Bassas - Ibarretxe

L'actualitat que m'interessa cada dia té noms propis. Avui en destaco dos: Antoni Bassas i Juan José Ibarretxe.

L'Antoni Bassas, anuncia que deixa la direcció del seu programa Els matins de Catalunya Ràdio després de 14 anys de dirigir-lo i presentar-lo. Demà i durant no sé quants dies es dirà de tot sobre el periodista, sobre el programa, sobre els directius de la Ràdio Nacional de Catalunya, sobre les motivacions del relleu... Jo avui només vull aportar unes consideracions.

He valorat sempre en positiu la professionalitat de l'Antoni Bassas si per professional entenem el que sap estar davant del micròfon cinc hores cada dia, portant amb ritme un magazin d'actualitat rabiosa, d'entrevistes calentes, d'informació, d'entreteniment... L'Antoni és, en aquest sentit, un dels millors professionals de Catalunya. El que ha fet o ha demostrat també en Bassas, de forma progressiva, és que un bon professional, davant el menú diari d'actualitat rabiosa, no hi pot estar indiferent. Ha mostrat clarament que la objectivitat periodística, entesa com aquella forma d'explicar les coses de forma incolora, inodora i insípida, no existeix i més consentida abans o més desenfadada i explícita darrerament ha volgut donar el pas, sempre arriscat, de manifestar el propi posicionament davant una realitat, sobretot política, que de forma oberta o sibilina sempre es pot aplaudir, es pot qüestionar, desqualificar o valorar de forma personal. Amb aquest atreviment ignoro si ha pretès o s'ha trobat convertit en una mena de referent que divideix amb més o menys grau l'audiència: aquells que se senten més còmodes i amb més sintonia amb el discurs de fons que destil.laven les seves editorials, les seves entradetes o les seves valoracions de l'actualitat i aquells altres que s'han pogut sentir sovint incòmodes amb el seu discurs que traspuava una manera d'entendre Catalunya, Espanya, la llengua, el govern d'abans i el govern d'ara... els líders polítics d'ara o els d'abans... d'una manera molt decantada a posicionaments de partits o de col.lectius ben lícits però alhora també discutibles en el debat de les idees o del projecte de país. Té alguna cosa a veure això en el desenllaç professional anunciat?

Probablement Antoni Bassas ha sabut entendre que la seva trajectòria havia arribat a un punt que, si més no, calia clarificar per definir la nova etapa. Les raons de la "no entesa" amb el director, el Sr. Oleguer Sarsanedas, potser les coneixerem aviat o potser no. No sé si es pot tractar de condicions retributives, de condicions de línia editorial, de marges de llibertat o de criteris d'empresa. Jo, avui, volia posar només sobre la taula les coordenades d'una trajectòria, la valoració professional, i la funció de la Ràdio Pública. Aquesta penso que està cridada a ser veu dels ciutadans, de tots els ciutadans, i alhora compromesa a acompanyar la marxa del País en la direcció marcada per la voluntat democràtica dels electors.

Un altre nom: Juan José Ibarretxe. Avui el Parlament basc ha donat llum verda al projecte de llei que ha de regular la consulta popular a l'octubre d'enguany per posar en marxa un procés que hauria de desembocar en un referèndum el 2010 sobre l'autodeterminació.
El govern de l'Estat ja anunciat que presentarà recurs davant del Ttribunal Constitucional per barrar aquest procés. El recurs suposa aturar la tramitació. El TC no emetrà el seu dictàmen abans de l'octubre. Per tant, la consulta no es podrà dur a terme en el calendari previst.

De moment dues reflexions: Es democràtica la iniciativa del lehendakari i del parlament de Vitòria a tramitar un projecte de llei de consulta al poble. Es també democràtic el recurs del govern de Madrid. I haurà de ser democràtica l'acceptació de la sentència del TC, sigui quina sigui la valoració que en facin.

No pot ser mai dolent saber què pensa la gent d'un territori sobre qualsevol tema que els afecti. Els governants saben que l'estat d'opinió no obliga a fer el que la gent pensa sinó a actuar amb criteris polítics tenint en compte les opinions i els sentiments de la gent.

No ens posem nerviosos. No desqualifiquem ni el Lehendakari, ni el tripartit que dóna suport al govern d'Ibarretxe ni els partits que estan a l'oposició ni els abertzales radicals que tiren la pedra i amaguen la mà. Ara caldrà esperar les màximes instàncies del Constitucional, lamentablement amb un prestigi molt devaluat darrerament. Mentrestant que tothom opini. És bo que s'obri un debat però no només sobre els mètodes o les formes sinó sobre el fons dels tema plantejat. La maduresa democràtica de tots hi està en joc.

CONGRESSOS: NOUS PERFILS, NOUS REPTES

Estem acabant el curs polític i totes les formacions volen deixar els deures fets per tenir encarat el proper curs que es preveu difícil econòmicament i socialment.

ERC ha fet seu congrés. No l'ha tancat bé. No hi ha hagut capacitat d'integració de les diverses famílies que conviuen sota el paraigua de l'esquerra independentista. Quan un congrés no es tanca bé deixa sempre una mena de bomba de rellotgeria per explotar. Pot ser que sigui desactivada a temps però pot ser que exploti en el moment menys oportú. He parlat personalment amb tots els corrents presents en el Congrés. Tothom admet que el debat ha deixat ferides obertes i s'han produit trencadisses no desitjades. A títol molt personal un dels personatges defenestrats en el Congrés em confessava que ell ho estava digerint prou bé però que en cavi era molt dur de pair per a la seva família a la que havia sacrificat molts anys per la dedicació absoluta a la seva tasca política i ara tenia la impressió que li havien donat una patada al cul sense miraments... Són un de tants aspectes emocionals derivats del compromís polític.
Em preocpa les derivades que això té o pot tenir per al govern d'Entesa. No ho podem passar per alt. Qui serà l'interlocutor en el govern d'aquesta ERC sorgida del Congrés? Puigcercós?, Carod? Predominarà la responsabilitat de partit de govern o les estratègies utòpiques dels més radicals independentistes? Què passarà al setembre a l'arrencada del nou curs? Què passarà després de la sentència del Constitucional? Estic segur que el President Montilla ha tingut temps de plantejar-se totes les alternatives. Serà un curs, la crònica del qual, ni està escrita ni es pot avançar.

Congrés del PP a València. Una altra dada important del panorama polític. Rajoy ha aconseguit el que semblava impossible: imposar la seva gent i donar la imatge de gir cap al centre. Però deixa també els crítics amb l'Aznar al capdavant, descol.locats però no vençuts. No hi ha dubte que la nova executiva té un aire nou, gairebé tots menys el propi Rajoy que vcol aparèixer com alliberat dùn paper que l'aznarisme li havia assignat. Tanmateix, no ens enganyem: El PP és la dret que aplega totes les sensibilitats de la dreta i m'atreveixo a dir del postfranquisme. El seu objectiu és evitar el vot de càstig d'un sector que vota el PSOE per no veure el PP al govern. Es un repte per a ells i és un repte per als socialistes. Tenim el risc, des del socialisme de voler llimar tant les arestes que tenen color d'esquerra progresista que deixi de ser un pol de referència del tot una franja de l'electorat que ens vota perquè confia en un govern i en una política alternativa de progrés en mig d'una crisi global on s'hi kuga el benstar de les capes més febles de la nostra societat. Las situació general es preveu crítica en els propers dos anys. La temptació és sumar-se a fer polítiques conservadores i proteccionistes dels interessos dels de sempre... Em preocupa les línies de fons de la política social europea: el tema de les 65 hores setmanals, el tema de la política d'immigració. I com a catlà em proecupa el gir centralista de les polítiques comptencials i territorials del govern Zapatero.

Em pregunto: serem capaços des de la societat civil, des del PSC, des de la Convenciói pel futur, des de Ciutadans pel Canvi de mantenir l'aposta per la renovació, per l'Espanya federal, per una nova llei electoral, per la defensa de la pluralitat, per la interculturalitat...?

Llei de fosses: Justa i necessària

En el Ple del Parlament del dia 18 de juny es va aprovar la tramitació parlamentària del projecte de Llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista (col·loquialment anomenada Llei de Fosses). Es va rebutjar, amb el vot de la resta de grups (inclòs el grup mixt), l’esmena a la totalitat que proposava el Partit Popular i, per tant, el projecte de llei continua el seu tràmit parlamentari.

L’Estatut per una banda i la llei del Memorial Democràtic reclamaven saldar els deutes de la nostra transició democràtica. Una transició que per fer-la més viable en aquell moment, va haver de pagar el deute d’una certa amnèsia que avui tots reconeixem que va ser injusta i que ha fet patir a no poques persones.

La llei pretén regular la dignificació de les fosses localitzades a Catalunya i preveu un seguit d’instruments jurídics que han de permetre disposar d’un coneixement més exacte i fidel a la realitat de les fosses existents al nostre país i del nombre i distribució de les persones desaparegudes que s’hi podrien trobar enterrades.

La Generalitat té censades actualment dos mil i escaig de persones desaparegudes i ha comptabilitzat 179 fosses que poden guardar els cossos de soldats caiguts en el front d’un bàndol o de l’altre o de persones civils assassinades en funció de la seva ideologia, de les seves creences o del seu color polític o sindical. No hi ha distincions de cap mena pel que fa a les raons per les quals aquestes persones van ser assassinades. Totes les víctimes de morts violentes en una guerra fratricida o en una dictadura tenen dret a ser recordades i honorades. No podem deixar que hi hagi encara dols reprimits de persones que no saben on anar a plorar els seus morts perquè les seves despulles romanen desaparegudes sense haver estat enterrades dignament. Un dret aquest, que cap poble no nega als seus ciutadans.

La memòria i la justícia han de ser també patrimoni del nostre poble. Amb le llei sobre localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista, ho fem possible.

CIUTADANS PEL CANVI: Una Convenció massa light?

No he dit res encara en el meu blog sobre la nostra IX Convenció de Ciutadans pel Canvi celebrada a El Prat el dia 31 de maig. Va ser tranquil.la, sense sorpreses, amb poc debat intern, potser massa planificada. Es van elegir els membres de la Junta Rectora d'entre candidats que garantien la continuitat sense matisos. El notari Juan José Lopez Burniol ens va il.lustrar sobre l'aposta federalista. Interessant, didàctic. Llàstima que després no hi seguís un col.loqui. Es van plantejar quatre campanyes ciutadanes: Constitució Federal, llei electoral, renda bàsica de ciutadania, acció local. Aclariments i matisos en el col.loqui sobre els dos primers punts. Carme Valls, la presidenta reelecta resumia la jornada amb una síntesi força reeixida del que som i el que podem fer. La Consellera Tura va tancar la Convenció amb una reflexió política que posava l'accent en els valors del compromís polític. Interessant. Fins aquí la nota esquemàtica de la nostra convenció anual.
Al llarg de la jornada em venien preguntes i reflexions personals que només vaig interioritzar perquè tampoc es donaven les condicions per fer-ne debat col.lectiu. Pensava en les absències, algunes significatives. Vaig tenir, en canvi, la satisfacció de veure el nostre President Maragall acceptant d'entrar a la coordinadora, però esperava sentir el seu missatge, la seva aportació en aquesta nova fase. No va parlar. Més enllà de la seva situació personal penso que s'havia de facilitar una conversa i un intercanvi amb ell. Em preguntava perquè bastants dels assistents en van tenir prou amb la conferència del Juanjo i les votacions. Com és que en l'informe de gestió i de vida de CpC no es va fer cap referència al treball de regidors i diputats que participen en l'acció política des dels ajuntaments o des del Parlament. No vam tenir ocasió d'avaluar les nostres complicitats amb el PSC o si es vol amb els partits de l'esquerra catalana. No es va debatre sobre els condicionants generals o conjunturals de l'acció de govern del President Montilla,...
Sobre les campanyes, n'hi ha una de fons, difícil potser de valorar per part de la ciutadania però molt important per a donar marc i sortida al propi autogovern i a les relacions amb Espanya. Es la campanya per eixamplar el camí cap al federalisme amb una reforma constitucional. Important el compromís amb la llei electoral, més fàcil en aquest cas de trobar ressò ciutadà i d'aconseguir un gruix de pressió per fer-la viable. Interessant encara que potser poc viable ara mateix la proposta de la renda bàsica de ciutadania. De fet, sobre aquestes fites o aquests objectius difícils en sí mateixos, com ho podria ser també la reivindicació o la conveniència que els socialistes catalans tinguessin veu pròpia a Madrid, CpC ha de poder plantejar sempre la pregunta: I PERQUÈ NO? senzillament per crear opinió, per engruixir aquelles altres veus que apunten en la mateixa direcció.
Els mitjans s'han fet ressò de la Convenció fonamentalment en dos punts: la presència i incorporació del PM a l'equip coordinador i la continuitat de Carme Valls com a Presidenta. Caldria a partir d'ara que el referent constant i mediàtic de CpC fos el treball de conscienciació
política, el de formació i de debat ciutadà, el de presència en les plataformes ciutadanes i en la consolidació de xarxes compromeses amb el canvi federal.

Reprenem la marxa. Que no depengui només de la direcció. Que siguem els socis els que estirem del carro i eixamplem la base ciutadana per superar l'anomenada desafecció política actual.