la represa

Torno de viatge de vacances. He vist bellesa però també molta pobresa. Des del món de l'abundància, malgrat la crisi, he tocat de prop el món que lluita només per la supervivència. Les divises que arriben dels immigrants permeten mantenir els mínims d'una població condicionada pel clima, condicionada per la manca d'infraestructures, amb una fractura insalvable entre món urbà i món rural. Les inversions són minses perquè no semblen rendibles. Només la UE que hi té un ambaixador català en la capital del país (Josep Coll), aposta per posar les bases que permetin passar de pais subdesenvolupat a país en vies de desenvolupament. Estic parlant de Cabo Verde, antiga colònia portuguesa que vol mirar més cap a Europa que cap al continent africà. No ho té gens fàcil.

Aterro de nou a Barcelona i retrobo el debat polític que hi vaig deixar: Clima preelectoral amb la sensació d'una ciutadania fatigada del debat sobre les relacions Espanya-Catalunya. Lleigeixo dos articles ben contraposats: el de Suso de Toro denunciant l'anticatalanisme imperant a Espanya que justifica o convida al divorci i l'article d'Arturo Pérez Reverte que avala precisament aquest menyspreu per les reivindicacions de més autogovern. I tot això condiciona el debat preelectoral que la dreta mirarà de centrar en els trets identitaris més que no pas en els temes de polítiques socials, de sortida de la crisi, d'infraestructures, de serveis, de convivència... M'agradarà participar en el debat polític de campanya si finalment el PSC em fa confiança a l'hora de compartir llista i programa electoral.

La setmana entrant està programada la trobada de Vilopriu. No sé si Montilla ho aprofitarà per anunciar la data electoral però, si més no, el seu discurs marcarà l'aposta socialista que aquesta vegada serà sens dubte nítidament diferenciat de la resta. Autogovern, Estatut a fons, via federal, progrés, valors cívics, convivència, catalanitat, cultura.

Em sorprèn l'optimisme de CiU. Em preocupa el protagonisme que tindran en el campanya els mitjans propers al nacionalisme més identitari. La divisiò de les propostes independentistes no sé si són degudes als personalismes dels promotors o són maniobres que en la pràctica afavoreixen la indefinició convergent que sempre neda i guarda la roba.

Acabo deixant constància d'un alegria molt compartida: la victòria ahir del Barça davant del Sevilla. Un partit esplèndit. Un nou aval per l'equip del Pep. Ens va fer gaudir d'un vespre culé. que duri!

Les notícies somortes de l'agost

Agost és un mes en el que les notícies no acostumen a tenir el ressò habitual. Els comunicadors ho saben i sovint ho aprofiten per filtrar informacions que no volen que siguin cridaneres. Avui els diaris en posen una de molt grossa que el jutge Solaz, quan torni d'unes "merescudíssimes" vacances, s'encarregarà de treure-li el suc judicial i penal que correspongui. Em refereixo a l'informe de l'Agència Tributària sobre les comissions pagades per Ferrovial al Palau i que després es desviaven cap a CiU. Es va veure clar en la comissió d'investigació del Parlament i que ara l'Agencia confirma amb escreix. CiU ja no pot enredar la troca. Gairbé 6 milions d'Euros han engreixat les arques de CiU per fer oposició al tripartit. Tot apunta de forma molt clara que el partit que aspira a governar la Generalitat no té les mans netes i l'electorat ho ha de saber. Artur Mas haurà de donar explicacions i no tirar pilotes fora ni fer-se el victimista com ha fet fins ara. Confio que el jutge Solaz, després de les vacances s'afanyi a dirimir responsabilitats i posi fil a l'agulla d'un procés que està a cridat a passar a la crònica de la corrupció política, a la catalana, més ben muntada de la història

Una altra notícia a les portes de l'estiu: la renúncia d'Antoni Castells a anar a les llistes del PSC. Gest valent i potser contradictori si no es veu com una aposta per repensar les relacions de Catalunya amb Espanya i del PSC amb el Psoe. No es pot intepretar com un cop de porta sinó com un punt d'inflexió d'unes relacions malmeses per una història de desencontres i que s'han de refer des de posicionaments ben delimitats per cada una de les parts. L'encaix de Catalunya amb Espanya, al que els socialistes no han de renunciar, requeix aliats d'una i altra banda i és evident que l'únic soci potencial per a fornir aquesta aliança és el PSOE, però el PSC no hi pot apareixer com una simple part del tot sinó com un sujecte amb veu pròpia que s'ha de fer sentir en els àmbits de representació democràtica a nivell d'Estat. Castells, des del PSC, ha d'ajudar a trobar la fòrmula.

Una darrera notícia que m'ha preocupat avui: la subvenció de la Generalitat a l'Acció Culutral del País Valencià que dirigeix Eliseu Climent. No puc entrar en desqualificació política perquè desconec els compromisos contrets entre les dues parts, però confesso que d'entrada no em fa bona pinta i que en el futur ens veurem obligats a repensar aquesta mena de subvencions gestionades des de fora de Catalunya però mantingudes pel govern que administra els pressupostos culturals, més aviat migrats, del país.