divendres, d’agost 15, 2008

Laicitat a fora, restauracionisme a dins

Massa sovint des de l'esquerra ignorem els moviments interns que es gesten a dins de l'Església catòlica. Cal tenir en compte que no són aliens al que passa a fora, a la societat civil. Encara que no ho sembli, l'església no és un cos monolític. Hi ha corrents interns en el col.lectiu eclesial dialècticament potents. Es va visualitzar molt en el Concili Vaticà II on va guanyar el corrent renovador que va repensar la mateixa teologia de l'església i la seva relació amb el món, amb la societat des d'un angle progressista, respectuós amb l'autonomia d'allò que els pares conciliars en deien "l'ambit temporal".
Vet aquí, però, que Benet XVI, que en el concili més aviat estava amb els renovadors ha esdevingut el líder del restauracionisme iniciat ja per Joan Pau II. Els seus posicionaments teològics i morals estan més a prop de les tesis de Trento i del Concili Vaticà I.
Però la llavor sembrada pel Concili de Joan XXIII no s'ha mort i alhora l'aire que bufa a la societat actual no deixa d'entrar també a les consciències dels creients més oberts. El tema de la reivindicació de la igualtat de la dona, el seu accés al sacerdoci, el celibat dels capellans, la moral sexual, l'autonomia de la societat civil, els corrents de laicitat, reforçats arreu d' Europa al costat d'una barreja creixent de creences religioses, relativitzen automàticament l'hegemonia que fins ara tenia l'església catòlica i dibuixen una situaciò nova en vies de canvis i de transformacions. Tots hi hem d'estar amatents, també des de la política.
Dos articles d'El País (15/08/08) m'han dut a fer aquesta reflexió. Dos articles que recomano. Un de Gregorio Peces Barba, titulat -Versión laica del "non possumus"-. En transcric aquest paràgraf: "Està justificado desde el lado de la democracia, en la cultura jurídica y política moderna, poner límites a la soberbia pretensión de la Iglesia de tener la última palabra en el ámbito público y señalar las incompatibilidades radicales de su visión premoderna del mundo y de la vida, des un non possumus laico y secularizado frente a los abusos eclesiásticos. También frente a esa laicidad "descafeinada" que pretende la convivencia del pluralismo y de la neutralidad del Estado con privilegios y con una situación de diferencia con las demás religiones, en base a una "realidad social" mayoritaria, de su función nacional y de su influencia sobre la cohesión de España". Em sembla senzillament encertada l'anàlisi del catedràtic Peces Barba.
L'altre article, del mateix divendres dia 15, es titula "En el nombre de la Madre, de la Hija y del..." que analitza el moviment de fons, intern a dins de l'Església, de lluita per la igualtat de la dona i assegura que el Vaticà fa el sord i en tanca a revisar una situació que els corrents de la història faran insostenible.

Es bo que, al costat dels debats d'aquests dies sobre el finançament autonòmic, sapiguem girar la mirada cap a altres fenòmens, cap a altres reptes que condicionen també la convivència i el marc de valors que regulen la nostra vida col.lectiva.

dilluns, d’agost 11, 2008

Finançament: Paraules, gestos i resultats

El finançament és una peça clau de l'autogovern. L'Estatut marca les regles de joc. Hi ha una part, govern de l'estat, que s'ha saltat de moment un punt capdal del reglament: el del calendari. La part perjudicada, Catalunya, protesta, gesticula, fa retrets, recorda la vigència de la llei. L'altra part, el govern central, diu que no passa res, que el partit no ha acabat i pronostica que al final els resultats seran del gust de tothom. Els espectadors o els altres equips que tenen també partits pendents, per exemple Andalusia o Galícia, diuen que aquest partit no el pot guanyar Catalunya. Com que no hi ha àrbitre, de moment, el joc està mig parat.
Això no és cap conte, però sembla, talment, el joc dels enfadors. Confesso que estic preocupat. Per un costat estic molt content de la fermesa del govern. De la fermesa pública del President Montilla. Ha demostrat que Catalunya està per damunt de tot. Ningú no el podrà acusar de "vendre's" al govern de Madrid. Montilla ha demostrat que és el president de tots, el president de Catalunya i que no li tremolen les cames quan ha de plantar cara al govern de l'Estat. El President Montilla ha aconseguit també que la resta de partits facin pinya. Avui, dia 11 d'agost, això és veritat. Tinc només por de la traca final. CiU ha dit que farà costat al govern de Catalunya fins a "l'últim minut". A mi m'hagués agradat que haguessin dit que faran costat "fins al final" perquè poden fer pinya fins al darrer minut i despenjar-se al darrer segon.
Sóc dels que penso que la fermesa s'haurà de traduir en el futur més immediat, en gestos i en fets si les coses van maldades. I això, més enllà de protestes col.lectives o manifestacions al carrer, s'ha de poder traduir en un vot negatiu o com a mínim en una abstenció a l'hora de votar els pressupostos si és que no recullen el nivell de finançament marcat per l'Estatut.
El Pressident Montilla es reunirà ben aviat amb els diputats i senadors del PSC a Madrid. Serà la reunió política de més transcendència en el joc d'interessos suprapartidistes que s'està jugant a Madrid.
Jo defenso fermesa i alhora confio que Jose Luis Rodríguez Zapatero reconduirà la situació. Voldria, tanmateix, que no ho fes mai per la simple pressió política catalana sinó perquè en el seu cap acabi prevalent el model federal d'Estat que comporta el tractament diferenciat i alhora solidari de tots aquells territoris que configuren aquesta Espanya plural i diversa. Si no fos així, em sentiré decebut profundament per no dir traït. No vull pensar-hi. Estic convençut que si els catalans vam ajudar decisivament a fer president Josep Luis Rodriguez Zapatero, ell no voldrà jugar amb foc perquè probablement es cremaria en una propera contesa electoral.