nostàlgia amb correbous

Ahir es va fer el darrer Ple de la legislatura que per a mi era també el darrer ple com a diputat. He renunciat a anar novament a les llistes del PSC. La d'ahir va ser una jornada emotiva personalment. A diferència d'altres Plens vaig voler estar present d'una manera continuada a l'hemicicle com si volgués empapar-me per darrera vegada de la vivència que he acumulat al llarg d'aquests quatre anys de legislatura. La vida parlamentària és complexa, amb moments de treball molt intens i uns altres de més relaxats, però sempre és enormement gratificant: vius el dia a dia de la política des de dins, les relacionss amb la resta de diputats del propi grup i dels altres grups és sempre enriquidora i acaba fins i tot deixant al marge les afinitats o discrepàncies polítiques per esdevenir una relació personal franca i noble. Ahir mirava la presidència de l'hemicicle i recordava amb emoció el dia que vaig ocupar aquella presidència com a diputat de major edat durant la constitució del Parlament el 19 de novembre del 2006. Ahir s'acumulaven records i feina feta, des de la ponència de la llei del Memorial Democràtic fins a la de la llei del cinema. Moments viscuts intensament que ara passen a ser ja records d'una passat de compromís polític de primera línia.
Ahir vam aprovar les quatre darreres lleis. L'última va ser la de l'empara de les festes dels correbous. Hi vaig votar en contra, diferenciant-me de la resta del meu grup parlamentari juntament amb la diputada gironina Núria Carreras. Feia dos mesos que m'havia arrenglerat a favor de la ILP que suprimia les curses de braus a Catalunya. Ahir em va semblar del tot coherent votar en el mateix sentit: en contra del manteniment de les festes dels correbous perquè considero que, malgrat que no acabi amb la mort dels toros, no deixen de tenir un component d'agressió física i psiquica d'uns animals que els humans convertim en divertiment i espectacle. Tot és discutible però estic convençut que en la ciutadania catalana no són pas poques les persones que comparteixen una sensibilitat refractària a tota mena de sofriment gratuit i per divertimento dels animals, i els diputats no deixem de ser delegats de la ciutadania que en nosaltres ha de poder sentir-se representada a l'hora de fixar posicions. Segur que entre l'electorat socialista hi ha gent contrària a convertir en espectacle la juguesca amb animals indefensos i jo ahir em vaig sentir portaveu amb el meu gest, amb el meu vot..
Va ser per a mi la darrera votació que vaig fer lliurement responent exclusivament a la meva manera d'entendre, en la tramitació d'una llei, la sensibilitat que hem de tenir i promoure en el tractament dels animals.
S'ha acabat la tasca parlamentària. Ara vindrà un temps de descompressió però no d'inactivitat política. Participaré en la campanya, explicaré la feina feta des del Parlament i des del govern, que no és pas poca i estaré pendent de la resposta de l'electorat que estic segur que sabrà comprendre el salt que s'ha donat aquests quatre anys en l'autogovern, en la vertebració del país, en la consolidació dels serveis socials i en la voluntat de defensar aquí i a Madrid tot l'Estatut per poder avançar com a nació pròspera, en un clima de convivència interna allunyat de projectes i aventures que portin germens de confrontació i divisó.
Aquesta tarda aniré al Saló de Cent a escoltar el pregó de la Mercè que farà el poeta, l'arquitecte de la paraula poètica, Joan Margarit. Serà una manera d'amorosir el trànsit cap a la condició de ciutadà.

L'hora del relleu

Avui estic una mica trasbalsat. Sentir-te encara diputat i saber que no ho tornaràs a ser provoca anímicament sensacions contraposades. Ahir vaig comunicar al President Montilla la meva decisió de no postular-me per anar a les llistes electorals. No vol pas dir que tingués un lloc garantit però era versemblant de poder aspirar a una segona legislatura. Finalment m’he exclòs d’aquesta cursa i la veritat que sento com una mena de salt a un terreny desconegut i és que la política professional és com una petita droga que enganxa. I temo raonablement que pugui provocar a curt termini una mena de síndrome d’abstinència. Per a mi l’experiència d’aquests quatre anys al Parlament ha estat apassionant. Ha estat de fet com la culminació d’un compromís polític personal que arrencava del final del franquisme, que va continuar amb l’etapa de la transició, que es va traduir després en la passió professional per la informació i debat polític en els mitjans audiovisuals i que, sortosament, ha acabat amb el privilegi de ser elegit democràticament diputat al Parlament i poder veure i viure la política des de dins amb tots els seus clarobscurs. Balanç extremadament positiu.
Quan ara arriba el moment just de passar pàgina faig ja l’esforç de començar a mirar l’escenari polític amb una mica de distància. Jo vaig entrar en política de la mà de Ciutadans pel Canvi, la plataforma engegada per reforçar la candidatura de Pasqual Maragall. Un dels objectius de la nostra plataforma era no només el canvi de color polític a la Presidència de la Generalitat sinó canviar les formes i la manera de fer política, més lligada a la participació ciutadana, menys sectària o partidista, de més proximitat, més transparent. Eren moments d’optimisme i de voluntat renovadora. Confesso que no hem avançat molt en aquest camí. I no ha estat fàcil l'experiència de govern de coalició. En alguna aposta estratègica els interessos de partit han passat pel damunt del interessos del país. No sempre s’ha sabut explicar la feina feta des del govern i no sempre s’ha trobat la complicitat dels mitjans de comunicació per poder-ho fer. Des de l’oposició no s’ha jugat a fer país sinó a burxar en totes les ferides obertes per les circumstàncies derivades, per exemple, d’una difícil tramitació de l’Estatut, d’una crisi que ha repercutit en l’acció de govern o de les dificultats de mantenir cohesionats els tres socis del govern.
Jo he viscut aquests moments. Hi he treballat des del Parlament. Com a portaveu de Cultura del grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi. Arribo al final satisfet de l'experiència. Ara decideixo que és hora del relleu. Com a membre de CpC queda clar que amb el meu gest vull enviar un missatge molt simple, que no és altre que el de dir que la dedicació a la política hauria de ser transitòria. Que no és propietat de ningú. Que hi ha compromís personal però que s'exerceix per delegació. Voldria que quedés clar que CpC no som “ciutadans pel càrrec” com alguna vegada s'ha ironitzat, sinó ciutadans per forçar els canvis, uns canvis que en aquest moment estan per fer i que avui centrem d'una manera molt específica en l’aposta per la via federal, la reforma constitucional per a fer-ho viable i el compromís per a tenir la nostra llei electoral catalana. Uns altres ho forçaran. Jo no renuncio al compromís i després del 28N probablement s’obriran noves portes per a repensar de dalt a baix el paper i la representativitat dels partits i la manera de fer política. Jo no deixaré de ser-hi.

Les síndromes i les pulsions en la cruïlla electoral

Convergència i Unió corre el risc de patir la síndrome que acompanya al corredor que lidera totes les etapes de la cursa prèvies a la meta: la de no poder o no saber aguantar finalment el ritme i veure com li toca gairebé els talons el que tenia fins fa ben poc a molta distància.
Convergència i, potser d'una manera més personal, Artur Mas, té o tenen set de poder. Al llarg de tota la cursa han patit una primera síndrome: la síndrome de l'abstinència d'un poder que al llarg de 23 anys havien considerat gairebé com un patrimoni inqüestionable i que van perdre en deixar Pujol el tron `presidencial. El primer govern d'esquerres, amb un Maragall de president, avalat d'entrada per més vots que els de CiU malgrat que no es traduissin amb més escons, va deixar Mas a l'oposició tres anys. Després, i malgrat obtenir CiU més vots i més escons, les matemàtiques parlamentàries ven fer que es reedités la coalició d'esquerres amb Montilla de President. Tinc la impressió que a Montilla CiU l'ha vist sempre com un president que s'ha colat sense els mèrits acreditats que ha de poder exhibir qui ocupa la presidència de Catalunya.
Convergència ha passat set anys a l'oposició, fora de les institucions i del poder polític però el partit d'Artur Mas no ha deixat d'ocupar parcel·les de poder en el camp empresarial, econòmic i sobretot mediàtic que li han permès aguantar la travessa del desert amb unes bones crosses que ara el podrien catapultar un altre cop al poder polític. Tanmateix, com a bons catalanets a la tropa de Mas se'ls ha de recordar lka cita popular: "No diguis blat que no estigui al sac i ben lligat"
Estem en precampanya. En circumstàncies normals aquest temps, com la mateixa campanya, està pensada per clarificar posicions, avaluar la feina feta, proposar iniciatives de govern, marcar un full de ruta en el marc d'un projecte de país... però assistirem a la frase feta, a la píndola mediàtica tan generalista que tothom la pot interpretar com vulgui.
Hi ha dos elements capdals en les campanyes: l'estratègia de cada força política i el rigor o imparcialitat dels mitjans a l'hora de transmetre les idees, els continguts, les propostes de fons que facin els partits. Sovint el debat en els mitjans es fa a partir d'un exabrupte d'un polític que genera una rèplica i es converteix en el nucli de les tertúlies on entre els els participants predominen els que vana amb la lliçó apresa per portar l'aigua al molí de qui els ha sabut mimar.
Una perla d'aquests dies: les paraules de Montilla assenyalant el risc de les "pulsions separadores". La lectura "partidista" qualificant de "partidista" l'expressió del president és una mostra de com el llenguatge de campanya estarà sotmès a tota mena de manipulacions semàntiques de difícil comprensió per part de l'electorat. Podem dir que qui no està d'acord en reduir la pulsió separadora, de dins o de fora de Catalunya, és que està a favor de la pulsió independentista? Ho podrien dir més clar i no quedar-se només en la simple desqualificació no argumentada?.
Ho aniré seguint des del bloc que, vés a saber si d'aquí a unes setmanes, haurà de canviar de títol.

La feina feta i les presses

Final de legislatura. Es hora de fer balanç. Els electors posaran la nota el dia de les eleccions. Es important en aquests moments explicar la feina feta, no tant com a moneda de canvi o de rendibilitat electoral sinó per honestedat política. Penso que la campanya hauria de ser el repàs d'aquesta feina feta i la resposta als nous reptes que el país té plantejats. Des dels mitjans s'ens està intoxicant amb un altre tipus de debat que omple les pàgines de política catalana: el debat sobre sobiranisme, sobre l'aposta independentista promoguda per uns grups que volen fer creure dues coses: que el pas a la independència és cosa de bufar i fer ampolles i que amb una Catalunya independent el conjunt de problemes de la ciutadania es poden resoldre avui per demà. La crisi econòmica, la feina estable, la política fiscal, els serveis socials en salut, en educació, la seguretat ciutadana, l'habitatge, el medi ambient, la dependència, la llengua, la convivència, l'emigració, la seguretat social, la justícia, la demografia, les noves tecnologies, la cultura, la creativitat artística, l'esport... són capítols que han de formar part d'un programa de propostes per part d'aquells que volen obtenir el suport de l'electorat. No podem permetre que el debat electoral se centri en àmbits identitaris. Es cert que hi ha un capítol que totes les forces polítiques estem obligats a plantejar-nos que és redefinir les relacions amb Espanya. Una vella qüestió que no es pot resoldre només amb un blanc o negre sinó que té altres components i matisos. L'alternativa a l'actual situació no és només la ruptura. Pot ser, volem que sigui un canvi de model de relacions interestatals a través de l'aposta federal que permet un creixent autotogovern i una redefinida complicitat amb la resta de comunitats confederades que es podrà revisar i matisar i redefinir de forma periòdica si es vol. Aquest és el marc però cal definir polítiques pròpies en tots els àmbits. Això ja ho han estat fent els govern presidits per Maragall i Montilla. I s'ha fet molt i s'ha fet bé i s'ha fet una altra cosa. S'ha fet un assaig difícil però molt útil de compartir govern amb altres forces d'esquerra. Això és un actiu per als socialistes que hem liderat aquets dos governs de coalició. Ho hem de dir orgullosos i hem d'aprendre de l'experiència.
Ara ve una nova etapa. Repassem la feina feta. Ho miraré d'escriure aquests propers dies. Tenim un capital acumulat que ens dóna peu a esperar que els ciutadans ens tornin aa fer confiança.