actualitat. Aquesta vegada li ha semblat noticiable la reflexió meva sobre els prolegòmens de la Convenció de Ciutadans pel Canvi. Escrivint com a polític he comprovat que el titular de la notícia periodística no correspon a la literalitat de la reflexió personal expressada en el blog que he preferit anul.lar per no alimentar ni suspicàcies ni malentesos.

Ciutadans pel Canvi, sense massa ressò mediàtic, va fer una revisió a fons de la seva raó de ser, va marcar uns principis, unes prioritats de presència en la vida pública i en la vida política. Després ha revisat els estauts interns per fixar els criteris d'organització interna i de projecció externa. Ara ve la nova Convenció que ha d'elegir l'equip de portar tot això endavant.

La Presidenta ha estat fins ara la Carme Valls. La Carme Valls és una dona d'una gran personalitat, molt preparada políticament i intel.lectualment. Metgessa de prestigi, dona d'àmplies relacions aquí i a la resta de l'Estat. Una dona amb principis, amb coratge humà i polític, activa, estimulant. Ha estat i és la cara visible de Ciutadans. Els interrogants i les crisis del que som, del que volem i del que podem ser s'haguessin accentuat sense el seu lideratge.

I vull recordar que ha portat el pes del moviment de Ciutadans i ha mantingut un diàleg amb el PSC i amb altres forces polítiques amb la fermesa de qui defensa principis i valors. Alguna vegada em consta que ha tingut la sensació que pel fet de ser dona potser li han regatejat protagonisme públic. Es injust que encara passi això.

Dit això, vull reafirmar-me en la reflexió que feia fa dos dies en el sentit que una nova etapa a
Ciutadans, amb una precisió de noves prioritats, amb un nou reglament i amb la voluntat de projectar-se més com a moviment cívic aconsella, al meu entendre, un canvi de referent, un canvi de portaveu i referent cívico-polític. El canvi crea l'expectativa que les coses es mouen, es renoven, agafen un nou impuls i des de fora obliga a interessar-se pels nous objectius o els nous matisos, o les noves prioritats ... No és dolent el canvi, és positiu perquè la renovació de qualsevol direcció política forma part d'una filosofia que sempre hem defensat a Ciutadans. I ho penso sense negar que la Carme Valls ha portat amb dedicació i empenta el pes de la Presidència i la responsabilitat com a membre de la permanent en els dos darrers mandats.

Fetes aquestes precisions queda clar que personalment no tinc res en contra de la vàlua de Carme Valls i vull afegir d'una manera molt explícita que si la Carme Valls acaba decidint de tornar-se a presentar per formar part de la Junta Rectora amb disponibilitat de repetir a la Presidència JO LA VOTARÉ.

2008-05-05T06:58:00.000-07:00

El 9M obliga a redefinir-se

2008-04-22T03:59:00.000-07:00

Ha passat un mes i mig després de les eleccions. A la nit electoral tots els partits troben el millor discurs per justificar els propis resultats, però la realitat és tossuda i acaba obligant a agafar el toro per les banyes. Al PP més enllà del drama o del sainet Rajoy-Esperanza Aguirre ens trobem a Catalunya amb un PPC sense lideratge amb la disjuntiva de confirmar Daniel Sirera, imposat arran del relleu de Piqué o optar per la diputada díscola que intueix que cal renovar el discurs però que no té els suports de la militància. Finalment l'Alberto Fernàndez Días s'acaba de decidir a postular-se també per a la presidència. Fernàndez és un pes pesant però és passat. No sé què farà el seu germà Jorge. Ni l'un ni l'altre voldrà perdre el control del partit amb Presidència o sense. A l'ombra de cada un dels presidenciables a hores d'ara no sé si hi ha l'Esperanza Aguirre o el Rajoy. Tanmateix, un embolic perquè el grup parlamentari està molt dividit.

A CiU o més aviat a CDC pot donar la impressió que les aigües baixen tranquil·les però la veritat és que hi ha sectors convergents que no estan disposats a ser reconeguts només per l'etiqueta sobiranista i pretenen fer política més definida pels reptes globals de país on el marc identitari no ho condicioni tot. Sorgeix la figura de Recoder, el meu alcalde de Sant Cugat: intel·ligent, lúcid, obert, de mà estesa. S'hi ha afegit l'alcalde de Figueres i diputat, Santi Vila: Veus assenyades que demanen que parlin els dirigents territorials. No sé què hi pot aportar el reaparegut angel Colom, ex dirigent d'ERC que aboca el partit a l'escisiò, que s'aixopliuga a CDC i ara pretén fer de pont amb els seus antics adversaris d'ERC. Sabrem com acaben els equilibris abans de l'estiu.

ERC: Aquí sí que tenen un embolic. Quatre candidatures difícilment disposades a una síntesi. Segons com acabi el debat i la confrontació, pot tenir conseqüències primer en el partit amb risc d'una nova escisió i després al govern si les tesis guanyadores aposten per refer pactes i aliances...

PSC. Ha sortit molt reforçat de les eleccions però ara cal veure el pes que ZP li donarà a Madrid en l'àrea del govern i en l'àmbit parlamentari. S'han aixecat veus (Castells i Maragall) recordant la reivindicació de grup parlamentari. No vull pensar que només sigui una estratègia per tenir més pes en el congrés de juliol. Tanmateix, jo m'hi apunto tot i considerant que si no és viable en aquest moment caldrà trobar la forma de fer sentir la veu dels diputats socialistes catalans a Madrid. Cal tenir un portaveu que expliciti el posicionament dels socialistes catalans en els grans temes d'Estat tant si afecten Catalunya com si no. Es imprescindible trobar la fòrmula que eviti que en les grans lleis la veu de Catalunya s'expressi només amb òptica convergent. En el Congrés del PSC penso que aquesta dimensió hauria de quedar molt definida més enllà que es pugui fer o no grup parlamentari propi.

Nou govern. Primeres impressions.

2008-04-13T03:14:00.000-07:00

Divendres esperava una trucada de ZP que no es va produir. Si ho hagués fet no m'hagués trobat a l'AVE camí de Madrid. De moment els dos únics catalans que tindran cartera ministerial són Carme Chacón i Celestino Corbacho. Dos destacats dirigents socialistes catalans del sector més proper a Ferraz. Em preocupen les primeres setmanes de la Ministra de Defensa, passant revista a les tropes amb la panxa de set mesos. Segur que entre la tropa es faran tota mena d'acudits. Vull pensar que s'acabarà imposant la seva capacitat i la seva fermesa. No sé qui podrà canviar a quí: ella sempre somriu i els militars no ha fan mai en públic. El servei militar és una cosa seriosa. Temps al temps.
Corbacho a Treball i Immigració. De fermesa no li faltarà al fins ara alcalde de l'Hospitalet i President de la Diputació. Tindrà molta feina i no sé si li quedarà temps com a minisrre català per plantejar davant de l'executiu i davant de ZP, els reptes i problemes que té Catalunya.
Ser ministre se suposa que dóna aquella proximitat amb les instàncies de decisió del poder de l'Estat per fer entendores i viables unes reivindicacions històriques i una identitat pròpia que té Catalunya com a nació.
Em va sorprendre la continuitat de Magdalena Alvarez. Jo em vaig oposar a la seva recusació amb l'argument que faltaven dos mesos per a les eleccions i que no valia la pena un caanvi precipitat de ministra a la recta final de la legislatura. Estava convençut que ZP no volia un canvi per dos mesos... però jurava que es produiria el relleu amb la constitució del nou govern. No ha estat així. Diuen que Chaves ha forçat la màquina. Ni el nostre Parlament ni l'opinió pública catalana han estat suficient per impedir aquest nomenament. Una altra (insignificant?) frustració.
Serà una legislatura en la que es mantindrà un pols permanent entre el govern de Montilla i el govern Zapatero. Haurem de ser coherents, valents no en dialèctiques sinó en arguments. Cada dia que passa tinc la impressió que haurem de tornar a plantejar si no seria bo que el PSC tingués grup parlamentari propi al Congrés. Seria la manera de "pesar" en el govern de Madrid.

SARAJEVO: Pasqual Maragall i la solidaritat de Barcelona

2008-04-09T03:52:00.000-07:00

Feia fred el dia 6 d’abril. Havia nevat i bufava el vent, però Sarajevo estava de festa.

Commemoraven la resistència partisana del 1942 i els primers fets tràgics de la guerra del 1992. El record anava acompanyat del reconeixement de solidaritats internacionals. L’acte central i emotiu per a nosaltres era el lliurament de la distinció singular com a CIUTADÀ D’HONOR de la ciutat de Sarajevo a PASQUAL MARAGALL. Va ser un acte emotiu en el marc del Teatre Nacional.

El President Maragall va fer un discurs concentrant el protagonisme en la ciutadania de Barcelona, d’aquella Barcelona olímpica que es va bolcar per Sarajevo. Va fer un cant a la pau i a la continuïtat dels projectes solidaris i va impactar quan, d’una manera valenta (i potser políticament incorrecta perquè hi havia representacions de Belgrad...) va afirmar que eno es podrà consolidar el procés de pau a Bòsnia Herzegovina, fins que Mladic i Karadzic no s’hagin assegut davant del Tribunal Internacional de La Haia.

Una vintena de persones vam acompanyar Pasqual Maragall en aquest viatge. El primer Tinent d’alcalde de Barcelona hi era en representació de l’alcalde Jordi Hereu i en nom de la ciutat. Hi havia també el company diputat Antoni Comín i el Sr. Joan M. Tintoré, President del club de Tennis Barcelona. L’ànima de l’expedició era en Manel Vila, l’home que va posar en marxa l’Ambaixada de la Democràcia Local Barcelona.-Sarajevo que tant ha fet per a la ciutat.

Vam tenir temps per visitar la seu d’aquesta oficina ADL i saludar la seva gent: persones que van estar al nostre servei els dos dies d’estada. La majoria havien viscut com a refugiats a Barcelona i havien tornat al seu país per ajudar a la seva reconstrucció: parlaven català a la perfecció. La veritat és que Barcelona és present a Sarajevo amb gratitud i admiració. Vam poder-ho comprovar a Mojmilo. A la Plaça Barcelona vam viure la reacció espontània de ciutadans que en reconèixer que érem barcelonins es van acostat per agrair tot el que Barcelona havia fet pel seu barri..

Dos personatges, dues anècdotes: El general Jovan Djviak, serbi, però que va dirigir la resistència dels musulmans de la ciutat. Un home formidable que ens va fer de cicerone per explicar-nos els indrets de la resistència. Quan es va acabar la guerra el van retirar de l’exèrcit perquè era serbi (tot i haver lluitat a l’altre costat) i no podia tornar a Sèbia perquè el consideraven un traïdor.

L’altre personatge que ara no recordo el nom que té la família a la república Srpska però que ell encara viu i treballa a Madrid. Havia participat en la defensa de Sarajevo en la línia divisòria del front. Em deia que la tragèdia de la guerra no s’explica a les escoles. Està prohibit com està prohibit escriure’n llibres. Diu que la memòria tornaria a generar odis i és millor oblidar...

La veritat és que la situació política del país es veu encara molt precària pel que fa a l’estabilitat. Tot sembla dependre de la comunitat internacional.

Cadascú al seu lloc

2008-04-05T01:55:00.000-07:00

Porto dies sense escriure i em dol perquè han passat moltes coses. La més candent ara mateix és la crisi de l'aigua.
No s'ha gestionat bé i tothom ho aprofita per portar l'aigua al seu molí... vull dir per qüestionar el Conseller Baltasar sense aportar alternatives. Els silencis i les mitges veritats no acostumen a ser ben rebudes per part de la ciutadania. La transparència i la pedagogia en aquests casos han de primer pel damunt de qualsevol altra consideració.
Es l'hora dels experts, dels entesos, dels savis i no de les tertúlies frívoles que poden opinar sobre la solució més adequada sense entendre-hi ni un borrall. I és hora dels polítics. El govern central no es pot limitar a dir NO a una proposta del govern de la Generalitat sense exposar alternatives viables i garantir l'aigua de boca als catalans amb mesures raonables, ràides i si cal transitòries mentre es planifiquen les infraestructures hídriques a mig i llarg termini. I l'oposició ha de fer pinya davant d'una emergència nacional.

Setmana clau per a la formació del nou govern Zapatero. CiU no serà ni clau ni decisiva. Ho seran, això sí els 25 diputats del PSC a l'hora de la investidura i a l'hora de condicionar el govern de cara a les reivindicacions pendents: finançament, infraestructures, balances fiscals, papers de Salamanca, desplegament de l'Estatut, llei de dependència... Aquí hem de demostrar el nostre pes i la nostra eficiència política.

Pasqual Maragall. Ha estat protagonista aquestes dies: Català de l'any, llibre de Jordi Mercader Mil dies amb PM, i el de Josep M Vallès, Una agenda imperfecta: amb Maragall i el projecte de canvi. Interessant tots dos llibres. Maragall el polític de referència com a valent, innovador necessitat, tanmateix, de suport orgànic i estructural que li han regatejat i l'han portat a la retirada prematura.
Avui viatjo am ell a Sarajevo. La capital de Bòsnia li vol retre un homenatge per suport i solidaritat durant la guerra amb la iniciativa imasginativa de l'onzè Districte de Barcelona... Em sento feliç de poder-lo acompanyar i compartir aquest reconeixement i afecte. Maragall serà sempre un referent per a la política catalana. Les seves intuicions i els seus somnis seran una pista per traçar camins de futur.

MADRID, CANÀRIES, DOÑANA I PLAÇA DE SANT JAUME

2008-03-20T11:51:00.000-07:00

Després d'una campanya electoral venen molt bé uns dies de descans, de pausa, de reflexió. Es Setmana Santa i per als partits poden ser dies de penitència i temps per pair uns resultats electorals adversos per uns. Per uns altres, dies de gestació d'un nou govern o d'expectació si és que es consideren cridats a altes responsabilitats. Per uns tercers dies de trobades discretes per oferir-se o negociar parceles de poder. I per als electors? A Catalunya a l'ala de les esquerres, els votants socialistes estaran molt satisfets i se sentiran guanyadors per haver-los votat. Uns altres ho estaran per haver impedit que "torni" el PP. N'hi haurà uns altres que estaran decebuts de no haver pogut mantenir en el Congrés la presència qualificada de les reivindicacions independentistes. Finalment n'hi ha que sentiran una frustració per no haver aconseguit, per culpa de la llei electoral, la representació parlamentària que els vots dels electors els havien atorgat. Penso en aquest cas en el marc estatal: Més de 900.000 vots decantats perl'opció d'IU i IC.Verds, només donen per dos diputats quan uns altres (CiU) amb menys de 800.000 en tenen deu! N'hi ha per sentir-se estafats. "Em sento quasi extraparlamentària" deia la Teresa dolguda pel poc pes d'IC/Verds i IU.

La nostra democràcia té moltes contradiccions. Ens ho hem de plantejar molt a fons! És urgent la reforma de la llei electoral a Espanya i proposar definitivament la catalana al nostre Parlament.

Demà pujo al Mas Molelles. Es el refugi compartit pels amics de tota la vida. Hi ha molta barreja de posicionaments, però segur que tots hem votat a l'esquerra. No sé si serem capaços de compartir reflexions o prevaldrà la sensació d'impotència... A més d'un li doldrà l'excessiu marge de confiança que els electors han fet al PSC. Uns altres es doldran de la crisi d'ERC i més d'un es preguntarà perquè Iniciativa no acaba d'atraure el vot massiu de les bases treballadores...

Mentrestant esperarem els moviments a les altures... Sabrà el PSC representar el catalanisme d'esquerres? Sabrà defensar els interessos de tots?

QUI HO HAVIA DE DIR!

2008-03-10T15:05:00.000-07:00

M'avançaven els resultats cap a les set de la tarda d'ahir. Ales vuit tots els sondejos coincidien en assegurar que el PSOE guanyava les eleccions. Centrats en Catalunya, la xifra més espectacular: El PSC treu 25 diputats, quatre més que en les altres generals.

L'altra cara de la moneda: ERC es queda amb tres i IC/verds en treu 1. El PP guanya un diputat i CiU també en guanya 1. El PSC, malgrat els elements que des de l'oposició repetien una i una altra vegada, aconsegueix tocar sostre. No paga els plats trencats de rodalies, o les obres de l'AVE o els papers de Salamanca., retallada de l'Estatut.. i confia que ZP reconduirà els problemes. Li dóna un vot de confiança i li nega al PP.

Zapatero serà president gràcies al vot del PSC. Avantatge en 16 punts al PP i d'aquests en rep 25 de Catalunya.Els catalans no han passat factura. Confien que els socialistes poden reconduir els problemes de les infraestructures i poden tenir més pes a Madrid que la resta de partits polítics catalans sumats..

Els resultats, en canvi, sí que han passat factura a ERC i a IC-Verds. Surt del govern Puigcercós, dimiteis Llamazares. IC es queda amb el diputat Joan Herrera... El PP aconsegueix només un diputat de més i CiU també un de més.

Els interessos catalans seran defensats pels socialistes catalans o no ho seran per ningú. El pes que poden fer sentir dins del grup parlamentari del PSOE és imprescindible si volen tenir credibilitat. Jo penso que Zapatero ho ha de tenir clar i els diputats que vagin al Congrés també. Primera assignatura: President del Congrés: Per què ha de ser BONO?, un polític poc amic de les reivindicacions calalanes. Es pot forçar un altre candidat?. Què farà CiU? Avui m'he assegut al costat de Carles Campuzano, de CiU al dinar de Tribuna. Li he demanat que farien amb la proposta de Bono. Ha estat molt sincer: No en farem cap problema si, a canvi, ens donen la vicepresidència del Congrés. Aquesta és la filosofia teòricament catalanista de CiU: Si ens deixen tocar cuixa, faren de bons xicots i signarem en blanc...

Demà hi haurà canvi de Conseller de Governació. S'obre un parèntesi a ERC fins al Congrés del mes de juny. Les aigües baixen tèrboles. Caldrà esperar. Ells pretenen que no se'n resenteixi la coalició de l'entesa.
Espero el Ple de dimecres per veure e'lestat d'ànims. Caldria blindar el govern de Catalaunya i que els factors exògens no l'afectin.
L'altre interrogant que es resoldrà demà és si Rajoy continua o plega. Sembla que hi ha moltes possibilitats que llenci la tovalloa... Un altre element per reforçar l'equip Zapatero.

Demà hi tornaré.

CARA O CREU

2008-03-09T05:07:00.000-07:00

Acabo de venir de votar. Hi havia gent. Cares conegudes que amb el gest o la mirada m'expressaven complicitat.
al mati, a l'anar a buscar el pa el forner m'ha desitjat sort i m'ha fet saber que havia canviat el vot. Ell votava sempre CiU. Avui, m'ha dit, "us votaré" i ha afegit: "miraré de convèncer la resta de la família".
Un veí sortia de casa per anar a votar i m'ha dit que havia rebut el sobre de tots els partits menys el del PSOE, el partit que ell volia votar. Li he dit que aquí ha de votar el PSC. No ho sabia. No m'ho podia creure. Li ho he explicat. Ell m'ha dit " doncs jo he llençat el sobre del PSC. Ara hauré de buscar-lo al col.legi electoral"... Sembla mentida.
Tot esmorzant he llegit l'article de Pilar Rahola sobre l'alcaldessa de Mondragon, d'ANB. Es diu Inocencia. Rahola ha jugat amb el nom a l'hora d'analitzar què pot passar a dins del cap de l'alcaldessa d'un poble en el que acaben d'assassinar un dels seus veïns, que havia estat regidor de l'ajuntament. No s'explica que no pugui sortir una reacció de ràbia, de condemna dels pistolers i de solidaritat amb la víctima.
Són petitsd apunts del dia de la votació a l'espera del tencament dels col.legis. Voldria una victòria molt clara de ZP. Voldria un Zapatero més valent per tirar endavant reformes que s'han quedat frenades en aquesta legislatura. Voldria que plantés cara a la jerarquia de l'Església espanyola. Voldria que reformés el poder judicial. Voldria que apostés per la diversitat. Voldria que entengués el potencial de Catalunya. Voldria que fes un gest ràpid per a la devolució dels papers de Salamanca. Voldria que apostés per la llei de terminis en la interrupció voluntària de l'embaràs. Voldria més serveis, més defensa de la dignitat dels immigrants...
Avui ens juguem el cara a creu: o reforcem el reformisme o tornem enrere i per molt anys...
Si guanyem serà per reforçar allò que ja hem fet però que està inacabat. Cal fer un salt més atrevit cap endavant.
Demà m'han demanat que a primera hora vagi a Ràdio Estel per comentar resultats. Amb molt de gust!

Campanya: misatges, silencis, absències, reptes

2008-03-07T03:03:00.000-08:00

Avui darrer dia de campanya. Aquest vespre vaig al míting de MEDIONA a l'Alt Penedès. Tenen un alcalde, en Servand, molt eixerit. Els donaré raons i arguments per fer viable la continuitat del govern de Zapatero.

Ahir vaig estar al Palau Sant Jordi en el miting final, amb uns predicadors de luxe: Hereu, Montilla, Chacón Felipe i Zapatero. Va ser formidable com a espectacle. Hi vaig anar amb la Sílvia Munt. Hi va haver una nutrida presència de gent de la cultura, artistes, intel.lectuals. Quan a la Sílvia li vaig fer arribar la invitació no li va costar acceptar-la. em va dir que tots ens havíem de mullar i que havíem de garantir un govern d'esquerres i evitar la tornada del PP. Abans de comenár el miting va poder saludar i parlar amb el president Montilla. Va ser un gest de sensibilitat amb els homes i dones del món de la cultura que no tenen por de donar la cara per un govern d'esquerres.

El miting va donar per a tot: trobada d'amics, de coneguts, de gent compromesa, sentint-se part d'una ciutadania compromesa amb l'esquerra des de sempre.

Sens dubte l'estrella desitjada i més aplaudida va ser Felipe. Ell és un mestre en aquest tipus d'acte. Va recórrer a tots els gèneres oratoris: l'humor, la ironia, l'atac, la tendresa, la crida a la revolta, l'argumentació, la dialèctica... "Els de la dreta no guanyen perquè no saben perdre. Ensenyem-los a perdre perquè aprenguin a guanyar!" Elogis a la política de Zapatero tot i reconèixer que no sempre ho ha sabut explicar.

Va venir després el discurs de Zapatero. Florit de frases solemnes però potser fluix de compromisos. Vaig trobar a faltar uns mínims de disculpes amb Catalunya: ni una referència al problema de rodalies, a l'AVE, a la crisi elèctrica, al difícil part de l'Estatut. Em van faltar compromisos amb la reforma de la Justícia, amb la necessàriaq revisiò de les relacions amb l'Església...

Personalment vaig trobar a faltar la presència de l'estimat Pasqual Maragall. La primera vegada en molts anys que estaria absent del miting final d'una campanya electoral. Ni presència ni referència hi va haver a l'ex president. Ho sento en l'anima. Es simptoma d'alguna cosa anormal. No podem perdre memòries i referents com si no passés res!.

Tanamteix, el miting va ser formalment apoteòsic. Hi ha encara confiança entre electorat fidel i dirigents polítics. Que no els defraudem. Seria el cop de gràcia a la democràcia.

Diumenge serà un gran dia! . Confio en l'afluència a les urnes. Confio en la victòria àmplia dels socialistes. Confio que la dreta es renovi. Confio complicitats entre electors i elegits. Confio que no es perdin sensibilitats, sintonies. Confio que els diputats del PSC siguin decisius, siguin determinants no només per fer president a Zapatero sinò perquè Zapatero compleixi els seus compromisos amb Catalunya.