Irònicament la setmana passada, en la seva columna d’El Periódico, Josep M Fonolleras suggeria de canviar l’himne de l’Orfeó, de Joan Maragall, substituint la senyera per la cartera: "Per damunt dels nostres cants, aixequem una 'cartera' que ens farà més triunfants" . Els prohoms del país estan passant de puntetes davant un dels escàndols de més càrrega social que hàgim pogut tenir: un dels referents històrics de la Catalunya triomfant s’ha embutxacat amb l’aval de la senyera! els diners d’una de les institucions més emblemàtiques, més estimades i més subvencionades del país. Reconeguda la corrupció pel propi subjecte, no pas per un sobtat penediment sinó acorralat per una inspecció que obria les portes a l’acció de la justícia, sembla com si tinguéssim por de dir les coses pel seu nom i en no poques àgores mediàtiques es valora més la carta de reconeixement del desfalc, amb penediment degudament declarat, que el delicte que l’ha provocada.
Tanmateix, aquests dies són molts els que es troben més còmodes remenant amb passió el menú de les iniciatives de consultes populars per a la independència de Catalunya. Apassiona més aquests debats nacionals que la salut, el tremp i l’exemplaritat de les nostres institucions. Fem-nos-ho mirar.
De fet, és fàcilment comprovable el desequilibri que hi ha en els mitjans a l’hora de focalitzar els grans temes d’actualitat i posar-los en les taules del debat. Són pocs, per exemple, els que darrerament opten pel debat sobre mesures per sortir de la crisi, o per la reforma de la llei d’immigració, o la nova llei sobre l’avortament, o l’augment desbocat de l’atur, l’aplicació de la llei d’educació, l’adaptació dels màsters universitaris al Pla de Bolonya, la fusió de les caixes, els reptes de l’Europa que haurà d’adaptar-se al Tractat de Lisboa... Quina pedagogia es fa des dels mitjans d’aquesta realitat que afecta molt més la vida quotidiana de molts i que condicionen la vida col·lectiva del demà..
Catalunya l’estem fent petita entre tots malgrat que proclamem als quatre vents els desitjos de grandesa per a un futur imaginari d’independència. I no nego la legitimitat de fer consultes ciutadanes. Ni nego la legitimitat de voler i aspirar pacíficament a la independència, però afegiria: potser ara no toca!. Llegia aquests dies a un columnista que amb aquestes iniciatives l’independentisme ha sortit de l’armari. Potser és cert però jo afegeixo que l’exercici de consultes s’hauria de dur a terme no pas com una simple estratègia d’agitació ideològica sinó amb voluntat de poder legitimar resultats la qual cosa obliga a tenir en compte el marc estatutari i la regulació o pacte de les regles que hauran de ser utilitzades per a tot el procés de la consulta: des de la formulació, fins a l’avaluació i interpretació dels resultats passant pels mecanismes d’explicació de les alternatives de resposta a la consulta.
No som pocs els que estaríem interessats a fer un altre tipus de pregunta que formulava l’editorial del darrer butlletí de Ciutadans pel Canvi i que seria si estem disposats a canviar la Constitució per encabir Catalunya en el marc federal que doni resposta al model d’autogovern que una majoria significativa de la població catalana pugui reclamar com a exigència a Espanya.
Mentrestant, i sense renunciar a fer aquest procés, no oblidem les urgències derivades de la situació de crisi que afecta, ara i aquí, a milions de ciutadans.
dilluns, de setembre 21, 2009
divendres, de setembre 18, 2009
Discrecionalitat o manipulació del focus mediàtic?
Recordo bé que quan donava classes de periodisme a Blanquerna un dels debats més vius amb els alumnes era preguntar o saber si hi havia criteris objectius per decidir la importància de les notícies d'actualitat a l'hora de confiigurar una portada de diari o d'obrir un informatiu rediofònic o de televisió. El mateix debat, no tant teòric sinó més pràctic, l'havia viscut també quan tenia responsabilitats d'editor en els espais informatius de televisió o de ràdio amb els consells de redacció corresponents.
De fet, si repassem les portades i/o les editorials dels diaris ens adonem que hi ha dies que coincideixen la majoria de mitjans, però n'hi ha d'altres que no. Descobrirem també fins a quin punt la línia editorial del diari condiciona sovint el que es destaqui més una notícia que una altra. Podríem dir que el mitjà es retrata al llarg de les seves portades i que, en la seqüència dels dies marquen un determinat accent o tendència ideològica en la selecció o en el relleu que es dóna a una determinada informació. Vull dir que no és casual ni irrellevant perquè genera, d'una manera subtil, un determinat estat d'opinió i sovint incideix també en els temes de debat de terminades tertúlies audiovisuals.
Avui, divendres 18 de setembre, em fixava en un cas concret. Em fixava en l'estructuració informativa que ens ha facilitat el Centre de Documentació Política, una Fundació que elabora el resum diari de l'actualitat per a les Institucionas Polítiques de casa nostra. Quina era "LA NOTÍCIA DEL DIA"? No era pas les noves informacions sobre les irregularitats en l'afer Palau de la Música, reconegudes per part de Fèlix Millet i posades en portada i en l'editorial d'almenys tres diaris, sinó que remarca un dia més el tema de les consultes sobre la independència... Aquesta era "la" notícia del dia?. De fet, si repassem els diaris, veurem que a part del cas Millet, hi ha altres notícies molt destacades avui pels mitjans: la reforma de la llei de l'avortament, la TDT de pagament, les mesures contra la crisis...
M'he preguntat aquests dies que hem estat donant voltes a la consulta d'Arenys i a les que puguin venir, si realment la preocupació ciutadana gira sobre aquest contenciós o estem fent una estafa a la ciutadania desviant l'atenció i passant de puntetes de fets o situacions que retraten un moment especialment greu de la vida col.lectiva.
De fet, si repassem les portades i/o les editorials dels diaris ens adonem que hi ha dies que coincideixen la majoria de mitjans, però n'hi ha d'altres que no. Descobrirem també fins a quin punt la línia editorial del diari condiciona sovint el que es destaqui més una notícia que una altra. Podríem dir que el mitjà es retrata al llarg de les seves portades i que, en la seqüència dels dies marquen un determinat accent o tendència ideològica en la selecció o en el relleu que es dóna a una determinada informació. Vull dir que no és casual ni irrellevant perquè genera, d'una manera subtil, un determinat estat d'opinió i sovint incideix també en els temes de debat de terminades tertúlies audiovisuals.
Avui, divendres 18 de setembre, em fixava en un cas concret. Em fixava en l'estructuració informativa que ens ha facilitat el Centre de Documentació Política, una Fundació que elabora el resum diari de l'actualitat per a les Institucionas Polítiques de casa nostra. Quina era "LA NOTÍCIA DEL DIA"? No era pas les noves informacions sobre les irregularitats en l'afer Palau de la Música, reconegudes per part de Fèlix Millet i posades en portada i en l'editorial d'almenys tres diaris, sinó que remarca un dia més el tema de les consultes sobre la independència... Aquesta era "la" notícia del dia?. De fet, si repassem els diaris, veurem que a part del cas Millet, hi ha altres notícies molt destacades avui pels mitjans: la reforma de la llei de l'avortament, la TDT de pagament, les mesures contra la crisis...
M'he preguntat aquests dies que hem estat donant voltes a la consulta d'Arenys i a les que puguin venir, si realment la preocupació ciutadana gira sobre aquest contenciós o estem fent una estafa a la ciutadania desviant l'atenció i passant de puntetes de fets o situacions que retraten un moment especialment greu de la vida col.lectiva.
dimecres, de setembre 16, 2009
Reacions i reconsideracions
El meu blog s'ha traduit avui en un article a El Punt. Haig de dir que van ser moltes les entrades al blog i m'imagino que seran encara molts més els lectors del diari. Un article o unes reflexions que no deixen indiferent a les persones. He rebut correus, comentaris i reflexions de tota mena. Pretenia precisament això. Que col.lectivament ens puguem preguntar sobre com protegir uns valors que sovint es qüestionen però que són bàsics per mantenir una coherència en la manera com hem volgut organitzar-nos col.lectivament. Es un terreny en el que no n'hi ha prou de suggerir-ho personalment. Considero que fins i tot el CAC hauria de dir-hi la seva.
Dit això, vull afegir que els meus comentaris, el meu article, o el meu suggeriment no forma part de cap encàrrec. Escric o dic en veu alta el que considero pertinent, a títol exclusivament personal i sense pretendre implicar-hi ni el grup parlamentari ni el PSC. És aquella llibertat d'expressió que vull per a tothom i que vull també per a mi però sempre dins del marc de convivència i de respecte que ha d'estar al servei del reforçament del sistema democràtic. Alguna de les reaccions o dels comentaris que m'han arribat, curiosament sota signatura anònima, no ho respecten aquest marc convivencial. Això em dol. No pas la discrepància.
I paral·lelament aquests dies rebo també correus i algun power point, carregats de mentides i de falsedats contra Catalunya i els catalans. Em preocupa perquè veig que en massa fronts s'està jugant en foc i en lloc de la convivència s'atia la confrontació. Qui ho pot parar? Hi ha una primera resposta política que seria: un bon govern i una bona oposició. Però una segona resposta és mediàtica. Els mitjans, que en l'etapa de la transició van tenir un paper cabdal per fer, de manera constant, una mena de pedagogia de la democràcia, avui hauiren també d'assumir un paper de regenaració democràtica més que no pas encendre metxes de descrèdit i de pura confrontació.
Reconec que, globalment, els nostres mitjans públics ho estan fent. El que passa és que està comprovat que la cridòria ven i suma audiències i el risc és que, algunes vegades, prevalgui aquest factor per damunt de la tasca diària de la professionalitat, el rigor i la creativitat.
Dit això, vull afegir que els meus comentaris, el meu article, o el meu suggeriment no forma part de cap encàrrec. Escric o dic en veu alta el que considero pertinent, a títol exclusivament personal i sense pretendre implicar-hi ni el grup parlamentari ni el PSC. És aquella llibertat d'expressió que vull per a tothom i que vull també per a mi però sempre dins del marc de convivència i de respecte que ha d'estar al servei del reforçament del sistema democràtic. Alguna de les reaccions o dels comentaris que m'han arribat, curiosament sota signatura anònima, no ho respecten aquest marc convivencial. Això em dol. No pas la discrepància.
I paral·lelament aquests dies rebo també correus i algun power point, carregats de mentides i de falsedats contra Catalunya i els catalans. Em preocupa perquè veig que en massa fronts s'està jugant en foc i en lloc de la convivència s'atia la confrontació. Qui ho pot parar? Hi ha una primera resposta política que seria: un bon govern i una bona oposició. Però una segona resposta és mediàtica. Els mitjans, que en l'etapa de la transició van tenir un paper cabdal per fer, de manera constant, una mena de pedagogia de la democràcia, avui hauiren també d'assumir un paper de regenaració democràtica més que no pas encendre metxes de descrèdit i de pura confrontació.
Reconec que, globalment, els nostres mitjans públics ho estan fent. El que passa és que està comprovat que la cridòria ven i suma audiències i el risc és que, algunes vegades, prevalgui aquest factor per damunt de la tasca diària de la professionalitat, el rigor i la creativitat.
dimarts, de setembre 15, 2009
TV-3 . Són suficients les disculpes?
Jo vaig ser un dels astorats en veure dijous passat que just després d’acabar el discurs institucional del President amb motiu de la Diada, en Sergi Mas sortia en pantalla en un marc expressament copiat al del President parodiant el discurs amb el to desqualificador i burlesc de l’al·locució de Montilla. Senzillament frívol. Senzillament injustificable. Injustificable perquè no pot ser considerat només com un error humà, o com un simple lapsus. Estava enregistrat. Ho sabia el director de Polònia. Estava detalladament previst l’encadenat en la graella de programació que algú m’imagino que deu revisar. Ho sabia, per tant, el realitzador... i s’emet enganxat al discurs oficial deixant que la paròdia desdibuixi maldestrament la figura del President Montilla
Sigui qui sigui el President, sobretot quan s’adreça al país és el President de tots. Les seves paraules recollien el missatge institucional en el dia de la Festa Nacional. Algú s’imagina de la televisió pública de cap dels Estats sobirans del nostre entorn democràtic una tractament similar al President del País?
Considero que es va traspassar una ratlla professionalment injustificable. La direcció de TV3 va demanar l’endemà disculpes per l’incident, però no són suficients les disculpes. No n’hi ha prou en reconèixer que no va ser correcte el tractament de la seqüència. La direcció de TV·3 ha promès d’esbrinar l’incident. Probablement en la comissió de control del Parlament es donarà o es demanarà una explicació. Però considero que, mediàticament, més enllà del fet concret de qui guanya la partida entre els dos “personatges Montilla”, si l’autèntic o l’imitador burleta, la nostra televisió pública ha d’obrir un debat seriós sobre criteris o llibre d’estil que s’imposa en la cadena en el tractament de la primera autoritat del país. En cap país del món una televisió pública s’atreveix a tractar el President com setmanalment ho fa Polònia. Sense anar més lluny ningú s’imagina que això hagués estat possible en l’etapa de Jordi Pujol. La conclusió no ha de ser que avui TV-3 és més independent o que els socialistes són més tolerants o més “masoques”. .
No seré jo qui negui que els polítics, inclòs el president, no puguin passar puntualment pel sedàs mordaç, irònic i crític els humoristes, però és que en el cas de Polònia s’ha arribat a fixar un perfil o una caricatura fixa, no només del President sinó dels altres líders polítics que acaben consolidant un perfil que desbanca el real. Una imatge que a la llarga, en l’imaginari col·lectiu dels telespectadors, acaba calant com a retrat robot del personatge real i no simplement del bufó que l’imita. Esdevé “foto fixa” i inamovible que cada setmana martelleja en la mateixa direcció. I això no desqualifica pas els actors de Polònia: són uns esplèndids professionals de la imitació, de la sàtira i de l’humor però allò que va començar com la tira còmica i simpàtica de l’humor transgressor pot deixar de ser un simple gag carregat d’ironia per esdevenir un referent no exempt de càrrega política. I no em refereixo només al cas del President Montilla sinó que el faig extensiu a la resta de líders polítics, quan l’estereotip sistemàtic i no el simple gag puntual els acaba convertint en un perfil més vàlid que l’original per als telespectadors
Ens queixem sovint de la desafecció política dels ciutadans i de la seva poca confiança en els polítics. Segur que l’actuació o el comportament d’alguns dels polítics poden donar peu o poder explicar aquesta mena de desafecció. Però si creiem que el sistema democràtic és el menys dolent dels sistemes que tenim per governar el país ens haurem de preguntar com l’hem de prestigiar entre tots. I els mitjans de comunicació hi tenen un paper cabdal. El President Obama ho deia fa pocs dies referint-se al periodisme dels EUA. Després de lamentar la tendència creixent del periodisme grog, el president apel·lava a una aposta pel periodisme honest, objectiu i meticulós assegurant que d’això en depèn la democràcia.
Fem-nos-ho mirar. I sense posar murs a la llibertat no renunciem a consolidar el sistema democràtic i aquells referents que fan possible precisament l’exercici pacífic de totes les llibertats.
Sigui qui sigui el President, sobretot quan s’adreça al país és el President de tots. Les seves paraules recollien el missatge institucional en el dia de la Festa Nacional. Algú s’imagina de la televisió pública de cap dels Estats sobirans del nostre entorn democràtic una tractament similar al President del País?
Considero que es va traspassar una ratlla professionalment injustificable. La direcció de TV3 va demanar l’endemà disculpes per l’incident, però no són suficients les disculpes. No n’hi ha prou en reconèixer que no va ser correcte el tractament de la seqüència. La direcció de TV·3 ha promès d’esbrinar l’incident. Probablement en la comissió de control del Parlament es donarà o es demanarà una explicació. Però considero que, mediàticament, més enllà del fet concret de qui guanya la partida entre els dos “personatges Montilla”, si l’autèntic o l’imitador burleta, la nostra televisió pública ha d’obrir un debat seriós sobre criteris o llibre d’estil que s’imposa en la cadena en el tractament de la primera autoritat del país. En cap país del món una televisió pública s’atreveix a tractar el President com setmanalment ho fa Polònia. Sense anar més lluny ningú s’imagina que això hagués estat possible en l’etapa de Jordi Pujol. La conclusió no ha de ser que avui TV-3 és més independent o que els socialistes són més tolerants o més “masoques”. .
No seré jo qui negui que els polítics, inclòs el president, no puguin passar puntualment pel sedàs mordaç, irònic i crític els humoristes, però és que en el cas de Polònia s’ha arribat a fixar un perfil o una caricatura fixa, no només del President sinó dels altres líders polítics que acaben consolidant un perfil que desbanca el real. Una imatge que a la llarga, en l’imaginari col·lectiu dels telespectadors, acaba calant com a retrat robot del personatge real i no simplement del bufó que l’imita. Esdevé “foto fixa” i inamovible que cada setmana martelleja en la mateixa direcció. I això no desqualifica pas els actors de Polònia: són uns esplèndids professionals de la imitació, de la sàtira i de l’humor però allò que va començar com la tira còmica i simpàtica de l’humor transgressor pot deixar de ser un simple gag carregat d’ironia per esdevenir un referent no exempt de càrrega política. I no em refereixo només al cas del President Montilla sinó que el faig extensiu a la resta de líders polítics, quan l’estereotip sistemàtic i no el simple gag puntual els acaba convertint en un perfil més vàlid que l’original per als telespectadors
Ens queixem sovint de la desafecció política dels ciutadans i de la seva poca confiança en els polítics. Segur que l’actuació o el comportament d’alguns dels polítics poden donar peu o poder explicar aquesta mena de desafecció. Però si creiem que el sistema democràtic és el menys dolent dels sistemes que tenim per governar el país ens haurem de preguntar com l’hem de prestigiar entre tots. I els mitjans de comunicació hi tenen un paper cabdal. El President Obama ho deia fa pocs dies referint-se al periodisme dels EUA. Després de lamentar la tendència creixent del periodisme grog, el president apel·lava a una aposta pel periodisme honest, objectiu i meticulós assegurant que d’això en depèn la democràcia.
Fem-nos-ho mirar. I sense posar murs a la llibertat no renunciem a consolidar el sistema democràtic i aquells referents que fan possible precisament l’exercici pacífic de totes les llibertats.
dilluns, de setembre 07, 2009
Arenys: Problema Nacional no. 1 !
Avui el recull de premsa que ens arriba cada dia als diputats i que elabora el Centre de Documentació Política sota la direcció de Miquel Sellarès, remarcava com "la notícia del dia" el cas de la consulta d'Arenys. Podem dir que el Centre de Documentació consagra cada dia allò que considera que és més imporant i ho posa com a notícia del dia, com a notícia destacada i aplega tota mena d'articles que hi fan referència. Això fa que els programes de ràdio, les tertúlies i les declaracions que es reclamen al llarg del dia dels polítics siguin també arrossegades per aquesta selecció informativa. Es una dada que un altre dia m'agradaria comentar per destacar que la tria de les informacions de qualsevol mitjà no és neutra. Ho deixo només apuntat.
Per alguns, doncs, sembla que la consulta d'Arenys és la notícia més important del país i és la que que genera rius de tinta als diaris i anàlisis patriòtics a les tertúlies dels audiovisuals! Els aturats, la crisi de les empreses, les alternatives per sortir de la recessió, les propostes de canvi de model productiu, el pes i la responsabilitat del poder financer en aquest context de crisi congelada, el rol dels sindicats, la passivitat de la gent jove, la tendència mantinguda dels partits polítics no pas a aportar alternatives sinó a aprofitar-se de la crisi per desgastar un dia i un altre el govern... això no és objecte d'anàlisi, de debat ens els mitjans. Les causes identitàries tornen a eclipsar els grans reptes de país. No som ni tan sols capaços de mirar què fan a fora: com apliquen receptes noves, receptes pròpies per impulsar la recuperació. Pocs comentaris analítics a l'intent del president Obama per reformar la política sanitària als EUA que donaria peu a confrontar-la amb la nostra! ... Tot això són problemes l'anàlisi dels quals o no es fa o no engresquen la gent normal del carrer que té una oferta mediàtica prou potent per poder gaudir de la Vuelta, o de la cursa de Formula 1, o de motos o l'arrencada de la lliga de futbol... mentre que els "teòricament" més lúcids donen voltes i voltes a la possibilitat o no d'organitzar una consulta sobre l'autodeterminació... Ens hem begut l'enteniment! Es com si en un vaixell que s'enfonsa els tripulants estiguessim més pendents de salvar la bandera que oneja al capdemunt del màstil que de la seguretat dels passatgers.
No hi tinc res en contra del fet que es faci la consulta d'Arenys però no el convertim amb el referent del gran dilema col.lectiu del país i dels catalans. I quan es faci aquesta o una altra consulta similar vetllem tots per a que es compleixin tots les regles del joc democràtic: transparència, crida a la participació, informació àmplia i suficient i defensa pública de l'abast de totes les alternatives de resposta... Juguem net des del començament i no pretenguem que juguin només o majoritàriament aquells que avalen els resultats pretesos pels organitzadors de la consulta.
Per alguns, doncs, sembla que la consulta d'Arenys és la notícia més important del país i és la que que genera rius de tinta als diaris i anàlisis patriòtics a les tertúlies dels audiovisuals! Els aturats, la crisi de les empreses, les alternatives per sortir de la recessió, les propostes de canvi de model productiu, el pes i la responsabilitat del poder financer en aquest context de crisi congelada, el rol dels sindicats, la passivitat de la gent jove, la tendència mantinguda dels partits polítics no pas a aportar alternatives sinó a aprofitar-se de la crisi per desgastar un dia i un altre el govern... això no és objecte d'anàlisi, de debat ens els mitjans. Les causes identitàries tornen a eclipsar els grans reptes de país. No som ni tan sols capaços de mirar què fan a fora: com apliquen receptes noves, receptes pròpies per impulsar la recuperació. Pocs comentaris analítics a l'intent del president Obama per reformar la política sanitària als EUA que donaria peu a confrontar-la amb la nostra! ... Tot això són problemes l'anàlisi dels quals o no es fa o no engresquen la gent normal del carrer que té una oferta mediàtica prou potent per poder gaudir de la Vuelta, o de la cursa de Formula 1, o de motos o l'arrencada de la lliga de futbol... mentre que els "teòricament" més lúcids donen voltes i voltes a la possibilitat o no d'organitzar una consulta sobre l'autodeterminació... Ens hem begut l'enteniment! Es com si en un vaixell que s'enfonsa els tripulants estiguessim més pendents de salvar la bandera que oneja al capdemunt del màstil que de la seguretat dels passatgers.
No hi tinc res en contra del fet que es faci la consulta d'Arenys però no el convertim amb el referent del gran dilema col.lectiu del país i dels catalans. I quan es faci aquesta o una altra consulta similar vetllem tots per a que es compleixin tots les regles del joc democràtic: transparència, crida a la participació, informació àmplia i suficient i defensa pública de l'abast de totes les alternatives de resposta... Juguem net des del començament i no pretenguem que juguin només o majoritàriament aquells que avalen els resultats pretesos pels organitzadors de la consulta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
