“A qui no li agradi que se’n vaig a casa i que no molesti”. Són paraules d’Angel Acebes a Barcelona fa quatre dies en el moment d’anunciar la gestora que havia d’assumir un poder paral·lel al de l’equip del president del partit català Josep Piqué. Ha estat la imposició de l’estil Acebes-Zaplana-Aznar. És l’estil de la dreta pura i dura dins del PP que Mariano Rajoy no ha pogut domesticar. Piqué tira la tovallola per certificar que la renovació del partit d’Aznar no és viable. És una manera també de dir que Mariano Rajoy s’ha rendit a l’ala dura del Partit Popular. Es una manera de confessar que Rajoy no controla, que Rajoy no mana, que l’ombra d’Aznar és allargada i que a través d’Acebes o Zaplana continua tallant el bacallà.
Piqué deixa, almenys de moment, l’escena política. Catalunya perd un polític de talla, de llarga trajectòria democràtica. De dretes, sí, però d’una dreta civilitzada, homologable amb les dretes europees que governen ara mateix a França o Alemanya. Piqué, en la seva carta, parla de misèries i mesquineses dins del partit. Hi són a tot arreu. Però no és això el que l’ha fet renunciar al lideratge del PPC i a l’escó parlamentari. Es la frustració per no haver pogut regenerar un partit ancorat a la dreta amb massa tics franquistes en les seves files.
La desaparició de Piqué obre molts interrogants: Daniel Sirera i Xavier Garcia-Albiol i l’incombustible Alberto Fernàndez Díaz són teòricament les noves cares dels populars a Catalunya però no deixen de ser senzillament el reflex o el mirall de qui els imposa, de qui els dictarà discurs i estil de fer política que no són altres que el trio Aznar, Acebes i Zaplana.
Qui hi surt perdent? Una part de l’electorat català que en la disjuntiva entre dreta i esquerra en les generals pensava que podia confiar en un polític de tarannà dialogant, liberal i catalanista.
Hi perd també el Parlament. L’aportació de Josep Piqué en els debats generals, en les comissions i en les preguntes al President aportava seny i profunditat ni que fos des de l’òptica dels interessos de la dreta sociològica. Però qui hi perd per damunt de tot penso que és Mariano Rajoy. Piqué feia creïble el seu discurs inicialment renovador. Però Rajoy és ara presoner del seu antecessor i dels seus adlàters Acebes-Zaplana. Quant de temps falta per a la seva defenestració? Quant temps falta perquè Mariano Rajoy anunciï la seva dimissió irrevocable com a conseqüència d’una derrota electoral o d’un cop d’estat al si del partit?
Temps al temps.
Josep M Balcells
Piqué deixa, almenys de moment, l’escena política. Catalunya perd un polític de talla, de llarga trajectòria democràtica. De dretes, sí, però d’una dreta civilitzada, homologable amb les dretes europees que governen ara mateix a França o Alemanya. Piqué, en la seva carta, parla de misèries i mesquineses dins del partit. Hi són a tot arreu. Però no és això el que l’ha fet renunciar al lideratge del PPC i a l’escó parlamentari. Es la frustració per no haver pogut regenerar un partit ancorat a la dreta amb massa tics franquistes en les seves files.
La desaparició de Piqué obre molts interrogants: Daniel Sirera i Xavier Garcia-Albiol i l’incombustible Alberto Fernàndez Díaz són teòricament les noves cares dels populars a Catalunya però no deixen de ser senzillament el reflex o el mirall de qui els imposa, de qui els dictarà discurs i estil de fer política que no són altres que el trio Aznar, Acebes i Zaplana.
Qui hi surt perdent? Una part de l’electorat català que en la disjuntiva entre dreta i esquerra en les generals pensava que podia confiar en un polític de tarannà dialogant, liberal i catalanista.
Hi perd també el Parlament. L’aportació de Josep Piqué en els debats generals, en les comissions i en les preguntes al President aportava seny i profunditat ni que fos des de l’òptica dels interessos de la dreta sociològica. Però qui hi perd per damunt de tot penso que és Mariano Rajoy. Piqué feia creïble el seu discurs inicialment renovador. Però Rajoy és ara presoner del seu antecessor i dels seus adlàters Acebes-Zaplana. Quant de temps falta per a la seva defenestració? Quant temps falta perquè Mariano Rajoy anunciï la seva dimissió irrevocable com a conseqüència d’una derrota electoral o d’un cop d’estat al si del partit?
Temps al temps.
Josep M Balcells
